Qui ens hauria de dir que gràcies a Cristiano Ronaldo els últims dies han estat una continua font d’inspiració literària i de material pel Futbol Club de Lectura. I no em refereixo només a l’aportació a la lingüística feta pel portuguès el dia que va recollir la Pilota d’Or, fent evolucionar l’apassionant món de les onomatopeies gràcies al seu contundent ¡¡¡Uuuuuuuh!!!
Em refereixo, sobre tot, a que en tan sols quatre dies, dos destacats habitants de la “galàxia escriptura” com són Llàtzer Moix i Màrius Serra (més exactament: dos escriptors i aficionats al futbol) han pres l’episodi del madridista per convertir-lo en material d’article periodístic.
Un teva-meva o un Tiki-taka (que cadascú s’apliqui el que més l’agradi) que ha acabat transformat en una filigrana literàriament futbolística, o futbolísticament literària, que l’ordre dels factors no altera el producte.
El millor de tot és que gràcies a un simple «Uhhhhh!!!» s’ha produït una confluència astral que ha portat a barrejar Edvar Munch amb Allen Ginsberg, passant pels Dupond & Dupont i el Màgic Andreu, tot plegat amb la el futbolista karateka de la Penya dels Tigres de fons.
Comencem pel primer, el que Llàtzer Moix va publicar diumenge a La Vanguardia sota el títol “Món Cristiano” (em prenc la llibertat d’intercalar algunes imatges en el cos de l’article).
Cada seixanta anys, més o menys, es registra un crit estremidor i memorable. El 1893, el noruec Edvard Munch va pintar El crit, una espècie d’autoretrat en fase de màxima ansietat, sobre fons de colors cridaners. El 1956, el nord-americà Allen Ginsberg va publicar la seva obra magna, Udol, un poema èpic sobre el col•lectiu del beat generation que en la seva contestació al sistema capitalista va creuar tota mena de límits i es va cremar algunes neurones. I el passat dia 12 el futbolista Cristiano Ronaldo va agrair la seva tercera Pilota d’Or durant una gala tirant a xarona a Zuric amb un crit tel•lúric i indesxifrable que va deixar de pedra l’audiència global.La seqüència es va desenvolupar així: el francès Thierry Henry, que sobre el terreny es va distingir com un jugador d’una rara elegància,va aparèixer en escena amb el seu esmòquing impecable, va esquinçar el sobre que contenia la decisió, va extreure la targeta i, amb veu greu, pròpia d’un galant de Hollywood, va llegir: “And the winner is… Cristiano Ronaldo”.
L’astre portuguès va pujar a l’estrada, va agrair l’ajuda de la seva mare, el seu fill, els seus germans, el seu pare, el seu míster, el seu president, els seus companys, etc., i va dir que continuaria esforçant-se per aconseguir una quarta esfèrica daurada. Després va contreure els llavis, va estirar els braços, va tancar els dos punys, va obrir la boca i va emetre un udol ancestral, terrible, que aparentment sintetitzava tot el que havia de dir en una ocasió tan assenyalada.
El jugador blanc ja ens té acostumats a un repertori d’expressions sense paraules. Quan marca un gol sol compondre unes postures com de torero, o com d’heroi mitològic que ens diuen “renoi, que guapo que sóc”, i reclamen l’adoració de l’afició. Quan marra el tret sol fer caretes de nen incomprès. En tots dos casos, trasllueix una egolatria digna d’estudi patològic i de menció al llibre Guinness dels rècords.
“Només hi ha un cristiano que tingui més adeptes que el Papa: Cristiano Ronaldo”, feia broma recentment el gesto de marques Andy Stalman, arran d’un fet incontestable: el portuguès té 33 milions de seguidors a la xarxa social Twitter, gairebé el doble que el Sant Pare (17 milions). I com ho ha aconseguit? Doncs fent gols, fotografiant-se amb models espaterrants i llançant brams com el que ens ocupa.
«El crit» d’Edvard Munch (1893)
«El crit», Cristiano Ronaldo (2015)
Ni angoixes a la manera de Munch ni transgressions a la manera de Ginsberg, malgrat que totes dues han definit i defineixen els nostres temps. El que se’ns proposa avui des del cim de l’espectacle és una tornada als temps previs a l’articulació del llenguatge; a aquella època remota en què les bones maneres només existien en la ment d’algun visionari, i l’eloqüència era una facultat encara per inventar. Benvinguts al món cristiano. En refereixo, esclar, al món de Cristiano Ronaldo.
Després d’aquest literari recorregut en un glop per la història del crit que culmina en Cristiano Ronaldo, anem a la segon de les aportacions literàries impulsades pel portuguès. Es tracta, en aquest cas, de l’article que Màrius Serra va publicar ahir dimarts, 27 de gener, sota el títol “Folklorista Cristiano”. Un text que, sense saber-ho, està replet de referències al Futbol Club de Lectura que al final explicaré.
