Futbol, literatura i… Cristiano Ronaldo

 

Imatge de www.ecodiario.eleconomista.es

Qui ens hauria de dir que gràcies a Cristiano Ronaldo els últims dies han estat una continua font d’inspiració literària i de material pel Futbol Club de Lectura. I no em refereixo només a l’aportació a la lingüística feta pel portuguès el dia que va recollir la Pilota d’Or, fent evolucionar l’apassionant món de les onomatopeies gràcies al seu contundent ¡¡¡Uuuuuuuh!!!

Em refereixo, sobre tot, a que en tan sols quatre dies, dos destacats habitants de la “galàxia escriptura” com són Llàtzer Moix i Màrius Serra (més exactament: dos escriptors i aficionats al futbol) han pres l’episodi del madridista per convertir-lo en material d’article periodístic.

Imatge de www.llatzermoix.com

Imatge de www.lavanguardia.es

Un teva-meva o un Tiki-taka (que cadascú s’apliqui el que més l’agradi) que ha acabat transformat en una filigrana literàriament futbolística, o futbolísticament literària, que l’ordre dels factors no altera el producte.

El millor de tot és que gràcies a un simple “Uhhhhh!!!” s’ha produït una confluència astral que ha portat a barrejar Edvar Munch amb Allen Ginsberg, passant pels Dupond & Dupont i el Màgic Andreu, tot plegat amb la el futbolista karateka de la Penya dels Tigres de fons.

Comencem pel primer, el que Llàtzer Moix va publicar diumenge a La Vanguardia sota el títol “Món Cristiano” (em prenc la llibertat d’intercalar algunes imatges en el cos de l’article).

Cada seixanta anys, més o menys, es registra un crit estremidor i memorable. El 1893, el noruec Edvard Munch va pintar El crit, una espècie d’autoretrat en fase de màxima ansietat, sobre fons de colors cridaners. El 1956, el nord-americà Allen Ginsberg va publicar la seva obra magna, Udol, un poema èpic sobre el col•lectiu del beat generation que en la seva contestació al sistema capitalista va creuar tota mena de límits i es va cremar algunes neurones. I el passat dia 12 el futbolista Cristiano Ronaldo va agrair la seva tercera Pilota d’Or durant una gala tirant a xarona a Zuric amb un crit tel•lúric i indesxifrable que va deixar de pedra l’audiència global.La seqüència es va desenvolupar així: el francès Thierry Henry, que sobre el terreny es va distingir com un jugador d’una rara elegància,va aparèixer en escena amb el seu esmòquing impecable, va esquinçar el sobre que contenia la decisió, va extreure la targeta i, amb veu greu, pròpia d’un galant de Hollywood, va llegir: “And the winner is… Cristiano Ronaldo”.

L’astre portuguès va pujar a l’estrada, va agrair l’ajuda de la seva mare, el seu fill, els seus germans, el seu pare, el seu míster, el seu president, els seus companys, etc., i va dir que continuaria esforçant-se per aconseguir una quarta esfèrica daurada. Després va contreure els llavis, va estirar els braços, va tancar els dos punys, va obrir la boca i va emetre un udol ancestral, terrible, que aparentment sintetitzava tot el que havia de dir en una ocasió tan assenyalada.

  

“Aullido”, imatge de www.anagrama-ed.es

Allen Ginsberg. Imatge de www.gutenberger.ro

El jugador blanc ja ens té acostumats a un repertori d’expressions sense paraules. Quan marca un gol sol compondre unes postures com de torero, o com d’heroi mitològic que ens diuen “renoi, que guapo que sóc”, i reclamen l’adoració de l’afició. Quan marra el tret sol fer caretes de nen incomprès. En tots dos casos, trasllueix una egolatria digna d’estudi patològic i de menció al llibre Guinness dels rècords.

“Només hi ha un cristiano que tingui més adeptes que el Papa: Cristiano Ronaldo”, feia broma recentment el gesto de marques Andy Stalman, arran d’un fet incontestable: el portuguès té 33 milions de seguidors a la xarxa social Twitter, gairebé el doble que el Sant Pare (17 milions). I com ho ha aconseguit? Doncs fent gols, fotografiant-se amb models espaterrants i llançant brams com el que ens ocupa.

 

“El crit” d’Edvard Munch (1893)
“El crit”, Cristiano Ronaldo (2015)

 

Ni angoixes a la manera de Munch ni transgressions a la manera de Ginsberg, malgrat que totes dues han definit i defineixen els nostres temps. El que se’ns proposa avui des del cim de l’espectacle és una tornada als temps previs a l’articulació del llenguatge; a aquella època remota en què les bones maneres només existien en la ment d’algun visionari, i l’eloqüència era una facultat encara per inventar. Benvinguts al món cristiano. En refereixo, esclar, al món de Cristiano Ronaldo.

