Como hasta ahora no había podido conseguirla, y aunque el mes de diciembre esté a punto de terminar (el día, el mes y el año, para ser más exactos), no quiero saltarme la referencia al número 36 de la revista Panenka. Una publicación que tiene como subtítulo «El fútbol que se lee«, y que juntamente con la revista Líbero debería formar parte del entrenamiento futbolístico-intelectual de cualquier jugador del Futbol Club de Lectura.
El número que nos ocupa es monográfico, y está íntegramente dedicado a analizar las consecuencias de la caída del Muro de Berlín, del que este 2014 se han cumplido 25 años, para todos aquellos países del bloque del Este. La reseña sobre el número que aparece en la web de la revista es la siguiente:
«Hemos ‘viajado’ hasta la Berlín de 1989, nos hemos ‘colado’ en las gradas donde los hooligans apoyaban a sus equipos en la RDA, hemos ‘vivido’ el primer amistoso autorizado por la FIFA de la selección de Kosovo y también hemos radiografiado la situación actual del último gran Estado socialista, Corea del Norte, y cómo en el fútbol se asoma un aperturismo incipiente.
En la nueva edición de la revista también contamos con varias entrevistas. Matthias Sammer, internacional con Alemania Oriental y con la Alemania reunificada, nos explica cómo era su vida rodeada de micrófonos de la Stasi. Ivica Osim, el último seleccionador de la Antigua Yugoslavia, relata sus esfuerzos en acomodar las sensibilidades identitarias tan dispares que convivían en su vestuario antes del estallido de la Guerra de los Balcanes. Y Oleg Protasov, segundo máximo goleador de la historia de la URSS, nos descubre el giro que dio su vida cuando, en plena desintegración de la Unión Soviética, prosiguió su carrera en Grecia o Japón.
El Panenka36 se completa con otro tipo de miradas deportivas pero también sociopolíticas. ¿Es el brillante recuerdo de los ‘Magiares Mágicos’ una losa para el desarrollo de un fútbol húngaro venido a menos? ¿Qué importancia tuvieron los niños de la Guerra Civil Española que se exiliaron en la URSS para que el fútbol soviético evolucionara? ¿Fue el odio corrosivo entre Levski y CSKA el que alimentó la mejor generación de futbolistas búlgaros de la historia? ¿Qué papel jugaron los representantes españoles en la contratación de jugadores provenientes de las nuevas repúblicas soviéticas y países del Telón de Acero para nutrir la Liga a principios de los 90? Preguntas a las que tratamos de dar respuesta a través de nuestras firmas y colaboradores habituales. ¡A disfrutarlo y felices fiestas!».
Pues eso. Una nueva oportunidad de disfrutar con el fútbol mediante la lectura y, además, de hacerlo a través de un magnífico recorrido por un apasionante período histórico. Podéis acceder a algunos de sus artículos desde este enlace.
Avui, el Futbol Club de Lectura fa un modest homenatge a un dels episodis més emotius i simbòlics que es poden trobar en relació amb el futbol. Ara que encara tenim tant recent el lamentable episodi de violència de fa ben poc, val la pena recordar i insistir en què el futbol és més una eina d’unió que de separació, una via que ben canalitzada ens ajuda a ser millors persones pels valors que l’esport porta implícits. I en aquest cas, precisament, és justament el futbol l’element que serveix per aturar, ni que sigui per una estona, a un dels episodis més violents de la història de la humanitat: la Primera Guerra Mundial.
Enguany es commemoren 100 anys de l’anomenada “Treva de Nadal”, un moment únic on el futbol va contribuir a posar un parèntesi de pau entre els soldats aliats i alemanys que combatien al front belga, i del qual fins i tot en parla Ken Follett en la seva novel·la «La caiguda dels gegants«.
Un moment màgic en què, com diu el David Torras en l’article que ve a continuació, va ser “un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort”.
El text publicat dissabte pel Periódico de Catalunya i escrit per David Torras és el següent (he intercalat algunes imatges que apareixen al reportatge i d’altres que no per il·lustrar l’article):
Treva de Nadal
El món del futbol rendeix homenatge al partit que soldats aliats i alemanys van jugar fa 100 anys enmig de la primera guerra mundial
DAVID TORRAS – BARCELONA
DISSABTE, 20 DE DESEMBRE DEL 2014
Ningú sap gaire bé com va passar, quin va ser el primer senyal, qui va ser el primer que va aixecar el cap i va mirar endavant jugant-s’hi la pell, i va sortir de la trinxera, i va començar a caminar cap a l’altre costat, amb els braços oberts. Un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort; els cossos escampats, la terra enfonsada per les bombes, un devastat paisatge lunar, el retrat d’una de les pitjors barbàries de la humanitat: la primera guerra mundial.
