«El gol» és un petit i atractiu llibre escrit per Roser Rimbau, il·lustrat  per Pep Rimbau i publicat per l’editorial TakaTuka. Adreçat als infants entre els 7 i els 10 anys, explica la història d’en Jan i la seva germana Lola, que cada tarda van al parc a jugar a futbol.

En Jan és el més petit de la colla, i per això sempre el fan jugar de porter. Cada vegada que un rival s’aproxima a la seva porteria, en Jan s’imagina que és un enorme animal o un objecte tan gran que pugui tapar tota la porteria per evitar que el marquin gols.

Avui un penal pot decidir el partit, i en Tomàs vol ocupar el lloc d’en Jan.

– És un patata! – diu

La Lola, però, s’hi oposa.

Li ha dit que a mi no m’agrada fer de porter.

Li ha dit que només ho faig perquè em deixin jugar.

Li ha dit que si jo era el porter al començament, també ho havia de ser al final.

– És un patata, sí. Però hem de ser justos – ha contestat la Lola. I després ha agafat la pilota i l’ha posat en el punt de penal.

 

Quan el llibre va ser presentat es va fer la següent ressenya a Eix Diari:

 

Escrit en primera persona per un nen, i centrat a narrar els partits de futbol que el nen juga a les tardes amb els amics al parc, aquesta és només l’excusa argumental –molt ben triada perquè resulta pròxima i atractiva– que permet parlar de temes més profunds, com la relació amb la germana, amb els companys, el procés d’aprenentatge i de superació personal, de creixement i reflexió sobre l’amistat, la mort… Per fer-ho usa una estructura narrativa molt productiva en la literatura infantil: la reiteració. I recorre a la imaginació amb el tradicional recurs de la transformació.

El resultat és una història plena de tendresa, que mostra com poden ser d’enriquidores les relacions entre germans entre els quals hi ha molta diferència d’edat però que es basen en la complicitat emocional. Les il•lustracions, força impactants, acompanyen perfectament aquest text alhora contemporani i intemporal.

 

Imatge de www.unperiodistaenelbolsillo.com

Però anem al gol literari del dia. Un gol ben especial marcat pel més petit de la colla, en Jan:

«Tothom mirava: els jugadors, els etcèteres i la gente del parc. Tothom, tothom, tothom. Llavors SÍ que m’he posat nerviós. Volia transformar-me en alguna cosa, però m’he quedat en blanc. Tenia la imaginació plena de iogurt natural. L’únic que veia era la pilota, quieta i sola, davant meu. No veia ni en Moha, però sé que em foradava amb els ulls. Amb tots dos. Ho he notat!

En Moha ha reculat per agafar arrencada. És un exagerat: una mida més i es fica al lavabo de senyores. Després ha sortit com un coet. Jo pensava: «Me fotarà una gardela que cauré estabornit»… i he tancat els ulls.

Després he sentit un cop fort i un guirigall molt gran.

Quin xivarri! En Moha cridava: «No s’hi val, no si val», però gairebé no se’l sentia. Un riu de xiulets, rialles i aplaudiments li ofegava la veu.

– Què ha passat? – he fet jo. Però a la Lola les paraules li feien pessigolles i no podia parlar. No ha parat de riure fins cinquanta hores més tard.

La Lola m’ha dit que quan en Moha ha xutat el camp estava buit. Tots els jugadors eren en uan banda, posant-se els anoracs i les motxilles. M’ha dit que el xut ha estat molt fort, que jo l’he aturat amb el cap i que la pilota ha sortit volant. Quan en Jordi i els altres l’han vist passar -la pilota, no el meu cap-, s’han quedat de pedra.

– Alerta! – ha fet algú.

El crit els ha fet reaccionar. Han sortit a corre-cuita però, com que tenien les motxilles i les jaquetes a mig posar, tots, un darrere l’altre, han acabat per terra. M’ha dit la Lola que semblaven les bitlles de la bolera.

– Córrer sense mans és molt difícil. No tant com córrer sense peus, però gairebé – m’ha explicat.

– I la pilota?

– La pilota s’ha ficat de pet a l’altra porteria. Ha estat gol, Jan!

– Gol? I l’he marcat jo, Lola?

– Home, i tant!

4-3!