Després d’aquest literari recorregut en un glop per la història del crit que culmina en Cristiano Ronaldo, anem a la segon de les aportacions literàries impulsades pel portuguès. Es tracta, en aquest cas, de l’article que Màrius Serra va publicar ahir dimarts, 27 de gener, sota el títol “Folklorista Cristiano”. Un text que, sense saber-ho, està replet de referències al Futbol Club de Lectura que al final explicaré.

(Com en el cas anterior, m’he pres la llibertat d’intercalar unes imatges en l’article)

L’article és aquest:

L’expulsió de Cristiano Ronaldo al Nuevo Arcàngel va ser per joc brut. Nerviós perquè no li sortien les coses, l’últim Pilota d’Or va decidir practicar el taekwondo entre l’arcangelical defensa del Còrdova. Feia pocs minuts que ja havia detectat la concurrència amb un cop de karate poc ortodox, amb el puny tancat contra la cara del lateral Crespo, però l’àrbitre no va ser sensible a la seva primera gesta.

Tot seguit la pràctica del taekwondo, per contra, es va mostrar més efectiva perquè el portuguès es fes notar i el col•legiat Alejandro Hernàndez Hernàndez, que deu ser família dels Dupond & Dupont, el va expulsar per “donar una puntada de peu a un adversari sense que la pilota estigués a distància de ser jugada”.

La gloriosa nit cordovesa de Cristiano Ronaldo va acabar amb un gest d’una pulcritud extrema. Abandonava el camp caminant tranquil•lament i va tenir una idea higienista. Conscient del seu joc brut, va decidir sortir del terreny de joc fent apologia de la neteja. Amb la mà dreta a l’altura del pit va buscar l’escut, va pinçar la roba per mantenir-la a dos dits de la pell i amb la mà esquerra va estrafer el gest de netejar-lo de pols, com qui toca l’arpa. L’escut acaronat no és el del club, sinó el que acredita el Reial Madrid com a últim campió del Mundial de Clubs. El Mundialet.

El futbolista karateka” de la Penya dels Tigres.
Imatge de www.futbolclubdelectura.wordpress.com

Imatge de www.chavaipa.com

El gest equival a fer la figa. De fet, n’és un precedent clar. Fa més de mig segle i havia gent que es netejava les condecoracions en públic per fer-se notar. L’ús constant d’estratègies com la paròdia o la deconstrucció en les últimes dècades té conseqüències inesperades, i una és la desaparició de molts dels gestos originals que van donar peu a les paròdies. Un exemple clar seria el de Cristiano del dissabte.

La gent ja només fa veure que es neteja una condecoració en clau de paròdia, com una broma enrotllada, que és una de les modalitats més patètiques de l’humorisme benintencionat. Com aquella gent que, quan guanya alguna cosa, encara ara imita el gest de penjar-se la medalla que va popularitzar el Màgic Andreu als vuitanta.

En la constant deriva relativista que ha transformat Europa en un continent de descreguts, laics i dissipats, hi ha tot un catàleg de gestos d’autoritat, sovint provinents de les litúrgies militars, que han quedat reclosos a la paròdia. Ja només els executem de broma. Per fer-ne mofa, befa i escarni. El comandant Cristiano (Blatter dixit), conscient d’aquesta mancança, retorna l’arrogància al centre del discurs. I el públic cordovès, demostrant la seva gran educació i bonhomia, el premia amb el mateix crit celebrador que va proferir a la gala de la Pilota d’Or. Uuuh! Tot el Nuevo Arcàngel va ser un clam: Uuuh.

Bé. Per si no us heu adonat, al text de Màrius Serra trobem referències a … un futbolista karateka!!! S’haurà inspirat en la Penya dels Tigres? Haurà llegit aquest post de fa ben poc? És igual. Sigui com sigui, també parla de “Joc Brut” (un dels llibres de la sèrie Clam Barça d’Antoni Dalmases) i també que l’estadi del Còrdova “va ser un “clam” (si hagués afegit “nou” tindríem un altre dels llibres de la mateixa sèrie).

Montaje portadas Clam Barça

I també esmenta els Dupond & Dupont (bé, aquests no han sortit mai al Futbol Club de Lectura però qui sap si algun dia ho faran). I també, amb la seva referència a les “litúrgies militars” envia la pilota cap a un altre interessant article signat per un altre il•lustre escriptor i futbolero com és Ramon Solsona, qui fa ben poc, en la secció “Per l’escaire” de La Vanguardia, escrivia un text sota el títol de “Litúrgies esportives” del qual també en parlarem.