Ningú sap gaire bé si aquesta figura era la d’un soldat alemany, subjectant un arbre de Nadal i una bandera blanca, com expliquen algunes cròniques, avançant cap a les posicions aliades en una escena que 100 anys després el món recorda amb emoció, però incapaç de posar-se en la pell dels que van viure aquell 25 de desembre del 1914, els soldats que, sense saber-ho, anaven a escriure un dels pocs episodis que val la pena recordar d’una guerra: la treva de Nadal.
Aquell partit entre els dos exèrcits, al front belga, molt a prop del poble de Ieper, va començar a gestar-se la nit abans, a les mateixes trinxeres, quan des del costat britànic van escoltar un so que els va costar identificar. Una veu que va anar creixent fins a convertir-se en un cor, i que inicialment van interpretar com una estratègia de distracció. Però no, era una cançó, i de seguida en van reconèixer la melodia: Stille Nacht (Santa Nit), que els uns i els altres van acabar entonant a cor, en una singular barreja d’idiomes, a la qual van seguir altres càntics.
Va ser l’inici d’una nit de confraternització, un improvisat alto el foc que es va allargar diversos dies i que va deixar imatges inesborrables entre els que sumaven cinc mesos de guerra i als quals havien promès que tot s’acabaria aviat i que passarien el Nadal a casa. Soldats estrenyent-se la mà, intercanviant tabac i begudes, mostrant les fotos de la família, fent esforços per entendre’s després d’haver estat dies i dies matant-se els uns als altres, i volent creure, ingènuament, que després d’això no haurien de tornar a fer-ho.
I enmig d’aquella treva, tampoc ningú sap gaire bé com, va aparèixer una pilota. O dues. O moltes al llarg d’aquelles interminables línies de trinxeres, perquè hi ha uns quants testimonis de partits improvisats sobre el fang. Però n’hi va haver almenys una, molt especial, una simbòlica pilota que 100 anys després segueix rodant i que el món del futbol ha volgut recordar. Les cròniques coincideixen que va sortir del bàndol anglès i molts l’atribueixen a un soldat escocès, potser, un membre de l’equip dels Hearts per donar encara més èpica a un moment tan emotiu. Setze dels seus jugadors es van afanyar a fer-se voluntaris per lluitar al front. Set d’ells van perdre la vida.
Fa una setmana, un grup de joves jugadors van presentar els seus respectes a un d’aquells herois. Van visitar el cementiri de Dud Corner, a Loos-en-Gohelle, on hi ha una placa recordant un nom: James Speedie. Va ser el primer membre dels Hearts que es va allistar. Va morir el setembre del 1915, als 21 anys, però el seu cos mai va ser trobat. Aquell grup de joves eren un equip del Hearts, que han participat amb representants d’altres acadèmies de diferents països en un torneig commemoratiu.
«Hi havia una multitud entre les trinxeres. Algú va treure una petita pilota, així que, és clar, va començar un partit de futbol», va escriure el tinent anglès del Regiment de Cheshire Charles Brockbank al seu diari, que forma part d’una exhibició al Museu Nacional de Futbol a Manchester. No hi ha detalls del partit, encara que a mig camí entre la llegenda i la ficció, Robert Graves i Ken Follet van recrear aquell episodi que, diuen, van guanyar els alemanys (3-2).
La UEFA s’ha bolcat en la commemoració, coincidint amb els 100 anys de la guerra. La setmana passada, Michel Platini i diverses personalitats de la política i del futbol van participar en un acte d’homenatge a Comines-Warneton (Bèlgica) en què es va descobrir una escultura de record. «Estem reunits aquí per celebrar un moment de germandat i amistat. Em resulta particularment commovedor imaginar aquests joves fa 100 anys trobant un llenguatge comú en el futbol per expressar la seva fraternitat. El futbol va construir un pont vital en una espontània expressió d’humanitat. Així que és normal que el futbol europeu rendeixi un afectuós homenatge a tots els que aquella nit van decidir pensar en una cosa positiva i jugar a l’esport que estimaven».
