Gols literaris: número 6: gol ‘mocós’ de Dennis a “El mago del balón”

 

No és el mateix que un “mocós marqui un gol” que “marcar un gol mocós“. Un gol mocós? Bé, més o menys. Aquesta és l’original modalitat que trobem en les pàgines de “La increible historia de … El Mago del Balón“, escrita per David Walliams y publicada per Montena.

Com deia al començament, el d’avui és un gol especial. El seu autor és en Dennis, un nen de dotze anys, aparentment normal i corrent, tot i que en realitat és diferent. Té dos talents extraordinaris: un és el fútbol, I l’altre… bé, d’això ja en parlarem, quan “La increible historia de … El Mago del Balón” torni al Futbol Club de Lectura.

DSC_0657 - còpia

El que toca ara és marcar un nou gol literari. Aquí el teniu.

 

La emoción de controlar el balón hizo que Dennis se olvidara por unos instantes del resfriado. Se abrió paso con agilidad entre los defensas hasta acercarse al guardameta del equipo contrario, un chico de abundante melena que estrenaba equipo y seguramente se llamaba Óscar, Tobias o algo por el estilo. De repente, se encontraron cara a cara, y Dennis no pudo reprimir otro estornudo.

-¡¡¡Aaaaaaaaaaaaccccccccccccchhhhhhhhhhhhhíííííííííííííííííís!!!

Una lluvia de mocos explotó en la cara del portero, cegándolo por un momento. Lo único que Dennis tuvo que hacer fue darle un toque a la pelota para que esta entrara mansamente en la portería.

– ¡Falta! – gritó el portero, aunque el árbitro no la pitó. Sí que era una falta, pero de educación.

– Oye, lo siento – dijo Dennis. Era verdad que no lo había hecho aposta.

– ¡No pasa nada, tengo un pañuelo! – exclamó la madre de Darvesh -. Siempre llevo un paquete encima.  – Ni corta ni perezosa, la mujer se lanzó al terreno de juego, remangándose el sari por el camino para no llenarlo de barro, y se acercó al portero del equipo contrario – . Aquí tienes, niño pijo – añadió, tendiéndole el pañuelo al portero. Darvesh puso los ojos en blanco al ver a su madre invadiendo el campo de juego. Entre lágrimas, el portero se limpió los mocos de Dennis de su pelo lacio -. Si quieres saber mi opinión, el St Kenneth tiene todas las de perder – añadió la madre de Darvesh.

– ¡Mamáááááááá! – gritó Darvesh.

– ¡Lo siento, lo siento! ¡Ya podéis seguir jugando!

Cuatro goles más tarde, de Dennis, de Gareth, de Darvesh y … otro que resultó de una pelota desviada “accidentalmente” por la madre de Darvesh, el equipo de Dennis había ganado el partido.

DSC_0656 - còpia
DSC_0658 - còpia

Pels infants: 11 números 1 d’11 sèries de llibres sobre futbol

 

11 numeros 1 de series - copia

 

Continuem demanant lectures sobre futbol als reis.

És el torn dels infants, i ho fem amb una alineació molt especial, ja que està formada pels primers números d11 sèries de llibres sobre futbol. Així, en cas que la lectura els agradi, tenen molt de material per continuar llegint.

 

Alineació pel públic infantil

11 números 1 d’11 sèries sobre futbol

  1. “Un gran equip”, número 1 de la sèrie “Gol!”, de Luigi Garlando. Editorial La Galera
  2. “La pilota robada”, número 1 de la sèrie “Els Tiki-taka”, de Joan Portell. Animallibres
  3. “Un bon fitxatge”, número 1 de la sèrie “Bojos pel futbol”, de Frauke Nahrgang. Baula
  4. “El secuestro del delantero”, número 1 de la sèrie “Los sambistas del balón”, de Fabian Lenk. Ediciones B
  5. “Operació rescat”, número 1 de la sèrie “Clam Barça”, d’Antoni Dalmases. Cruïlla
  6. “Demà anirem al camp, Joan!”, número 1 de la sèrie “Contes blaugrana”, de Josep M. Fonalleras. Cruïlla
  7. “El misteri dels àrbitres adormits”, número 1 de la sèrie “Els futbolíssims”, de Roberto Santiago. Cruïlla
  8. “El somni blaugrana”, número 1 de la sèrie “Campions”, de Pep Basora. Estrella Polar
  9. “Que venen els piranyes”, número 1 de la sèrie “Els piranyes del futbol”, d’Adela Pérez Lladó. Estrella Polar
  10. “Leon el superdriblador”, número 1 de la sèrie “Les Feres Futbol Club”, de Joachim Massannek. Columna
  11. “Fem equip!”, número 1 de la sèrie “Sara i les golejadores”, de Laura Gallego. Estrella Polar