En resum, que espero que d’ara endavant ningú torni a criticar a Cristiano Ronaldo, perquè gràcies al seu gest hem fet un magnífic recorregut per la història de l’art, la literatura beatnik, gestos del folklore ja perduts, recordatoris a personatges de còmic, hem aprés les diferències entre el taekwondo i el karate, hem gaudit amb la màgia del Màgic Andreu…

Així doncs, que ningú continuï dubtant de la relació entre futbol i literatura, i de les coses que es poden aprendre llegint el que s’escriu en relació amb el futbol.

NOTA: M’estic plantejant iniciar una campanya perquè li donin una cadira a Cristiano Ronaldo a la Real Academia de la Llengua, en agraïment a la seva aportació al foment de la vinculació entre futbol, lletres i cultura.

Imatge de www.isecsports.wordpress.com
Anuncios

“El futbolista karateka”: la Penya dels Tigres i el futbol

portada-i6n2029730

 

Si t’agrada la lectura, els misteris, les investigacions detectivesques i buscar proves per resoldre un cas és molt probable que tinguis el mateix esperit que els integrants de La Penya dels Tigres. Però si, a més, també t’agrada el futbol, aleshores no et pots perdre “El futbolista karateka”, un dels episodis més estranys amb que aquest grup d’amics i investigadors s’ha enfrontat.

DSC_0685

En Pau ha guanyat un entrenament especial amb un dels futbolistes més famosos del moment, el Xavi Cros. Aquest, però, sembla haver-se tornat completament boig, ja que el descobreixen entrant a botigues de porcellana i joies i destrossar-les a base de cops de peu.

Els policies van emetre una ordre de recerca contra el karateka a tots els cotxes patrulla i van tranquil·litzar la dona, que estava molt trasbalsada per l’atac.

– Tots aquests danys… qui em pagarà les coses trencades? – es va lamentar.

– No està assegurada? – va preguntar un dels policies.

La venedora va somriure amb tristesa i va dir:

– Sí, però no sé si estic assegurada contra un futbolista karateka.

DSC_0686

La situació resulta d’allò més estranya per al Pau, la Virgi i el Lluc, els tres Tigres que no pararan fins a investigar i resoldre què és el que en realitat està passant.

Al televisor va sonar la sintonia d’un programa de notícies local. La primera informació era dedicada a l’incident del futbolista karateka. La policia no tenia cap pista concreta encara, però el cas havia aixecat molta expectació.

DSC_0688

El futbolista karateka” és un altre dels casos d’aquest grup d’amics apassionats de les investigacions i que trobareu en un volum que inclou una altra aventura: “Els aiguamolls dels Esperits



DSC_0687

L’AUTOR

Thomas Brezina és el creador de l’exitosa sèrie “La Penya dels Tigres“, publicada per l’Editorial Cruïlla. Ell mateix explica que l’agrada molt escriure les històries interessants i divertides que l’hauria agradat llegir de petit.

Autor de més de quatre-cents llibres, és també ambaixador de l’UNICEF per Àustria i ha escrit guions per programes de televisió.

Ramon Besa i el “Foot-ball” de Cesc Gelabert

 

 

Fa uns dies dedicaven aquest article a “Foot-ball“, l’espectacle de Cesc Gelabert que uneix futbol i dansa i es converteix en tot un homenatge a l’estètica del joc del Barça dels últims anys.

La ressenya on es parla de l’èxit de l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya es pot llegir en aquest article publicat divendres al diari El País, i on sota el títol “Cesc Gelabert marca gol” es parla d’un impactant i àgil espectacle que no va decebre el públic assistent.

La notícia anava acompanyada d’un petit text de Ramon Besa parlant de l’espectacle, una peça que com totes les de l’autor val la pena gaudir en tant que exemple de les relacions entre futbol i literatura.

El joc amb pilota i sense

Mig futbolista, mig ballarí, Gelabert decodifica jugades cèlebres del Barça

Encara que el futbol del millor Barça sempre va despertar una gran sensibilitat artística, no se sabia la seva relació amb la dansa fins que Cesc Gelabert va idear un espectacle que porta per nom Foot-ball.Calia ser un seguidor molt culer, tenir un passat reconegut com a futbolista i estar considerat un coreògraf de fama mundial per descodificar algunes de les jugades més cèlebres de l’equip que van entrenar Rijkaard, Guardiola i Tito. I Gelabert és soci barcelonista (té el carnet 6.242), va resoldre un dels partits més històrics del CP Sarrià i balla com si fos Cruyff.
El diàleg de la dansa amb el futbol funciona magníficament, la imatge es barreja molt bé amb l’escenari i els moviments dels ballarins no s’hi superposen, sinó que són complementaris amb els dels jugadors del Barça. Futbolistes i ballarins participen, de fet, d’una disciplina semblant, necessiten dominar la tècnica i controlar l’espai, ser ràpids i elegants en els seus moviments, per després arribar als espectadors a partir de la seva creativitat, com es va poder apreciar ahir al Teatre Nacional.