S’han escoltat moltes veus recordant aquell episodi, que dóna al futbol el valor que sovint en aquests temps queda en entredit. «El dia de Nadal de fa 100 anys, i amb un esperit de concòrdia, els homes van sortir de les trinxeres per compartir un moment d’amistat. Els trets i les canonades es van aturar. Van ser només unes poques hores, però suficients perquè els joves soldats francesos, anglesos, alemanys i belgues intercanviessin mirades i somriures i juguessin un improvisat partit de futbol, oblidant armes i uniformes. No hi havia francesos, anglesos, alemanys i belgues, només homes. Aquesta història és el millor tribut que es pot fer a l’esport i al futbol»
Actes a Anglaterra
Són paraules de François Hollande, president de França, a les quals va correspondre el primer ministre del Regne Unit, David Cameron.«La primera guerra mundial va canviar el nostre món fa 100 anys. Totes les guerres són cruels, però aquesta va ser diferent de totes. La mort i el patiment van arribar a cotes mai vistes en altres conflictes. I hi va haver un únic moment en què els canons es van silenciar i el futbol va unir la gent en aquell estrany partit. És el moment que la família del futbol europeu recordi i celebri la pau que ara tenim».
«Futbol, futbol en terra de ningú, per l’amor de Déu. ¿T’ho pots creure? No és el millor camp, però tenim dues porteries, una pilota i dos equips. ¿Què més necessitem?». Paul Breitner és qui recrea aquest moment, extret de les cartes dels soldats, en l’emotiu vídeo que ha fet la UEFA, amb imatges d’un cementiri de la zona.
«Sota dels uniformes tots som iguals…», proclama sir Bobby Charlton. «És una gran sensació -afegeix- i un orgull imaginar que, en una situació absolutament devastadora com la guerra, dos exèrcits s’unissin al centre del camp de batalla a través del futbol per dir que aquella guerra era una vergonya i que no hauria d’estar succeint».
Philip Lahm també relata aquella escena a través del diari d’un combatent alemany. «No és fàcil jugar sobre el terra gelat, però seguim jugant. No tenim àrbitre. No en necessitem».«És el dia de Nadal i els alemanys ens han dit que no volen disparar més. Estan cansats de la guerra. M’han donat un paquet de cigarrets», explica el porter francès Hugo Lloris. «Si no ho veig amb els meus ulls no m’ho crec, sembla un somni», diu Bale. I al seu costat, Deschamps, Schweinsteiger, Rooney…, tots posant veu a les cròniques dels joves soldats.
La federació Anglesa (FA) ha convertit aquest aniversari en un gran símbol, creant fins i tot un hashtag (#Footballremembers) en què equips de totes la categories i edats han penjat fotos mixtes amb el rival, evocant la camaraderia d’aquell partit. Dimecres, a Aldershot, al sud d’Anglaterra, una de les bases de l’Exèrcit britànic, es va disputar un partit molt especial amb dos equips formats per soldats anglesos i alemanys. Abans de jugar, es va cantar Santa nit en els dos idiomes, acompanyats per les veus de més de 2.500 espectadors, la majoria membres de l’Army. Van guanyar els anglesos (1-0).
Però la treva de Nadal no va canviar el rumb de la guerra. Al contrari. Els comandaments d’un bàndol i de l’altre van reaccionar de mala manera. A l’enemic, ni aigua. Van confiscar fotografies, cartes, qualsevol testimoni de la treva i fins i tot hi va haver afusellaments, sobretot entre l’Exèrcit francès. La guerra va continuar quatre anys més. Però el gest ha perdurat en la memòria i, avui, un segle després, el món rendeix homenatge al partit en terra de ningú.
El gol d’avui el protagonitza una intrèpida pilota, «La pilota del Barça«, que des que va ser creada no ha parat fins arribar a jugar al Camp Nou amb el primer equip del Barça.
«La pilota del Barça» és un conte escrit per Montse Ginesta i il·lustrat per Daniel Jiménez. Publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, és també un dels productes oficials del Futbol Club Barcelona.
El seu format, com no podia ser d’una altra manera, és justament el d’una pilota: rodó. I, a més, té una altra interessant particularitat, i és que està escrit en cinc idiomes: català, espanyol, anglès, francès i rus.
D’aquesta manera, no només és tracta d’una interessant lectura en tant que ens explica la història d’una aventurera pilota, sinó que també ens serveis com a eina d’aprenentatge de diferents llengües.
Una divertida forma d’aprendre, si més no, com es diu ¡Gooool! en varis idiomes.
