Imatge de www.diariolagrada.com

 

“La Contra” d’ahir del diari La Vanguardia es va posar futbolera. I és que el Víctor M. Amela va entrevistar a l’exfutbolista Javier Marcet, un dels millors jugadors de la Lliga espanyola durant els anys 50 i integrant d’una de les davanteres històriques de l’Espanyol, la formada per

A l’entrada que la viquipèdia li dedica es fa referència a la seva capacitat d’organitzador del joc, i també a la gran importància que sempre va donar als seus estudis. Com consta en la presentació de l’entrevista, és Llicenciat en Ciències Econòmiques i en Dret.

L’entrevista és conseqüència de la recent presentació del seu llibre “Repensar el futbol”, editat per La Grada, una publicació que ve a complementar la important tasca educativa amb infants que la seva fundació, la Fundació Marcet, ve desenvolupant des de fa 40 anys.

A continuació, l’entrevista, plena de propostes interessants que ajudarien a “Repensar el futbol”, i en la que m’he pres la llibertat d’intercalar algunes fotografies antigues sobre personatges que són esmentats per il·lustrar millor el que es diu.

Així que un nou jugador s’incorpora a l’àmplia plantilla de lectures del Futbol Club de Lectura.

 

JAVIER MARCET, exfutbolista

Tinc 85 anys. Vaig néixer a Terrassa i visc a Barcelona. Vaig ser futbolista del 1947 al 1959, i sóc llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret. Fa 60 anys que sóc casat i tinc nou fills, quinze néts i dos besnéts. Sóc conservador. Sóc catòlic. Proposo de repensar el futbol actual…

FUNDACIÓ MARCET

“Vaig néixer amb les botes posades!”, em diu Marcet, que fa 60 anys va ser dels millors jugadors del a Lliga espanyola, i continua estimant el futbol: ho demostra amb el seu últim llibre, Repensar el fútbol (La Grada). I sobretot amb la seva Fundació Marcet: ha format durant 40 anys 70.000 nens a 38 països.

Nanos de 4 a 18 anys (com ara Oliver Torres) als quals Marcet beca i forma si rendeixen en els estudis. I forma els seus pares perquè assumeixin que el seu fill “no serà futbolista professional”. Marcet entrena l’excel·lència personal i futbolística: “Altres escoles de futbol formen orquestres, i jo instrumentistes!”. Els mostra que la vida és llarga i l’esport és breu.

Quin era el seu punt fort?

El cop franc. De Kubala vaig aprendre a llançar amb efecte. Ho vaig entrenar hores… Als anys cinquanta, només ell i jo sabíem superar la barrera a pilota aturada, picant amb l’empenya.

I … gol?

Vaig ser davanter i interior, i amb l’Espanyol vaig marcar 64 gols en 120 partits. A la davantera érem Arcas, Marcet, Mauri, Piquín i Egea.

Imatge de www.halloffameperico.wordpress.com

Tants?

Era un altre futbol: pocs defenses i molts davanters.

En quins equips va jugar?

Al Reial Madrid del 1948 al 1950. A l’Espanyol, del 1950 al 1954. I a la selecció espanyola, en sis ocasions.

Com va arribar al Reial Madrid?

Jo estudiava a la Universitat de Deusto, a Navarra. En un torneig de futbol em va veure el tècnic del Reial Madrid. Els meus estudis d’Econòmiques em van portar a Madrid… i allà em van fitxar.

Així de senzill?

Necessitaven un davanter centre… També van fitxar Pahíño, va arribar un entrenador anglès que va canviar el joc.., i hi vaig jugar poc. El Barça em va temptejar, però tenia contactes a l’Espanyol: me n’hi vaig anar quatre temporades.

Imatge de www.cromosdeldepor.blogspot.com

Va guanyar molts diners?

La meva fitxa era de 250.000 pessetes anuals, amb un sou de 3.000 al mes. Era dels més ben pagats! Equivalia al sou d’un enginyer.

Ja firmaria avui un enginyer cobrar com un astre del futbol…

Els meus amics enginyers i economistes m’insistien i em pregaven: “Javier, deixa-ho ja, això del futbol, i vine a treballar amb nosaltres, home, que hi guanyaràs més!”.