Les fintes de Messi, la ferocitat de Puyol, la pelopina de Xavi, lescroquetes d’Iniesta apareixen en pantalla i en escena, igual que lapunyalada de Lo Pelat al Camp Nou. No hi juguen onze, sinó set, i el partit no dura una hora i mitja, sinó 60 minuts. Tant se val perquè hi ha prou temps per gaudir de les diferents fases del joc, assaborir la victòria, patir per la derrota i cantar sobretot el gol maradonià de Messi al Getafe. Una jugada que posa el punt i final a una obra in crescendo després d’una arrencada preocupant per l’aparició d’Arbeloa.

El gol de Messi s’assaboreix ràpidament i a càmera lenta mentre es dramatitza de manera colpidora sobre el llançament de penal. La força alterna amb l’emoció en una funció per gaudir, mèrit de Cesc Gelabert, mig futbolista, mig ballarí, admirable com a innovador i creador de Foot-ball. Ningú ha explicat millor com es juga a futbol amb pilota i sense.

RAMON BESA  
(Publicat al Diari El Pais el 23 de gener de 2015)

I a continuació, un fragment de l’espectacle.

 

Jordi Puntí: “Jugar bé i guanyar”

 

Imatge de www.ara.cat

Ahir a la nit es va emetre al “Sense ficció” de TV3 el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya”. Entre d’altres intervencions vam poder veure i escoltar les lloances de Guardiola o Xavi, que consideren que cal situar l’origen en els canvis experimentats en el club blaugrana durant les últimes dues dècades en l’arribada de l’holandès.

La defensa a ultrança d’una filosofia insubornable, unes idees futbolístiques revolucionàries, en tant que la seva principal aposta passava pel bon joc, i una trajectòria històrica amb successors que han continuat amb la línia marcada per Cruyff han estat les peces que han transformat en guanyador un club que fins aleshores no ho era.

Per això, val la pena recuperar un article de Jordi Puntí, un dels autors que ha fet servir el futbol com a matèria primera per algun dels seus textos i que és un gran representant de la dignificació de la relació entre futbol i literatura.

Imatge de www.elperiodico.com

I un exemple d’aquesta relació és la d’aquest text, publicat en el número 403 de L’Avenç, corresponent als mesos de juliol i agost de 2014, i en el que fa una magnífica relació entre les idees futbolístiques de Cruyff i la seva estètica i la narrativa actual.

Res més apropiat per formar part d’aquest Futbol Club de Lectura. A més, el text inclou una magnífica descripció de la creació literària fent servir descripcions pròpies del futbol.

(NOTA: no us perdeu els escrits de Jordi Puntí relacionats amb el futbol. Trobareu aportacions seves, juntament amb les de molts altres escriptors, en les obres següents:

– “Amb blau sofert i amb grana intens”, publicat per Proa el 1999, inclou una conversa entre Jordi Puntí i Vicenç Villatoro on sota el títol “Barça i literatura” parlen sobre aquest tema;

– “Cuando nunca perdíamos”, publicat a Alfaguara el 2011, un altre recull d’escriptors i periodistes on trobem el text “Cuando era un neeskens”, signat per Jordi Puntí).

A continuació, l’article sobre Cruyff, l’estètica, l’estil i la narrativa actual, en el qual m’he pres la llibertat d’intercalar algunes imatges per il·lustrar-lo.

JUGAR BÉ I GUANYAR

Jordi Puntí

No és cap disbarat considerar que les idees de Johann Cruyff sobre el futbol ens poden ajudar a entendre alguna cosa de la narrativa actual. Cruyff sempre ha defensat un futbol basat en una estètica molt clara, segons la qual jugar bé, amb un bon control de la pilota, amb vistositat i diversitat de recursos, és molt millor que anar a buscar només la victòria per satisfer la intriga dels aficionats.

Un altre entrenador, Xabier Clemente, apel·lava al sentit pràctic i deia que abans preferia guanyar que no jugar bé, perquè el públic paga per veure la victòria, però Cruyff li responia amb el seu proverbial sentit comú:

Si vols jugar bé i ho aconsegueixes, a la llarga acabes guanyant. Si només et preocupa guanyar sigui com sigui, quan perds et queda cara de ruc”.

D’alguna manera, Cruyff reivindica que cada equip tingui una veu pròpia que el representi, on l’èxit surti de la combinació de forma (jugar bé, passar-se la pilota amb criteri) i contingut (marcar gols o, si més no, crear perill).

Com deia, aquest mateix plantejament pot funcionar quan pensem en la narrativa actual, on la tendència que s’imposa per part d’editors i agents literaris és la de guanyar (diners, vendes, potser lectors) per sobre de la qualitat. Així, per necessitats de mercat, hi ha molts narradors que sempre van de cara a barraca i només es fixen en el contingut.