I, sent així, podríem dir que el gol literari d’avui val per cinc.
Els amants del futbol que es llegeix estem de sort, perquè ja tenim al carrer el número 11 de la revista Líbero, una publicació plena de futbol, nostàlgia, estil, cultura i relats. És a dir: un espai on el futbol es llegeix i es juga en un terreny de joc de paper i on els jugadors són les lletres i les paraules.
En el número corresponent a l’hivern trobem, d’entrada, una contundent editorial contra la violència en el futbol, conseqüència dels lamentables fets de fa pocs dies entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de La Corunya.
En aquesta línia podem llegir un interessant article sobre el llibre “Entre los vándalos”, que el periodista Bill Buford va escriure fa uns anys després de conviure amb els hooligans britànics.
També trobarem articles protagonitzats per cançons dedicades als ídols, la història d’una solitària porteria entre Xile i Argentina, el fenomen anomenat “schadenfreude” o l’ídol del Papa Francesc.
Una entrevista en profunditat amb Radamel Falcao i, de retruc, sobre la relació entre Colombia i el futbol, un reportatge fotogràfic sobre el “Calcio Storico Fiorentino”, un esport semblant al futbol amb més de cinc segles, i una altra entrevista amb un dels grans jugadors de futbol platja, Ramiro Amarelle, alias Romerito són altres dels temes interessants de la revista.
I moltes més coses encara, com un especial sobre porters, incloent-hi un especial de cuina creativa amb guants de porter, així com més música i futbol, amb Los Rodríguez, Dorian, los Babasónicos i Luis Ramiro, i relats i moltes més lletres i futbol completen un menú de lectures futboleres que ens alimentaran durant aquestes festes.
Què passa quan una nena vol jugar a futbol i els nens no li deixen?
«La Bimba s’apunta a futbol” és un conte on trobem aquestes preguntes de rerefons, i on també descobrim que tots aquests prejudicis haurien de formar part del passat.
La història està protagonitzada per la Bimba, qui acaba de conèixer l’Adriana, la nena que aquest curs surà al costat seu a al classe.
L’Adriana ve de l’Argentina, on jugava habitualment a futbol. Gràcies a ella, la Bimba descobreix aquest esport que fins ara no havia practicat mai. Però quan vulgui apuntar-se per jugar es trobarà que els nens de l’escola no deixaran que ni ella ni l’Adriana formin part de l’equip. Un obstacle que gràcies a l’ajuda de la Friqui, una amiga de la Bimba, aconseguiran resoldre.
El conte forma part de la col·lecció “Practica Bimba”, destinada a animar a fer esport a les noies i els nois. La idea original i el guió són de Cati Gómez. El text és d’Elisabet Capdevila i està il·lustrat per Susanna Hernández Sala.
Publicat per Cromosoma, el conte es completa amb un annex final amb diferents seccions: “Consells” per a la pràctica d’un esport sa i net; “Reglamentació”, que inclou tant el futbol com el futbol sala; “Vocabulari” relacionat amb el futbol; i una secció de “Valors”, on es defensa, entre altres aspectes, la no discriminació per sexe.
Una lectura molt recomanable, on destaquen tant el text com unes molt atractives il·lustracions, que es complementen a la perfecció amb el missatge i els valors que el llibre transmet.
I si algú encara pensa que el futbol no és per nenes que busqui “Quiero ser como Beckham”, pel·lícula de la qual en vaig parlar fa ben poc en aquesta publicació, i que es miri els següents vídeos:
«El gol» és un petit i atractiu llibre escrit per Roser Rimbau, il·lustrat per Pep Rimbau i publicat per l’editorial TakaTuka. Adreçat als infants entre els 7 i els 10 anys, explica la història d’en Jan i la seva germana Lola, que cada tarda van al parc a jugar a futbol.
En Jan és el més petit de la colla, i per això sempre el fan jugar de porter. Cada vegada que un rival s’aproxima a la seva porteria, en Jan s’imagina que és un enorme animal o un objecte tan gran que pugui tapar tota la porteria per evitar que el marquin gols.
Avui un penal pot decidir el partit, i en Tomàs vol ocupar el lloc d’en Jan.
– És un patata! – diu
La Lola, però, s’hi oposa.
Li ha dit que a mi no m’agrada fer de porter.
Li ha dit que només ho faig perquè em deixin jugar.
Li ha dit que si jo era el porter al començament, també ho havia de ser al final.