Eren els seus companys d’estudis?

Sí. Mentre jugava, jo vaig continuar estudiant: vaig acabar Econòmiques i Dret.

Què li deien els altres futbolistes?

Em veien sempre amb els llibres d’una banda a l’altra…, i es burlaven de mi. Però anys més tard m’ho van agrair.

Per què?

Els vaig donar una ocupació a gairebé tots.

Com va ser?

Penjaven les botes i jo els col·locava en empreses, per la meva feina com a economista.

Quan va penjar les botes vostè?

Als 25 anys, perquè va arribar Zamora com a entrenador i va voler jugadors més joves. I això que vaig entrenar fort amb Blume…!

Joaquím Blume. Imatge de www.lavanguardia.com

El gran gimnasta Blume?

Sí, i em va posar molt, molt en forma. Però no em va servir de res: Zamora em va apartar, com a la resta de veterans.

Què destacaria del futbol que va jugar?

Vaig desenvolupar un joc molt tècnic, depurat, elegant. Això és futbol: moure la pilota, amagar-la, mantenir-la. Per això m’anomenaven el Mestre. Alguns m’increpaven…

Què li deien?

“Corre!”, em cridaven. És que si jo calculava que no arribava a una pilota, per què havia de córrer? El 1952, l’àrbitre Gardeazábal va declarar: “Puskas, Marcet i Di Stéfano són els jugadors més llestos que he conegut”.

A quin jugador actual s’assemblaria?

Lauridsen, Laudrup, Xavi, Iniesta… Només jo jugava amb tècnica. I avui té més mèrit, eh?, perquè el futbol és molt més ràpid.

A quin futbolista ha admirat més?

A Panizo, de l’Atletic de Bilbao. Vam coincidir a la selecció. Ah, que bé que jugava!

Imatge de www.todocoleccion.net

Quin moment recorda més?

Un Espanya-Argentina, el 1952: el seu porter em va parar un gol cantat… Llàstima! Guanyar l’Argentina… hauria estat la glòria.

Què li semblen les fortunes que avui guanyen els futbolistes?

És just que el futbolista cobri molt si el mercat privat l’hi dóna.

Si avui veu un partit, què pensa?

Que convindria repensar el futbol, canviar algunes coses…

Endavant, mestre!

Que cada gol puntuï en la classificació general, i no només si l’equip guanya o empata.

Què més?

Res de distincions i guardons a un jugador separadament. El futbol és equip!

Cristiano Ronaldo, Messi…

Fabulosos, però… no són res sense equip. Paga’ls molt, i a casa. Em disgusten els numerets per celebrar un gol: és com si un corredor de fons celebrés cada 100 metres.

Què més proposa?

Més litúrgia! Que els equips firmin, abans de començar el partit, que l’àrbitre és llei: xiuli el que xiuli, no se li discuteix!

Més litúrgia, és interessant…

Sí: que a cada falta l’àrbitre agafi la pilota i la lliuri a qui ha rebut la falta.

Molt pedagògic… Un altre canvi.

Que les línies de banda siguin com la de fons: si la pilota se te’n va fora al teu camp…, córner! Això verticalitzaria el joc.

De vegades maregen massa la pilota…

Si un equip perd temps, que l’àrbitre el castigui lliurant la pilota al contrari.

I l’última reforma Marcet…

Suprimir les federacions, la burocràcia: el senyor Villar, a casa seva. N’hi hauria prou que els clubs es posessin d’acord.

VÍCTOR-M. AMELA

NOTA: Les fotos intercalades entre el text les he posades per il·lustrar determinats aspectes de l’entrevista.

Si voleu conèixer més sobre el pensament i les idees de Marcet podeu anar al seu bloc «Mi fútbol«, on s’explica que es tracta d’una «bitácora en la que Francisco Javier Marcet hablará sobre el fútbol pasado, presente y – sobretodo – futuro«.

Imatge de www.javiermarcet.blogspot.com

També teniu una altra entrevista relacionada amb la publicació del llibre en aquest enllaç.