Imatge de www.mispeloterosfavoritos.blospot.com

L’estil més aviat els fa nosa: no tenen cap interès per trobar una veu pròpia i acaben escrivint en una prosa funcional, de defensa matusser que llança pilotades llargues, d’equip que només busca l’emoció del gol des de les formes més tòpiques i previsibles. Són novel·les que, un cop acabades, s’obliden igual que l’empat a zero més insubstancial. Sovint també aquests autors defensen la quantitat per sobre de la qualitat, i insisteixen a centrar sempre pel mateix cantó, a repetir un cop i un altre la mateixa jugada, la mateixa fórmula de best-seller que ja els ha funcionat abans.

A l’altre extrem hi ha els narradors que s’obliden de guanyar i defensen la forma per sobre de tot, la forma com a contingut, i en aquest cas el perill és ben bé el contrari: que l’autor s’oblidi que hi ha un partit en joc i s’acabi recreant en el dríbling gratuït, la bicicleta exagerada, l’experimentació com a finalitat, que només condueixen al narcisisme estilístic o a l’absurd. Com si el llibre no fos un partit de futbol, sinó un entrenament perpetu.

La filosofia de Cruyff se situa en algun punt intermedi i no perd de vista que un partit dura 90 minuts i al final s’ha d’haver marcat algun gol, tot i que amb el temps el lector recordarà sobretot les jugades, la impressió general d’haver freqüentat una obra d’art.

Fa anys que el best-seller d’escassa qualitat literària, que reprodueix tòpics, troba milions de lectors a tot el món, en totes les llengües. Als Estats Units, potser perquè és un país on els espots dominants es refien més de la força física –el futbol americà, el beisbol, fins i tot el bàsquet- que no de l’estratègia col·lectiva, fa dècades que la novel·la de consum és el gènere amb més seguidors. Alhora, però hi ha una llarga tradició d’autors que escriuen combinant una trama complexa amb un esforç estilístic notable, de John Irving a Annie Proulx, André Dubus III, Michael Chabon o Jeffrey Eugenides.

Aquest territori pot ajudar a entendre el fenomen de The Goldfinch (La cadernera), la novel·la de Donna Tartt que aquest any ha guanyat el premi Pulitzer i és a les llistes de llibres més venuts de mig món. Tartt és una autora lenta (publica una novel·la per dècada), molt lloada per una prosa elaborada i l’habilitat per crear trames complexes.

 En el cas de The Goldfinch, es tracta d’una novel·la dickensiana, de més de mil pàgines, que en el conjunt s’ha de veure com una obra fallida i alhora exitosa. A estones l’exercici estilístic és notable, sobretot a peu de gespa, frase a frase, però massa sovint el lector té la sensació que l’autora carrega en excés la història, la vesteix amb detalls i descripcions innecessaris només per disfressar una trama que té molts replecs, com si li fes por caure en l’esquematisme.

La majora de novel·les best-seller no tenen qualitat literària per defecte d’estil; en aquest cas únic, el problema és per excés.

JORDI PUNTÍ

 

 

Entrevista amb Javier Marcet, autor de “Repensar el futbol”, a La Contra de La Vanguardia

 

 

Imatge de www.diariolagrada.com

 

La Contra” d’ahir del diari La Vanguardia es va posar futbolera. I és que el Víctor M. Amela va entrevistar a l’exfutbolista Javier Marcet, un dels millors jugadors de la Lliga espanyola durant els anys 50 i integrant d’una de les davanteres històriques de l’Espanyol, la formada per

A l’entrada que la viquipèdia li dedica es fa referència a la seva capacitat d’organitzador del joc, i també a la gran importància que sempre va donar als seus estudis. Com consta en la presentació de l’entrevista, és Llicenciat en Ciències Econòmiques i en Dret.

"Al fútbol le falta liturgia"

L’entrevista és conseqüència de la recent presentació del seu llibre “Repensar el futbol”, editat per La Grada, una publicació que ve a complementar la important tasca educativa amb infants que la seva fundació, la Fundació Marcet, ve desenvolupant des de fa 40 anys.

A continuació, l’entrevista, plena de propostes interessants que ajudarien a “Repensar el futbol”, i en la que m’he pres la llibertat d’intercalar algunes fotografies antigues sobre personatges que són esmentats per il·lustrar millor el que es diu.

Així que un nou jugador s’incorpora a l’àmplia plantilla de lectures del Futbol Club de Lectura.

 

JAVIER MARCET, exfutbolista

Tinc 85 anys. Vaig néixer a Terrassa i visc a Barcelona. Vaig ser futbolista del 1947 al 1959, i sóc llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret. Fa 60 anys que sóc casat i tinc nou fills, quinze néts i dos besnéts. Sóc conservador. Sóc catòlic. Proposo de repensar el futbol actual…

FUNDACIÓ MARCET

Vaig néixer amb les botes posades!”, em diu Marcet, que fa 60 anys va ser dels millors jugadors del a Lliga espanyola, i continua estimant el futbol: ho demostra amb el seu últim llibre, Repensar el fútbol (La Grada). I sobretot amb la seva Fundació Marcet: ha format durant 40 anys 70.000 nens a 38 països.