– És un patata, sí. Però hem de ser justos – ha contestat la Lola. I després ha agafat la pilota i l’ha posat en el punt de penal.
Quan el llibre va ser presentat es va fer la següent ressenya a Eix Diari:
Escrit en primera persona per un nen, i centrat a narrar els partits de futbol que el nen juga a les tardes amb els amics al parc, aquesta és només l’excusa argumental –molt ben triada perquè resulta pròxima i atractiva– que permet parlar de temes més profunds, com la relació amb la germana, amb els companys, el procés d’aprenentatge i de superació personal, de creixement i reflexió sobre l’amistat, la mort… Per fer-ho usa una estructura narrativa molt productiva en la literatura infantil: la reiteració. I recorre a la imaginació amb el tradicional recurs de la transformació.
El resultat és una història plena de tendresa, que mostra com poden ser d’enriquidores les relacions entre germans entre els quals hi ha molta diferència d’edat però que es basen en la complicitat emocional. Les il•lustracions, força impactants, acompanyen perfectament aquest text alhora contemporani i intemporal.
Però anem al gol literari del dia. Un gol ben especial marcat pel més petit de la colla, en Jan:
«Tothom mirava: els jugadors, els etcèteres i la gente del parc. Tothom, tothom, tothom. Llavors SÍ que m’he posat nerviós. Volia transformar-me en alguna cosa, però m’he quedat en blanc. Tenia la imaginació plena de iogurt natural. L’únic que veia era la pilota, quieta i sola, davant meu. No veia ni en Moha, però sé que em foradava amb els ulls. Amb tots dos. Ho he notat!
En Moha ha reculat per agafar arrencada. És un exagerat: una mida més i es fica al lavabo de senyores. Després ha sortit com un coet. Jo pensava: «Me fotarà una gardela que cauré estabornit»… i he tancat els ulls.
Després he sentit un cop fort i un guirigall molt gran.
Quin xivarri! En Moha cridava: «No s’hi val, no si val», però gairebé no se’l sentia. Un riu de xiulets, rialles i aplaudiments li ofegava la veu.
– Què ha passat? – he fet jo. Però a la Lola les paraules li feien pessigolles i no podia parlar. No ha parat de riure fins cinquanta hores més tard.
La Lola m’ha dit que quan en Moha ha xutat el camp estava buit. Tots els jugadors eren en uan banda, posant-se els anoracs i les motxilles. M’ha dit que el xut ha estat molt fort, que jo l’he aturat amb el cap i que la pilota ha sortit volant. Quan en Jordi i els altres l’han vist passar -la pilota, no el meu cap-, s’han quedat de pedra.
– Alerta! – ha fet algú.
El crit els ha fet reaccionar. Han sortit a corre-cuita però, com que tenien les motxilles i les jaquetes a mig posar, tots, un darrere l’altre, han acabat per terra. M’ha dit la Lola que semblaven les bitlles de la bolera.
– Córrer sense mans és molt difícil. No tant com córrer sense peus, però gairebé – m’ha explicat.
– I la pilota?
– La pilota s’ha ficat de pet a l’altra porteria. Ha estat gol, Jan!
“Quiero ser como Beckham” («Bend It Like Beckham« en el títol original) és una pel·lícula britànica dirigida per la realitzadora Gurinder Chadha l’any 2002 que es va convertir en un dels grans èxits comercials del cinema britànic amb més de 10 milions d’espectadors.
La història està protagonitzada per Jess (diminutiu de Jesminder), una jove britànica de família índia que a més d’enamorada del futbol és una gran admiradora de David Beckham. Tot i les reticències familiars respecte de la seva afició, una pràctica que els seus pares consideren exclusivament masculina, Jess busca la forma de jugar a futbol tant com pot, fins que, un dia, un club de futbol femení contacta amb ella en veure les seves bones condicions.
La lluita entre el que ella vol fer i el que la seva família té planificat pel seu futur és constant al llarg del film. Però, tot i aquestes dificultats, aconsegueix incorporar-se a l’equip gràcies a l’ajuda del seu millor amic i de la capitana de l’equip, que també lluita contra la seva mare per marxar als Estats Units i poder-se dedicar allà professionalment al futbol. I, per si no n’hi ha prou, la trama es complicarà quan Jess comença a sentir-se atreta pel seu entrenador, una situació que afegirà una dificultat més a la seva vida.
