Barçakids és un programa desenvolupat per la Fundació del Futbol Club Barcelona que té com a principal objectiu el del foment dels valors a través de l’esport. Tal i com es pot llegir a la seva pàgina web, s’adreça a nens i nenes de 6 a 12 anys, i pretén fomentar i consolidar el sistema de valors dels infants a través dels principis pedagògics de l’esport i el joc i de la participació activa i inclusiva.
L’objectiu és, amb rigor pedagògic, però al mateix temps per mitjà de procediments molt dinàmics i innovadors, promoure en els infants l’anàlisi i el coneixement d’hàbits i actituds que generin canvis per ajudar-los a créixer a nivell personal i col·lectiu, mitjançant l’esport, que és, en tot moment, l’eix motivador de l’aprenentatge.
Una de les eines del programa és una revista que s’encarta l’últim diumenge de cada mes en el diari El Punt Avui i on es troben diferents seccions i articles molt interessant que tracten sobre temes diversos.
I sempre amb l’aparició de referències, pòsters i altres materials relacionats amb jugadors dels equips de les diferents seccions del Futbol Club Barcelona.
Avui ha sortit el número 22, corresponent a Novembre de 2014, i hi podem trobar, entre molts altres articles, alguns centrats en les properes festes nadalenques, amb idees per fer un calendari d’advent, decorar l’arbre, fer postals nadalenques o cuinar galetes. També les seccions habituals com el conte, que en aquest número és “El crit que va canviar el món”, les aventures de la Blue Scarlet, el còmic de l’Sportman i molts altres continguts.
Totes les revistes es poden descarregar des d’aquest enllaç. El proper número es podrà aconseguir amb el diari del dia 28 de desembre.
Leo en el diario El País que uno de los mejores futbolistas de todos los tiempos, Edson Arantes do Nascimento «Pelé«, cuya edad actual es de 74 años, está ingresado en la unidad de cuidados intensivos del hospital Albert Einstein de Sao Paulo (Brasil).
La reseña biográfica que aparece en la misma noticia explica que Pelé participó en cuatro mundiales con la selección brasileña y ganó tres de ellos: las ediciones de 1958, 1962 y 1970. Ganó su primera copa en Suecia, a los 17 años, jugándose la final contra el equipo local el 19 de junio de 1958.
Pelé jugó en el Brasil de Garrincha, de Vavá, de Zito, de Didí, de Zagallo. La canarinha ganó cinco goles a dos, siendo un par de las anotaciones verdeamarelhas de O Rei.
Además de jugar durante 18 años en el Santos, lo hizo también en el Cosmos de Nueva York hacia el final de su carrera, donde estuvo durante tres temporadas. Ha sido uno de los pocos jugadores que ha marcado más de 1.000 goles en partidos oficiales: en total, 1.282 tantos en 1.363 partidos. Es además el mayor goleador en la historia de la selección brasileña, con 77 anotaciones.
Para los que ya tenemos una edad, Pelé ha sido uno de nuestros referentes futbolísticos, quizá el primer ídolo con una dimensión casi mítica por lo que se decía era capaz de hacer como jugador, por la cantidad de goles que había conseguido, y por su protagonismo absoluto en una selección de la importancia de la brasileña, en una época dorada en la que se creó gran parte de la mitología del futbol con nombres como Maracaná, la canarinha, Garrincha, Dadá y tantos otros.
Es famoso su “regate” a Mazurkiewickz en el Mundial de México de 1970, una jugada de dimensión histórica pese a no acabar en gol. Una jugada que sirve como título y eje central a la novela “El regate”, recientemente publicada por Anagrama, cuyo autor es Sergio Rodrigues y a la cual se dedicará en breve un artículo en este Futbol Club de Lectura.
Por eso, hoy es una gran ocasión para estrenar sección en este Fútbol Club de Lectura, e incluir, además de libros, las películas que también giran en torno al fútbol. Porque también fútbol y cine forman una buena pareja, y uno de los principales ejemplos de ellos es la película “Evasión o victoria”, de la que uno de los protagonistas es precisamente Pelé.
En el artículo que la wikipedia dedica a la película leemos que trata sobre un grupo de prisioneros aliados en un campo de prisioneros de guerra nazi durante la Segunda Guerra Mundial.
La película está inspirada en un hecho real llamado El Partido de la Muerte. El 9 de agosto de 1942, el FC Start, un equipo de ex-jugadores del FC Dinamo de Kiev (en su mayor parte) se enfrentó al más potente equipo alemán, en la época en que Ucrania estaba ocupada por el III Reich.
Los jugadores del FC Start, a pesar de ser advertidos de que, en caso de vencer, serían ejecutados ganaron y humillaron a los alemanes para el delirio colectivo. Una semana después, el 16 de agosto, el FC Start venció nuevamente a Rukh. Muchos de los jugadores ucranianos fueron arrestados, torturados y llevados a campos de concentración, donde posteriormente murieron varios de ellos.
A pesar de estar inspirada en este hecho real, la historia de la película varía un poco con respecto a la misma. La película está ambientada hacia 1943 en el campo de concentración de Gensdorff. Un oficial alemán visita el campo y ve a unos prisioneros jugar al fútbol, y, al recordar que había sido jugador antes de la guerra, se le ocurre organizar un encuentro entre una selección de futbolistas alemanes y los prisioneros.
Al margen de la historia del partido de fútbol, la parte del argumento dedicada a los intentos de fugas está claramente inspirada en la película La Gran Evasión, en la que Silvester Stallone sería en la misma el equivalente a Steve McQueen. Igualmente, las músicas principales de ambas películas son bastante similares.