Nanos de 4 a 18 anys (com ara Oliver Torres) als quals Marcet beca i forma si rendeixen en els estudis. I forma els seus pares perquè assumeixin que el seu fill “no serà futbolista professional”. Marcet entrena l’excel·lència personal i futbolística: “Altres escoles de futbol formen orquestres, i jo instrumentistes!”. Els mostra que la vida és llarga i l’esport és breu.

Quin era el seu punt fort?

El cop franc. De Kubala vaig aprendre a llançar amb efecte. Ho vaig entrenar hores… Als anys cinquanta, només ell i jo sabíem superar la barrera a pilota aturada, picant amb l’empenya.

I … gol?

Vaig ser davanter i interior, i amb l’Espanyol vaig marcar 64 gols en 120 partits. A la davantera érem Arcas, Marcet, Mauri, Piquín i Egea.

Imatge de www.halloffameperico.wordpress.com

Tants?

Era un altre futbol: pocs defenses i molts davanters.

En quins equips va jugar?

Al Reial Madrid del 1948 al 1950. A l’Espanyol, del 1950 al 1954. I a la selecció espanyola, en sis ocasions.

Com va arribar al Reial Madrid?

Jo estudiava a la Universitat de Deusto, a Navarra. En un torneig de futbol em va veure el tècnic del Reial Madrid. Els meus estudis d’Econòmiques em van portar a Madrid… i allà em van fitxar.

Així de senzill?

Necessitaven un davanter centre… També van fitxar Pahíño, va arribar un entrenador anglès que va canviar el joc.., i hi vaig jugar poc. El Barça em va temptejar, però tenia contactes a l’Espanyol: me n’hi vaig anar quatre temporades.

Imatge de www.cromosdeldepor.blogspot.com

Va guanyar molts diners?

La meva fitxa era de 250.000 pessetes anuals, amb un sou de 3.000 al mes. Era dels més ben pagats! Equivalia al sou d’un enginyer.

Ja firmaria avui un enginyer cobrar com un astre del futbol…

Els meus amics enginyers i economistes m’insistien i em pregaven: “Javier, deixa-ho ja, això del futbol, i vine a treballar amb nosaltres, home, que hi guanyaràs més!”.

Eren els seus companys d’estudis?

Sí. Mentre jugava, jo vaig continuar estudiant: vaig acabar Econòmiques i Dret.

Què li deien els altres futbolistes?

Em veien sempre amb els llibres d’una banda a l’altra…, i es burlaven de mi. Però anys més tard m’ho van agrair.

Per què?

Els vaig donar una ocupació a gairebé tots.

Com va ser?

Penjaven les botes i jo els col·locava en empreses, per la meva feina com a economista.

Quan va penjar les botes vostè?

Als 25 anys, perquè va arribar Zamora com a entrenador i va voler jugadors més joves. I això que vaig entrenar fort amb Blume…!

Joaquím Blume. Imatge de www.lavanguardia.com

El gran gimnasta Blume?

Sí, i em va posar molt, molt en forma. Però no em va servir de res: Zamora em va apartar, com a la resta de veterans.

Què destacaria del futbol que va jugar?

Vaig desenvolupar un joc molt tècnic, depurat, elegant. Això és futbol: moure la pilota, amagar-la, mantenir-la. Per això m’anomenaven el Mestre. Alguns m’increpaven…

Què li deien?

“Corre!”, em cridaven. És que si jo calculava que no arribava a una pilota, per què havia de córrer? El 1952, l’àrbitre Gardeazábal va declarar: “Puskas, Marcet i Di Stéfano són els jugadors més llestos que he conegut”.

A quin jugador actual s’assemblaria?

Lauridsen, Laudrup, Xavi, Iniesta… Només jo jugava amb tècnica. I avui té més mèrit, eh?, perquè el futbol és molt més ràpid.

A quin futbolista ha admirat més?

A Panizo, de l’Atletic de Bilbao. Vam coincidir a la selecció. Ah, que bé que jugava!

Imatge de www.todocoleccion.net

Quin moment recorda més?

Un Espanya-Argentina, el 1952: el seu porter em va parar un gol cantat… Llàstima! Guanyar l’Argentina… hauria estat la glòria.

Què li semblen les fortunes que avui guanyen els futbolistes?

És just que el futbolista cobri molt si el mercat privat l’hi dóna.

Si avui veu un partit, què pensa?

Que convindria repensar el futbol, canviar algunes coses…

Endavant, mestre!