 

Carta als reis: 11 novel·les sobre futbol

 

 

Avui, ja ho sabeu, és la nit més màgica de l’any. Al Futbol Club de Lectura volem que els reis arribin carregats de lectures, que ens portin molts llibres sobre futbol. I per això hem fet la nostra particular carta. Bé, en realitat hem fet més d’una, per ajudar-vos a escollir llibres sobre futbol pels aficionats a la ficció, pels infants, pels qui vulguin conèixer sèries…

Fins i tot us hem fet una selecció d’onze pel·lícules, perquè gaudiu del cinema entre lectura i lectura.

Aquí teniu la nostra primera alineació: onze novel·les que tenen el futbol com a protagonista.

 

L’alineació pels amants de la ficció:

11 novel·les sobre futbol

 

11 de ficció - copia

 

 

  1. “El miedo del portero ante el penalty”, de Peter Handke. Editorial Alfaguara
  2. “Tres actos y dos partes”, de Giorgio Faletti. Editorial Anagrama
  3. “Tenim un nom”, de Vicenç Villatoro. Editorial Planeta
  4. “El dia después”, de Daniel Refoyo. Editorial Lupercalia
  5. “Los fantasmas de Sarrià visten de chándal”, de Wilmar Cabrera. Editorial Milenio
  6. “La pena máxima”, de Santigago Roncagliolo. Editorial Alfaguara
  7. “Aquella edad inolvidable”, de Ramiro Pinilla. Tusquets Editores
  8. “Las cuatro torres”, de Leandro Pérez. Editorial Planeta
  9. “Fiebre en las gradas”, de Nick Hornby. Editorial Anagrama
  10. “El delantero centro fue asesinado al atardecer”, de Manuel Vázquez Montalbán. Editorial Planeta
  11. “El regate”, de Sergio Rodrigues. Editorial Anagrama

Messi: el documental

 

 Tràiler del documental “Messi”

 

 Ja s’ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula sobre la vida de Messi dirigida per Àlex de la Iglesia. Filmada entre Argentina i Espanya, es combinen escenes de ficció i material d’arxiu, i inclou també converses amb entrenadors, periodistes i jugadors. Hi apareixen, entre altres, César Luis Menotti, Johan Cruyff, Santiago Segurola, Andrés Iniesta, Gerard Piqué, Xavi Hernández i Jorge Valdano, que també és un dels guionistes del documental.

En aquest enllaç trobareu algunes explicacions del director sobre el documental, com ara algunes absències sonades, com la de Diego Armando Maradona, que pel que sembla va voler cobrar per sortir a la pel·lícula, cosa que altres cracks també van demanar.

 

Imatge de www.mundodeportivo.com

 

La crítica publicada al diari El País fa uns dies sobre la pel·lícula és la següent:

Aunque los documentales deberían ser más una búsqueda, un camino hacia el descubrimiento, que la exposición de una teoría previa, con Lionel Messi quizá no haya esa posibilidad. Todo se ha escrito, todo se ha leído ya. Así que queda el análisis, y queda la fiesta, justo la sistemática que han elegido los responsables de Messi,documento hagiográfico sobre la figura del futbolista argentino, escrito por Jorge Valdano y dirigido por Álex de la Iglesia, compuesto a partir de una celebración en la que se analiza su trayectoria, importancia y legado. Eso sí, la puesta en escena del festejo, una cena en un restaurante donde cada una de las mesas está ocupada por un grupo humano relacionado con la vida del jugador (sus amigos del cole, sus profesores, sus compañeros en el Barça, los periodistas…), puede ser una idea más o menos buena en función de cómo se ejercite. Sin embargo, a pesar de que gracias a una buena labor de montaje el desarrollo es meritorio, la justificación inicial es fatal.