Es tracta d’una pel·lícula que amb el rerefons del futbol aborda temes relatius a la decisió del propi destí front a les exigències i imposicions familiars, com en aquest cas. Jess haurà de lluitar contra l’oposició d’una família que no vol acceptar que la seva filla no vol seguir el camí que a ells agradaria.
Tot i la trama d’enfrontament familiar, es tracta d’una pel·lícula d’un to molt amable, molt agraït de veure i amb bones dosis d’humor. El missatge és molt clar, i com a curiositat val a dir que David Beckam no apareix en persona en tota la pel·lícula, tot i que, pel que sembla, tant ell com la seva dona, Victòria, volien col·laborar-hi, però els seus compromisos no ho van fer possible.
Una pel·lícula molt recomanable en la que el futbol és element principal però vinculat a altres temes de forma molt original: les tradicions hindús, el futbol femení, els enfrontaments familiars…
I és que, tal com deia el reclam de la pel·lícula:
«Qui vol cuinar pollastre al curry quan pot col·locar-la com Beckham?»
Si voleu saber més coses sobre els diferents temes i missatges que el film planteja podeu anar a aquest enllaç.
I, com no podia ser d’una altra manera, aquí teniu una selecció d’alguns dels gols de David Beckham. Disfruteu amb la seva tècnica i el guant que tenia com a peu.
Lima, 1978. Un hombre que porta una mochila sospechosa es perseguido por las calles de uno de los barrios más populares de la ciudad y asesinado a plena luz del día. Pero nadie ha visto nada. El asesino ha elegido el momento perfecto para cometer su crimen: la ciudad se halla en ese instante desierta y concentrada ante el televisor. La selección peruana se juega mucho en el Mundial de fútbol de Argentina.
La acción transcurre en un momento crucial de la historia de Perú. Con la operación Cóndor como telón de fondo, el país se esfuerza por salir de la oscuridad de la dictadura militar con la celebración de las primeras elecciones democráticas en mucho tiempo.
“La pena máxima” es un absorbente thriller en el que la política, el fútbol, la lucha por sobrevivir y la muerte se entrelazan con ritmo vibrante. La investigación llevará a Chacaltana a descubrir hasta dónde están dispuestas a llegar algunas personas para defender sus ideales y cómo, en realidad, en el juego de la vida lo peor no es sufrir una falta sino tener que ejecutarla.”
Vídeo – resumen con los goles y las mejores jugadas del partido
Perú 0 – Escocia 1
“Por las ventanas entreabiertas de las casas le llegaban imágenes del partido como chispazos en blanco y negro. Los escoceses llevaban casaquillas oscuras, y los peruanos, su eterna camiseta blanca con la franja roja en diagonal, como un latigazo en el pecho. Frente a ellos, en sus casas, los habitantes de Barrios Altos bebían cervezas y se mordían las uñas, todos oyendo al mismo narrador del partido:
—Otra vez, Escocia atacando por la izquierda, en la parte baja de sus pantallas. Ése era Johnston. Lanza el disparo Masson, el portero Quiroga lo ataja a medias, cuidado con Jordan que arremete por el centroooo… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooool de Escocia! ¡Gol de Jordan, número 9, con ese olfato de victoria que le caracteriza!
Desde las casas se elevó un gruñido de decepción. Y luego, centenares de voces individuales insultaron al árbitro, al número 9 de Escocia, a su madre, al Perú. Una nube negra atravesó el ánimo de los Barrios Altos.»
«Con disimulo, se acercó a una ventana abierta, donde una familia de tres niños estaba paralizada frente al televisor. Todos llevaban las casaquillas con la franja roja. Una de ellas ponía en letras negras a su espalda: CUBILLAS. Él se dejó mecer por la voz rítmica del narrador:
—Cubillas se la pasa a Velásquez. Marca férrea contra Velásquez, que cae al suelo. El árbitro no pita nada y Velásquez se levanta. Sigue Velásquez hacia delante. Se la devuelve a Cubillas ya en el límite del área. Peligro, que Cueto se cuela entre dos defensas, recibe la pelota, encara al portero, la cambia al palo izquierdo yyyyy… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooooooooool peruano! ¡Cueto, número 8, haciendo magia con la pierna izquierda y 1-1 en el marcador.
Las casas de Barrios Altos despertaron con un bramido ensordecedor. Se oyeron muebles golpeando contra el suelo, aplausos y, sobre todo, el grito de gol, una sola voz por todas partes, como si tronase en el cielo.»