Que cada gol puntuï en la classificació general, i no només si l’equip guanya o empata.

Què més?

Res de distincions i guardons a un jugador separadament. El futbol és equip!

Cristiano Ronaldo, Messi…

Fabulosos, però… no són res sense equip. Paga’ls molt, i a casa. Em disgusten els numerets per celebrar un gol: és com si un corredor de fons celebrés cada 100 metres.

Què més proposa?

Més litúrgia! Que els equips firmin, abans de començar el partit, que l’àrbitre és llei: xiuli el que xiuli, no se li discuteix!

Més litúrgia, és interessant…

Sí: que a cada falta l’àrbitre agafi la pilota i la lliuri a qui ha rebut la falta.

Molt pedagògic… Un altre canvi.

Que les línies de banda siguin com la de fons: si la pilota se te’n va fora al teu camp…, córner! Això verticalitzaria el joc.

De vegades maregen massa la pilota…

Si un equip perd temps, que l’àrbitre el castigui lliurant la pilota al contrari.

I l’última reforma Marcet…

Suprimir les federacions, la burocràcia: el senyor Villar, a casa seva. N’hi hauria prou que els clubs es posessin d’acord.

VÍCTOR-M. AMELA

NOTA: Les fotos intercalades entre el text les he posades per il·lustrar determinats aspectes de l’entrevista.

Si voleu conèixer més sobre el pensament i les idees de Marcet podeu anar al seu bloc “Mi fútbol“, on s’explica que es tracta d’una “bitácora en la que Francisco Javier Marcet hablará sobre el fútbol pasado, presente y – sobretodo – futuro“.

Imatge de www.javiermarcet.blogspot.com

També teniu una altra entrevista relacionada amb la publicació del llibre en aquest enllaç.

“Roberto Santiago, futbolero”, a la revista “Qué Leer”

 

Imatge de www.que.es

L’últim article del Futbol Club de Lectura el vam dedicar a la pel·lícula “El sueño de Iván“, dirigida pel director i escriptor Roberto Santiago. I avui portem l’entrevista amb ell publicada a l’últim número de la revista Qué Leer, on ens parla de la seva afició al futbol i de com ha transformat aquest interès en matèria prima de bona part de la seva feina.

Roberto Santiago, futbolero

Guionista y director de “El penalti más largo del mundo” y “El sueño de Iván“, autor de la saga “Los Futbolísimos“… Usted quería dedicarse al balompié, ¿a que sí?

¡Jajajajajaja! Sí, la verdad es que siempre fue un sueño. No se me daba muy bien, pero me encantaba jugar al fútbol. Un poco por cabezonería terminé jugando en un equipo de fútbol-sala varios años. Me ponían atrás y me decían: “Tú corta balones y no subas mucho”. ¡Qué frustración, yo que pretendía emular a los míticos goleadores que admiraba! Además de eso, creo que el fútbol reúne todos los ingredientes narrativos para contar una buena historia, ya sea en novela, cine, teatro…

¿Cuál es el equipo y el jugador que le siguen haciendo soñar como un crío?

En los muchos encuentros que tengo con los jóvenes lectores de “Los Futbolísimos“, siempre me preguntan de qué equipo soy. Seré totalmente sincero: me crié al lado del Bernabéu, el primer partido que vi en mi vida en directo fue la histórica final de Copa entre Real Madrid y Castilla… Vamos, que soy madridista por los cuatro costados. Y, aunque admiro a muchos jugadores, me quedo con Raúl González, por su capacidad de lucha, de inventar, de jugar en equipo, su discreción fuera de los terrenos de juego…

Cada episodio de “Los Futbolísimos” viene marcado por una intriga. ¿Se trata también de un retorno a las lecturas de su adolescencia?

El misterio y la intriga son fundamentales en “Los Futbolísimos“, tanto o más que el fútbol. Recuerdo con mucha intensidad a “Los Cinco” o “Los Siete Secretos“. Estas sagas me aficionaron a la lectura por encima de otras obras más serias y clásicas. De alguna forma es un homenaje al espíritu ligero, divertido y de intriga de esas novelas.

En este quinto volumen, el equipo se enfrenta a la desaparición por falta de fondos. ¿Es una forma de introducir cierta temática social o es que esta crisis nuestra se cuela por cualquier rendija en la ficción?

Ya en el anterior volumen, “El misterio del ojo de halcón“, había una temática así: la integración de los inmigrantes en la sociedad. Creo que no solo es posible, sino muy interesante hablar de las cosas importantes que nos rodean. Es más, diría que es casi una obligación como escritor.

La serie chuta que da gusto: es una de las diez más vendidas en nuestro país. ¿Nos da alguna clave por si queremos seguir sus pasos?