Oír en los primeros minutos de Messi, cuando todos llegan al local, frases como “¡mira, es Cruyff, el de la naranja mecánica!”, o “ése es Valdano, el del Mundial 86”, resulta simplemente sonrojante. Es entonces cuando se empieza a adivinar que la película no tiene como objetivo a los futboleros (a éstos tales informaciones no sólo les sobran, también les molestan), sino a un arco de público mucho mayor. Sobre todo cuando se confirma a través de la segunda de las metodologías de exposición, y el segundo de los errores: discretas dramatizaciones con actores representando a Messi y a su familia (y, más tarde, a gente como Rexach o Rijkaard), que guían, sobre todo, la mitad inicial de la película, con sus problemas de crecimiento y su salto desde Argentina a España.

Sin embargo, con la eclosión del futbolista en el primer equipo del Barça, cuando por fin acaban las escenas de ficción, la película levanta el vuelo. Es entonces cuando las palabras de análisis, los vídeos grabados por el padre del protagonista durante toda su vida (que hacían innecesarias las dramatizaciones), el montaje y el ritmo adquieren velocidad, talento y brillantez, como ese juego de planos con Messi cabizbajo durante el himno argentino, o algunos de sus goles de niño, unidos a los de su madurez.

Como buena parte del cine familiar, esa quimera que intenta contentar a varias generaciones con el disfrute en comandita, la película cojea por demasiados lugares, pero De la Iglesia y Valdano quizá hayan inventado la figura del documental deportivo familiar ficcionado.

Segurament no estem davant d’una de les obres cumbre de la història del cinema. Però tampoc s’ha de menysprear el reclam que suposa conèixer la història d’un dels millors jugadors de la història del futbol, filmada per un director com Àlex de la Iglesia i comptant amb la col·laboració, a l’hora d’escriure el guió, de Jorge Valdano, un dels millors representants dels futbolistes literaris.

Així que ja sabeu: els amants de la relació entre futbol i cinema teniu una bona oportunitat de continuar alimentant la vostra passió.

Cartel de Messi

Apa, ja podeu anar buscant un forat entre “Doraemon“, “Hobbits” i “Paddingtons” per anar-la a veure.

Ramon Besa, “El Barça segrestat” i “L’honra de la derrota”

 

Fa uns dies parlava en aquest article del llibre “El Barça segrestat”, que havia estat presentat recentment i que s’afegia al catàleg de lectures que fusionen futbol, història i Barça. Em va semblar un llibre molt interessant, i el vaig encarregar per fer un regal a una persona.

Divendres a la tarda em van avisar de la llibreria que ja el podia passar a recollir, i així ho vaig fer. I ahir dissabte vaig trobar un article sobre el llibre de Ramon Besa, cap d’esports de l’edició catalana del diari El País, i un dels periodistes que més m’agrada llegir, en tant que em sembla que cadascun dels seus escrits són petites joies literàries.

De fet, sempre que algú em diu que no l’agrada el futbol però que sí l’agrada la lectura els recomano dues coses.

1. Fer-se aficionat del Futbol Club de Lectura, un espai en el que descobrirà que hi juguen equips formats per grans cracks de l’escriptura. Què passa? Que m’estic fent autobomboi? I què esperàveu? Si no ho faig jo qui ho farà?

2. Llegir les cròniques esportives que Ramon Besa escriu setmanalment al diari El País. I no oblidar que aquest senyor va ser Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán l’any 2009.

Podeu gaudir de la seva escriptura també a partir dels llibres dels quals n’és autor o d’aquells en què ha actuat com a coordinador, la gran majoria dels quals relacionats amb el futbol. Des de la “Petita història de la Masia”, passant pels centrats en Maradona (“Maradona, una historia efímera” o la versió castellana “Maradona, historia de un desencuentro”), o “Cuando nunca perdíamos”, un recull de 15 històries centrades en el Futbol Club Barcelona.