Recuerdo perfectamente que cuando ví la película por primera vez una de las imágenes que más me impresionaron fue el golazo de chilena que marca Pelé, así como el “arco iris” de Ardiles.
Una película que vale la pena revisitar de vez en cuando y que es un buen ejemplo de la presencia del fútbol en el cine.
Por cierto, tal y como se explica en esta noticia, parece ser que se está preparando un remake de la película.
En l’edició de divendres del suplement cultural del diari El Punt Avui es va publicar un interessant reportatge sobre la que podria ser la novel·la més antiga sobre futbol escrita en català. Sota el títol “Temps era temps i ja es feien gols” l’article fa una completa repassada per l’obra “El minyó del cop de puny”, escrita per Clovis Eimeric (pseudònim del periodista i escriptor Lluís Aimerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), i amb 28 il·lustracions en blanc i negra, a més d’una en color a la coberta, fetes per Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966).
L’obra va ser publicada per lliuraments a la revista Virolet l’any 1923, i reeditada l’any 1934 per l’Editorial Joventut.
L’article parla de la novel·la “El minyó del cop de puny” explicant que es va escriure per a un públic juvenil. També hi ha una referència a la importància de la ciutat de Barcelona, o millor dit, de les Barcelones de l’època, parlant-se fins i tot de cinc: la Barcelona més popular, de les classes menestrals i obreres, d’arrel clarament catalana, que correspondria al tradicional barri de Ribera; una Barcelona força diferent de la de l’altra banda de la Rambla; una tercera Barcelona és la del barri del Poble Nou, barri obrer per excel·lència on trobem les fàbriques on treballen els protagonistes de la història, en Gim i la Guida; i una quarta Barcelona, la burgesa, la “d’Ensancha de per amunt”.
L’obra
La novel·la està pensada per a un públic juvenil, i està protagonitzada per un noi de 14 anys, en Gim, i una noieta de 12, la Guida, que van ser separats dels seus pares de molt petits i que es guanyen la vida recollint papers i altres rampoines i demanant caritat pels carrers de la Barcelona del primer quart del segle XX. El noi, gràcies a l’esport, podrà sortir d’aquests ambients i treure’n la seva companya de peripècies.
Futbol i modernitat
El reportatge explica que el narrador de la novel·la es preocupa de deixar ben clara l’afecció d’en Gim, el protagonista, pels esports:
“En Gim, en les hores que la seva recollida de papers li deixava lliures, que no eren moltes [sic], corria a entaforar-se per tots els cataus on es feia esport. La boxa, l’esgrima, el fútbol [sic] gairebé no tenien secrets per a ell.” (p. 6). Una afecció que serà la clau del canvi d’en Gim i del descobriment dels orígens de la Guida i dels seus propis. Però el paper de l’esport, i més concretament del futbol, anirà molt més enllà, ja que serà el toc de modernitat de l’obra i un dels puntals de la ideologia que traspua, una ideologia clarament burgesa.
Així mateix, a l’article es parla del paper de l’esport en la societat catalana al primer terç del segle XX, destacant-se l’auge que anà adquirint entre totes les classes socials i, sobretot, “la ideologització del fenomen esportiu”.
“Durant la dècada dels anys vint, el món esportiu català visqué una transformació important des del punt de vista quantitatiu i pel que fa a la seva divulgació entre els ciutadans. […] És, també, el moment en què neix la mitificació de l’sportman, no ja com l’home distingit o elgentleman dels primers anys de la centúria, sinó com el jove triomfador, mite de les masses i símbol dels temps moderns.” No hi ha dubte que Clovis Eimeric a «El minyó del cop de puny» reflecteix amb total realisme aquesta situació, a més de la politització de l’esport català, i especialment del futbol.
Si ens centrem en el futbol i aquesta presència en una obra literària tan temprana trobarem més referències al text. En aquest sentit, el següent paràgraf és molt il·lustratiu d’aquest fenomen social, no només pel que fa a l’afecció al futbol, sinó a l’esport en general i l’aparició de nombroses capçaleres esportives:
…l’obra reflecteix aquest veritable boom tant en l’afecció dels obrers pel futbol, que creen equips dins de les mateixes fàbriques i que competeixen entre ells (p. 32-33), com en les passions que aixequen els partits de futbol i les masses que mouen (p. 45, per exemple). Com també reflecteix aquest nou fenomen social que es comença d’anomenar as, el jove que, normalment sortit de les classes més populars, triomfa i esdevé un veritable mite, ajudat a engrandir per la premsa esportiva i pels suplements esportius dels diaris, que cada dia van adquirint més relleu (com assenyalen els esmentats Pujadas i Santacana, entre el 1914 i el 1923 apareixen 87 capçaleres de premsa esportiva, 58 a la ciutat de Barcelona, i 29 a la resta del país. En català Xut! (1922-1936) i L’Esport Català (1925-1927), van ser algunes de les més importants.). No cal dir que en Gim és el prototipus d’aquest nou heroi.
I, fins i tot, trobem al·lusions a la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol camuflada en els noms del Favència i l’Ibèria.També es poden descobrir curioses referències a importants jugadors de l’època sota noms que amaguen la seva autèntica identitat.
Un reportatge que val molt la pena llegir (el trobareu sencer en aquest enllaç) i que ens ajuda a entendre que les relacions entre futbol i literatura no són tan actuals com creiem.
Futbol Club de Lectura 
Debe estar conectado para enviar un comentario.