«A pesar de la euforia desatada, él estaba lo bastante alerta para escuchar los pasos que, esta vez sí, se acercaban por una de las callejuelas. Iba a darse la vuelta cuando las cosas se aceleraron.
—Muñante por la derecha, se la pasa al «Chiquillo» Duarte. Pide Cueto, el «Poeta de la Zurda», que se la deja a Cubillas. Cubillas dispara por sorpresa desde fuera del área… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Cubillas, en un tiro imposible para el portero, manda la pelota al rincón donde hacen nidos las arañas y pone al Perú por delante en el marcador!
Esta vez, incluso el suelo tembló. Pero no sólo por el delirio colectivo del gol. También por el disparo de un arma, y por la bala que le cruzó al lado de la cara para alojarse en la pared, justo detrás del caño, atravesando la pintura y perforando el ladrillo.»
—Por favor… —suplicó él, meciendo la mochila, susurrando alguna nana cuya letra no conocía.
Pero sólo le respondió el narrador del partido:
—Tiro libre en el límite del área. Sotil, Muñante y Cubillas merodean alrededor de la pelota. Comentan el tiro. No sabemos quién va a patear. Cinco hombres se acomodan en la barrera escocesa…
El niño lloraba cada vez más fuerte. Él iba a reemprender la huida, pero comprendió que era tarde. Atraído por los llantos, alguien se había deslizado hasta su murito. Lo primero que él vio fue la sombra de la pistola sobre la superficie de adobe descascarado. Quiso hablar. Pero al girar la cabeza, apenas pudo articular palabra.
Conocía a esa persona. Al menos, creía conocerla, hasta encontrarla ahí.
-Tú… Tú no…
– Quítate la mochila.
Alguien subió el volumen del televisor. El narrador decía:
—Muñante corre hacia la pelota y la deja pasar…
Él intentó dialogar. Quizá no todo estaba perdido, como en el partido, cuando Escocia iba ganando:
—Cálmate. Por favor. Esto tiene arreglo.
—Quítate la mochila, carajo.
Con las palmas abiertas, él pidió tranquilidad. Se dio cuenta de que estaba llorando porque las lágrimas rodaban por sus mejillas. Con lentitud, se quitó la mochila roja y la depositó en el suelo. El bebé, inexplicablemente, se había calmado. Como si esperase el resultado de la jugada.
—Por favor, no…
—Cállate, imbécil.
—Cubillas dispara al fin, hacia el lado izquierdo del portero, arriba y…
—No…
—¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Qué golazo! ¡El «Nene» Cubillas se estrena en la Copa del Mundo haciendo historia! ¡Perú 3-Escocia 1
En ese momento, el fragor de la victoria eclipsó todos los sonidos de Barrios Altos. Durante el grito triunfal que siguió, durante los abrazos y los besos y las carcajadas, nadie escuchó los llantos, amargos y desesperados, de un bebé en una mochila roja, y mucho menos el disparo final de un arma de fuego.
Un dels gèneres més interessants a l’hora de vincular futbol i literatura és l’històric. Les publicacions centrades en donar a conèixer qüestions relacionades amb la història de jugadors, d’episodis, d’esdeveniments futbolístics o qualsevol altre aspecte susceptible de ser recordat són abundants. Especialment interessants són les dedicades a la història d’un club en concret, i més encara quan serveixen per donar a conèixer episodis específics del seu devenir històric.
Aquest és el cas del llibre “El Barça segrestat”, recentment publicat i que aquesta tarda, a les 19 hores, es presentarà a l’Espai 300 d’El Born Centre Cultural. A més dels seus autors, els periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, també hi seran presents el periodista Jordi Basté i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.
Es tracta d’un llibre que s’afegeix a l’amplíssima bibliografia de tipus històric relacionada amb el club blaugrana, i que periòdicament va aportant nous materials, sent alguns exemples de llibres publicats en diferents èpoques “El Barça en guerra: 1936-1939”, de Josep M. Solé i Sabaté (Angle, 2006), “El Barça i el franquisme: crònica d’uns anys decisius per a Catalunya: 1968-1978”, de Carles Santacana i Torres (Mina, 2005), “Història del F.C. Barcelona: el Barça: un club, una ciutat, un país”, de Jaume Sobrequés i Callicó (Labor, 1993) o la “Història del Barça: una trajectòria triomfant: 1899-1986”, de Jaume Ramon i Però (Mundilibros, 1985), entre molts altres.