Pel que fa a l’article sobre “El Barça segrestat, és el següent. Ja només el títol, “L’honra de la derrota”, és tota una invitació a la lectura. Gaudiu-lo perquè val la pena.

CRÒNICA

L’honra de la derrota

‘El Barça segrestat’ és un llibre documentat que ajuda a entendre la força del club

RAMON BESA Barcelona 3 ENE 2015 – 00:21 CET

 

Inauguració del monument als caiguts durant la Guerra Civil, ubicat a l’exterior de la tribuna del camp de Les Corts, el 18 de juliol de 1939. / FC BARCELONA

A l’espera de notícies de la premsa comarcal per negociar la possibilitat de tornar a casa, opció que s’interpreta com un signe de rendició, em segueixo aplicant a EL PAÍS. Els meus companys d’Esports encara em suporten i els que manen al diari em deixen escriure del que vulgui, potser perquè mentre teclejo l’ordinador no parlo ni crido, cosa que sovint és gairebé el mateix. No tinc més pressió que la pròpia, circumstància que de vegades degenera en engany o autocensura, un drama.

Aprenc de la saviesa dels companys de Cultura, em solidaritzo amb la tasca desgastadora emocionalment i professional dels de Política, em sorprèn l’anar i venir dels de Societat amb notícies que poden convertir-se en una obertura o quedar-se en un breu i procuro que no pari davant meu el “camió de nitroglicerina”, terme encunyat per Andreu Missé, un clàssic del diari tan admirat com enyorat, per definir les informacions de difícil gestió vinculades als poders fàctics.

El camió de nitroglicerina acostuma a aparcar a Economia, un lloc dur, exclusiu per a periodistes que breguen amb material inflamable, res a veure amb aquelles pàgines aparentment toves i amb títols genèrics que per influència d’internet apareixen en moltes publicacions i que parlen de coses que no es tracten a les seccions tradicionals per pudor, encobriment, desgana o perquè mai havien estat notícia quan els diaris es feien a la redacció.

Ara que cal integrar el digital mentre el paper durarà el que es trigui a prejubilar els qui es resisteixen a pujar textos al web, potser cansats d’aprendre i desaprendre sobre el mateix o perquè entenen que és una manera de claudicar després de perdre la batalla informativa. La sensació de derrota acostuma a ser infinita, i de vegades pot ser que també sigui interessada, de manera que és difícil trobar consol. Jo em refugio en els llibres que parlen de vençuts que fa poc eren guanyadors, com el Barça.

No m’atreveixo a escriure un llibre, ni tan sols del Barça. No sabria com donar trama a un relat, acostumat com estic a un màxim de cinc folis, i d’altra banda donar voltes a un llibre suposaria deixar de pensar en el diari. Ja que l’Eduardo ja no es deixa caure al diari, passo per les llibreries o m’encomano a la generositat de les editorials que fan arribar les seves novetats a la redacció. Aquests dies tinc entre mans El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946).

És un treball de recerca, documentat i rigorós, de Xavier García Luque i Jordi Finestres, que tracta sobre la depuració del Barça després de la guerra civil amb decisions com la del canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista de les Corts, l’afusellament del president Josep Sunyol i la imposició de directius i presidents als quals ni els interessava el futbol ni eren socis del Barça. Encara que la repressió va afectar la majoria de clubs, el règim es va acarnissar amb el Barça.

A partir d’un informe policial del 1940, especialment crític amb el passat de l’entitat per la seva vinculació a la causa republicana i catalanista, es dedueix que l’obsessió de Franco era desnaturalitzar el Barça, víctima de diferents greuges, pocs com un 11-1 encaixat a Chamartín, “el partit de la vergonya”. “Dubtaven entre carregar-se el Barça o fer-se’l seu”, sosté García Luque. “No van poder. Va resistir el club i es va convertir en molt popular”.

“El Barça va perdre la guerra i va ser segrestat”, continua un dels dos autors. “El club va ser dirigit per gent aliena, amb decisions curioses, que segurament haurien estat semblants a les que haurien pres directius propers o vinculats a l’entitat. Encara que complien ordres, defensaven el Barça. El cas més paradigmàtic va ser el d’Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa d’Asta, un aristòcrata franquista designat president el 1940 i que va dimitir en entendre que s’era injust amb el FC Barcelona”.