(Com en el cas anterior, m’he pres la llibertat d’intercalar unes imatges en l’article)
L’article és aquest:
L’expulsió de Cristiano Ronaldo al Nuevo Arcàngel va ser per joc brut. Nerviós perquè no li sortien les coses, l’últim Pilota d’Or va decidir practicar el taekwondo entre l’arcangelical defensa del Còrdova. Feia pocs minuts que ja havia detectat la concurrència amb un cop de karate poc ortodox, amb el puny tancat contra la cara del lateral Crespo, però l’àrbitre no va ser sensible a la seva primera gesta.
Tot seguit la pràctica del taekwondo, per contra, es va mostrar més efectiva perquè el portuguès es fes notar i el col•legiat Alejandro Hernàndez Hernàndez, que deu ser família dels Dupond & Dupont, el va expulsar per “donar una puntada de peu a un adversari sense que la pilota estigués a distància de ser jugada”.
La gloriosa nit cordovesa de Cristiano Ronaldo va acabar amb un gest d’una pulcritud extrema. Abandonava el camp caminant tranquil•lament i va tenir una idea higienista. Conscient del seu joc brut, va decidir sortir del terreny de joc fent apologia de la neteja. Amb la mà dreta a l’altura del pit va buscar l’escut, va pinçar la roba per mantenir-la a dos dits de la pell i amb la mà esquerra va estrafer el gest de netejar-lo de pols, com qui toca l’arpa. L’escut acaronat no és el del club, sinó el que acredita el Reial Madrid com a últim campió del Mundial de Clubs. El Mundialet.
«El futbolista karateka» de la Penya dels Tigres.
El gest equival a fer la figa. De fet, n’és un precedent clar. Fa més de mig segle i havia gent que es netejava les condecoracions en públic per fer-se notar. L’ús constant d’estratègies com la paròdia o la deconstrucció en les últimes dècades té conseqüències inesperades, i una és la desaparició de molts dels gestos originals que van donar peu a les paròdies. Un exemple clar seria el de Cristiano del dissabte.
La gent ja només fa veure que es neteja una condecoració en clau de paròdia, com una broma enrotllada, que és una de les modalitats més patètiques de l’humorisme benintencionat. Com aquella gent que, quan guanya alguna cosa, encara ara imita el gest de penjar-se la medalla que va popularitzar el Màgic Andreu als vuitanta.
En la constant deriva relativista que ha transformat Europa en un continent de descreguts, laics i dissipats, hi ha tot un catàleg de gestos d’autoritat, sovint provinents de les litúrgies militars, que han quedat reclosos a la paròdia. Ja només els executem de broma. Per fer-ne mofa, befa i escarni. El comandant Cristiano (Blatter dixit), conscient d’aquesta mancança, retorna l’arrogància al centre del discurs. I el públic cordovès, demostrant la seva gran educació i bonhomia, el premia amb el mateix crit celebrador que va proferir a la gala de la Pilota d’Or. Uuuh! Tot el Nuevo Arcàngel va ser un clam: Uuuh.
Bé. Per si no us heu adonat, al text de Màrius Serra trobem referències a … un futbolista karateka!!! S’haurà inspirat en la Penya dels Tigres? Haurà llegit aquest post de fa ben poc? És igual. Sigui com sigui, també parla de “Joc Brut” (un dels llibres de la sèrie Clam Barça d’Antoni Dalmases) i també que l’estadi del Còrdova “va ser un «clam” (si hagués afegit “nou” tindríem un altre dels llibres de la mateixa sèrie).
I també esmenta els Dupond & Dupont (bé, aquests no han sortit mai al Futbol Club de Lectura però qui sap si algun dia ho faran). I també, amb la seva referència a les “litúrgies militars” envia la pilota cap a un altre interessant article signat per un altre il•lustre escriptor i futbolero com és Ramon Solsona, qui fa ben poc, en la secció “Per l’escaire” de La Vanguardia, escrivia un text sota el títol de “Litúrgies esportives” del qual també en parlarem.
En resum, que espero que d’ara endavant ningú torni a criticar a Cristiano Ronaldo, perquè gràcies al seu gest hem fet un magnífic recorregut per la història de l’art, la literatura beatnik, gestos del folklore ja perduts, recordatoris a personatges de còmic, hem aprés les diferències entre el taekwondo i el karate, hem gaudit amb la màgia del Màgic Andreu…
Així doncs, que ningú continuï dubtant de la relació entre futbol i literatura, i de les coses que es poden aprendre llegint el que s’escriu en relació amb el futbol.
NOTA: M’estic plantejant iniciar una campanya perquè li donin una cadira a Cristiano Ronaldo a la Real Academia de la Llengua, en agraïment a la seva aportació al foment de la vinculació entre futbol, lletres i cultura.
Futbol Club de Lectura 
Debe estar conectado para enviar un comentario.