“El Barça segrestat” és una crònica dels primers anys del franquisme, una investigació dels set anys més tenebrosos de la història del Futbol Club Barcelona (els que van del 1939 al 1946) on s’explica com el club blaugrana va ser intervingut i va estar sotmès a una dura repressió per part del franquisme, que mirava d’espanyolitzar-lo i desvirtuar els seus valors”.
Editat per Ara Llibres, des del 24 de novembre passat es pot llegir El Barça segrestat, un relat rigorós i exhaustiu dels set anys més tenebrosos de la història del FC Barcelona, els que van del 1939 al 1946, la primera etapa del franquisme. El llibre és el resultat d’un treball dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, que posa llum a informacions inèdites i imatges sorprenents d’aquella època. Una impecable recerca periodística que explica com el Barça va ser intervingut per les autoritats franquistes i sotmès a una ferotge repressió pels valors que havia defensat des de la seva fundació: els seus principis democràtics, la transversalitat social i un indissimulat tarannà catalanista. El Barça segrestatnarra el que va succeir durant aquells set anys, parla dels responsables de tot plegat i explica com va resistir el club aquella tenebrosa etapa.
Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque ja havien treballat plegats, l’any 2006, a El cas Di Stéfano. Des d’aleshores els voltava pel cap la idea d’investigar quin era l’origen d’aquell Barça de postguerra on s’havien desenvolupat els fets que van impedir que el genial futbolista argentí jugués de blaugrana. S’hi van posar fa dos anys i el resultat és El Barça segrestat. “Creiem que no s’havia explicat gaire bé aquesta etapa, es recorria a tòpics. El llibre en desmunta uns quants”, assegura Jordi Finestres abans de posar un exemple: “Molts dels llibres d’història del Barça citen el marquès de la Mesa de Asta, el primer president del club durant el franquisme, designat pel règim, com una persona que cau del cel, sense saber res de futbol ni del Barça. Nosaltres documentem que no és així, que estava instal·lat a Barcelona des dels anys vint i que, fins i tot, estava compromès amb el club. De fet, després de la seva dimissió, per culpa de l’11-1 contra el Real Madrid, va continuar vinculat al Barça.”
La feina de Finestres i Garcia Luque reivindica el paper de les figures que, com el marquès de la Mesa de Asta, van sostenir el FC Barcelona en una etapa en què la seva supervivència no era gens fàcil. “Les generacions actuals han d’agrair a aquests personatges que, tot i moure’s en l’àmbit del bàndol guanyador de la Guerra Civil, van veure que la intromissió de les autoritats franquistes era tan ferotge que van fer de contrapès. El seu grau de compromís amb el club va ser tan gran que van lluitar contra els seus en uns anys molt difícils, la qual cosa té molt de mèrit”, comenta Jordi Finestres.
Inèdits
Entre les troballes més destacades en la investigació per a aquest llibre destaca, per exemple, l’aparició d’uns estatuts inèdits, de l’any 1940, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un document que desvirtuava completament els principis del barcelonisme, del qual el club no tenia constància i que aviat serà al museu. Jordi Finestres explica també que existeix una fitxa policial d’aquells anys dedicada al FC Barcelona, “com si es tractés d’un individu desafecte al règim, rojo y separatista.” El periodista i historiador agraeix, d’altra banda, la col·laboració de Manel Tomàs, responsable del centre de documentació del Barça, imprescindible perquè El Barça segrestat sigui una realitat.
També es pot llegir una interessant ressenya sobre la publicació en aquest enllaç.
Així que si ja ho sabeu: si us agrada el futbol i us agrada la història marcareu un gran gol amb aquesta lectura. Però si a més sou del Barça, aleshores el gol serà per l’escaire.
Una més que interessant lectura per demanar als Reis.
Segon partit de lliga. Els Piranyes juguen a camp dels Lleons. El partit està molt disputat. L’afició local anima amb molta energia als seus. Però aleshores…
“El Lucas, al més pur estil del capità generós, em va cedir una bola en diagonal que venia des de darrere, i amb allò va despistar la defensa i em va deixar sol. La bola arribava amb molta força, i jo em vaig limitar a desviar la trajectòria. Vaig rematar amb l’interior del peu, i la pilota, obedient, es va dirigir cap al porter, li va passar entre les cames i… goooool! Golàs, golàs, golàs! Dos a zero!”
Futbol Club de Lectura 
Debe estar conectado para enviar un comentario.