El volum (editat per Ara Llibres) aporta documents inèdits, com els estatuts del 1940, on s’especifica que els organismes superiors tenien potestat per dissoldre el club, o la carta que el 1943 el president Josep Vendrell va adreçar als socis per advertir-los que el futur de l’entitat depenia del seu comportament durant la visita del Madrid. La capacitat analítica, obsessiva amb el detall, fins i tot científica, de García Luque combina molt bé amb la narració amena i ben escrita de Finestres, gran coneixedor de l’esport i de la història del Barça.

Tots dos ja van escriure també sobre el fitxatge de Di Stéfano i la seva obra ha estat admirada i reconeguda per la crítica en una matèria que provoca interpretacions antagòniques en funció del club amb el qual se simpatitza, i més en el cas de Barça i Madrid. No són els únics: Frederic Porta, Ángel Iturriaga, Carles Santacana, Manuel Tomás o David Salinas, per exemple, han publicat articles i llibres interessants que ajuden a entendre el Barça glossat de manera única per Manolo Vázquez Montalbán.

Encara que vaig obrir el llibre per abraçar-me a la derrota, reforçar la meva condició de perdedor, sospirar per haver deixat de ser un guanyador al camp de futbol i a la redacció, com si una depengués de l’altra i el meu estat anímic variés en funció del to vital del Camp Nou, la seva lectura m’ha animat a no rendir-me, encara que em nego a reinventar-me si les condicions no les poso jo. Ni màrtir ni ximple; tampoc consol ni ajuda. Pot ser que n’hi hagi prou amb un punt de rebel·lia contra el que és inevitable, simplement per no trair-se a un mateix, fidel al somni de ser un puto periodista.

També pot ser que quan la premsa comarcal es decideixi a trucar-me ja tingui decidit que em vull quedar on sóc, ni que sigui renegant cada vegada que obro la boca com un bon fill de pagès que de nen va simpatitzar amb la causa barcelonista perquè l’equip perdia els partits com el meu pare perdia la collita de blat. La victòria ens ha fet perdre definitivament el món de vista durant un temps, i ens hem divertit amb bogeria, fins a recuperar l’honra de la derrota. Resistir és vèncer?

Gols literaris: núm. 5: en Niko marca a “Un bon fitxatge”, número 1 de la sèrie “Bojos pel Futbol”

DSC_0001

Com no podia ser d’una altra manera, estrenem un nou any, el 2015, de l’única forma possible en un Club integrat per bojos per la lectura i pel futbol. I ho fem marcant un nou gol literari.

Es tracta d’un dels gols que trobem a la sèrie “Bojos pel futbol“, i més en concret en el primer volum de la sèrie: “Un bon fitxatge“. Un gol marcat pel Niko amb el seu equip, els Llops, mentre jugaven contra el Braunfels, i gràcies a la col·laboració del nou jugador de l’equip, en Frank.

 

 

Aquest és el gol:

Durant la segona part, el defensa llargarut sembla que no ha canviat pas d’opinió sobre en Frank: un maldestre inútil amb el qual no s’ha de perdre el temps. Així doncs, en Frank està completament sol quan l’Eddy li envia una pilota llarga, justament després del xiulet de la represa del partit. Amb tota tranquil·litat, rep la passada i avança.

Abans que el llargarut se n’adoni, en Frank ja ha arrencat a córrer. El defensa del Braufels intenta atrapar-lo inútilment. Dos vermells més corren a ajudar-lo. El centre del camp queda lliure. I, en el moment just, reapareix aquella connexió amb en Niko, sense interferències. En Frank envia la pilota per damunt dels jugadors del Braunfels cap a l’àrea de penal. En Niko aterra allà com sortit del no-res i xuta.

El porter es llança, però no pot impedir l’impacte a dins de la porteria.

Festa a l’àrea dels vermells. Tots els seus companys s’abalancen sobre en Niko. Pero ell se’ls treu de sobre i s’abraça a en Frank. L’estreny tan fort que no el deixa respirar.

– Benvingut als Llops! – crida.


DSC_0002

DSC_0003

Esperem que el 2015 vingui carregat de gols literaris.