Por suerte no hay recetas. Con “Los Futbolísimos” he intentado escribir una serie de novelas que sean igual de interesantes para niños y para niñas, que tengan muchísimo humor, en las que haya misterio, y además que cuenten esas primeras historias de amor que todos hemos vivido y que nunca se nos olvidarán. Por lo que se ve, esa mezcla ha gustado a los lectores.

¿Es usted un escritor que hace cine o un cineasta que escribe?

Tengo muchísima suerte. Poder escribir novelas y compaginar eso con mi trabajo como director de cine es una enorme fortuna. El trabajo de escritura es muy solitario. En cambio, para dirigir tienes que pasarte el día rodeado de gente. Es fantástico poder pasar de una cosa a la otra. Y, en el fondo, todo consiste en lo mismo: contar historias.

Futbol i cinema: “El sueño de Iván”, de Roberto Santiago

 

 

 

 

Com que diu la previsió meteorològica que aquest cap de setmana farà molt de fred, és un bon moment per quedar-se a casa mirant una pel·lícula, llegint un llibre o… fent totes  dues coses. Això és el que es pot fer amb “El sueño de Iván” una pel·lícula de l’any 2011 basada en la novel·la del mateix títol, dirigida i escrita per Roberto Santiago, l’autor de la sèrie de llibres “Els futbolíssims”, i també director de la pel·lícula “El penalti más largo del mundo“.

Roberto Santiago. Imagen de www.centraldecine.com

El sueño de Iván” ens explica la història d’un nen d’11 anys que és escollit per formar part d’una Selecció Mundial d’Infants. Després d’un terrible terratrèmol a un país de l’Àfrica, Fifa, Unicef i altres institucions decideixen organitzar un partit de futbol benèfic en el qual s’enfrontaran un equip de nens i un equip integrat pels millors jugadors del món. Com es diu en algun moment de la pel·lícula, és un partit de “Galàctics contra nens”.

 “- Hoy todos tenéis dos familias: la que está ahí fuera y la que habéis formado entre vosotros durante estos días. Los de ahí fuera han hecho viajes larguísimos para veros. Porque os quieren y porque creen en vosotros. Han sido los únicos que siempre han tenido fe. Nadie espera que ganéis este partido. Pero ellos sí. Salid y ganad por ellos, pero también por vuestra segunda familia: el equipo”.

El partit es disputarà en el mític Estadi Azteca de Mèxic, però per arribar-hi caldrà superar el procés de selecció dels jugadors, la preparació pel partit i algun que altre obstacle. El protagonista, l’Iván, haurà de conquistar també el cor de la seva millor amiga, Paula, i competir amb Morenilla, un altre dels jugadors, per guanyar-se-la.

El sueño de Iván” es una bona proposta de pel·lícula familiar. Tot i que el rerefons és la disputa d’un partit que serà tot un esdeveniment mundial, les imatges sobre futbol no són les més abundants.

De fet, la trama avança mostrant les històries d’Iván, de l’evolució de l’equip, i també dels conflictes entre els entrenadors dels dos equips: Torres, per part dels nens, i Cassari, el de les estrelles, ja que la dona del primer el va deixar per anar a viure amb el segon.

“Estaba en un hotel, en México D.F. Iba a jugar un partido de fútbol contra los mejores del mundo, a miles de kilómetros de mi casa, y todo era muy emocionante. Pero yo solo podía pensar en una cosa.

– ¿Puedo besarte otra vez? – preguntó Paula.

– Si te apetece mucho – respondí yo.

Paula se acercó para besarme. Y yo también me acerqué. Y justo en ese instante…

 

Descoberta de l’amor, la il·lusió de jugar un partit de futbol com un autèntic professional, en un estadi amb més de cent mil espectadors i amb tot el món pendent de la televisió, l’amistat i els valors de sentir-se part d’un equip… són alguns dels temes que formen part de la pel·lícula i de la novel·la.

 

Una bona proposta familiar que us farà passar una estona molt agradable, plena d’humor i amb la participació de personatges molt coneguts, com els actors Fernando Tejero i Ernesto Alterio en el paper de comentaristes, o Antonio Resines, com a ex-jugador de la selecció espanyola en el Mundial de 1986 en el mateix estadi on se celebrarà el partit. També hi ha una referència a la selecció del Brasil de 1970:

“Pelé, Rivelino, Jairzinho, Tostäo, Carlos Alberto… la selecció de Brasil de 1970. Probablement el millor equip de futbol de tota la història. I van guanyar el mundial aquí, en aquest estadi, en el mateix lloc on esteu jugant”. 

I, com no, el clímax de la pel·lícula amb la celebració del partit i algunes sorpreses, especialment pel que fa a un inesperat cop d’efecte que no puc explicar, evidentment.

Si voleu conèixer el resultat final del partit… haureu de veure la pel·lícula, llegir la novel·la, o, millor encara, fer totes dues coses.

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.