Ramon Besa, “El Barça segrestat” i “L’honra de la derrota”

 

Fa uns dies parlava en aquest article del llibre “El Barça segrestat”, que havia estat presentat recentment i que s’afegia al catàleg de lectures que fusionen futbol, història i Barça. Em va semblar un llibre molt interessant, i el vaig encarregar per fer un regal a una persona.

Divendres a la tarda em van avisar de la llibreria que ja el podia passar a recollir, i així ho vaig fer. I ahir dissabte vaig trobar un article sobre el llibre de Ramon Besa, cap d’esports de l’edició catalana del diari El País, i un dels periodistes que més m’agrada llegir, en tant que em sembla que cadascun dels seus escrits són petites joies literàries.

De fet, sempre que algú em diu que no l’agrada el futbol però que sí l’agrada la lectura els recomano dues coses.

1. Fer-se aficionat del Futbol Club de Lectura, un espai en el que descobrirà que hi juguen equips formats per grans cracks de l’escriptura. Què passa? Que m’estic fent autobomboi? I què esperàveu? Si no ho faig jo qui ho farà?

2. Llegir les cròniques esportives que Ramon Besa escriu setmanalment al diari El País. I no oblidar que aquest senyor va ser Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán l’any 2009.

Podeu gaudir de la seva escriptura també a partir dels llibres dels quals n’és autor o d’aquells en què ha actuat com a coordinador, la gran majoria dels quals relacionats amb el futbol. Des de la “Petita història de la Masia”, passant pels centrats en Maradona (“Maradona, una historia efímera” o la versió castellana “Maradona, historia de un desencuentro”), o “Cuando nunca perdíamos”, un recull de 15 històries centrades en el Futbol Club Barcelona.

Pel que fa a l’article sobre “El Barça segrestat, és el següent. Ja només el títol, “L’honra de la derrota”, és tota una invitació a la lectura. Gaudiu-lo perquè val la pena.

CRÒNICA

L’honra de la derrota

‘El Barça segrestat’ és un llibre documentat que ajuda a entendre la força del club

RAMON BESA Barcelona 3 ENE 2015 – 00:21 CET

 

Inauguració del monument als caiguts durant la Guerra Civil, ubicat a l’exterior de la tribuna del camp de Les Corts, el 18 de juliol de 1939. / FC BARCELONA

A l’espera de notícies de la premsa comarcal per negociar la possibilitat de tornar a casa, opció que s’interpreta com un signe de rendició, em segueixo aplicant a EL PAÍS. Els meus companys d’Esports encara em suporten i els que manen al diari em deixen escriure del que vulgui, potser perquè mentre teclejo l’ordinador no parlo ni crido, cosa que sovint és gairebé el mateix. No tinc més pressió que la pròpia, circumstància que de vegades degenera en engany o autocensura, un drama.

Aprenc de la saviesa dels companys de Cultura, em solidaritzo amb la tasca desgastadora emocionalment i professional dels de Política, em sorprèn l’anar i venir dels de Societat amb notícies que poden convertir-se en una obertura o quedar-se en un breu i procuro que no pari davant meu el “camió de nitroglicerina”, terme encunyat per Andreu Missé, un clàssic del diari tan admirat com enyorat, per definir les informacions de difícil gestió vinculades als poders fàctics.

El camió de nitroglicerina acostuma a aparcar a Economia, un lloc dur, exclusiu per a periodistes que breguen amb material inflamable, res a veure amb aquelles pàgines aparentment toves i amb títols genèrics que per influència d’internet apareixen en moltes publicacions i que parlen de coses que no es tracten a les seccions tradicionals per pudor, encobriment, desgana o perquè mai havien estat notícia quan els diaris es feien a la redacció.

Ara que cal integrar el digital mentre el paper durarà el que es trigui a prejubilar els qui es resisteixen a pujar textos al web, potser cansats d’aprendre i desaprendre sobre el mateix o perquè entenen que és una manera de claudicar després de perdre la batalla informativa. La sensació de derrota acostuma a ser infinita, i de vegades pot ser que també sigui interessada, de manera que és difícil trobar consol. Jo em refugio en els llibres que parlen de vençuts que fa poc eren guanyadors, com el Barça.

No m’atreveixo a escriure un llibre, ni tan sols del Barça. No sabria com donar trama a un relat, acostumat com estic a un màxim de cinc folis, i d’altra banda donar voltes a un llibre suposaria deixar de pensar en el diari. Ja que l’Eduardo ja no es deixa caure al diari, passo per les llibreries o m’encomano a la generositat de les editorials que fan arribar les seves novetats a la redacció. Aquests dies tinc entre mans El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946).

És un treball de recerca, documentat i rigorós, de Xavier García Luque i Jordi Finestres, que tracta sobre la depuració del Barça després de la guerra civil amb decisions com la del canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista de les Corts, l’afusellament del president Josep Sunyol i la imposició de directius i presidents als quals ni els interessava el futbol ni eren socis del Barça. Encara que la repressió va afectar la majoria de clubs, el règim es va acarnissar amb el Barça.

A partir d’un informe policial del 1940, especialment crític amb el passat de l’entitat per la seva vinculació a la causa republicana i catalanista, es dedueix que l’obsessió de Franco era desnaturalitzar el Barça, víctima de diferents greuges, pocs com un 11-1 encaixat a Chamartín, “el partit de la vergonya”. “Dubtaven entre carregar-se el Barça o fer-se’l seu”, sosté García Luque. “No van poder. Va resistir el club i es va convertir en molt popular”.

“El Barça va perdre la guerra i va ser segrestat”, continua un dels dos autors. “El club va ser dirigit per gent aliena, amb decisions curioses, que segurament haurien estat semblants a les que haurien pres directius propers o vinculats a l’entitat. Encara que complien ordres, defensaven el Barça. El cas més paradigmàtic va ser el d’Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa d’Asta, un aristòcrata franquista designat president el 1940 i que va dimitir en entendre que s’era injust amb el FC Barcelona”.

El volum (editat per Ara Llibres) aporta documents inèdits, com els estatuts del 1940, on s’especifica que els organismes superiors tenien potestat per dissoldre el club, o la carta que el 1943 el president Josep Vendrell va adreçar als socis per advertir-los que el futur de l’entitat depenia del seu comportament durant la visita del Madrid. La capacitat analítica, obsessiva amb el detall, fins i tot científica, de García Luque combina molt bé amb la narració amena i ben escrita de Finestres, gran coneixedor de l’esport i de la història del Barça.

Tots dos ja van escriure també sobre el fitxatge de Di Stéfano i la seva obra ha estat admirada i reconeguda per la crítica en una matèria que provoca interpretacions antagòniques en funció del club amb el qual se simpatitza, i més en el cas de Barça i Madrid. No són els únics: Frederic Porta, Ángel Iturriaga, Carles Santacana, Manuel Tomás o David Salinas, per exemple, han publicat articles i llibres interessants que ajuden a entendre el Barça glossat de manera única per Manolo Vázquez Montalbán.

Encara que vaig obrir el llibre per abraçar-me a la derrota, reforçar la meva condició de perdedor, sospirar per haver deixat de ser un guanyador al camp de futbol i a la redacció, com si una depengués de l’altra i el meu estat anímic variés en funció del to vital del Camp Nou, la seva lectura m’ha animat a no rendir-me, encara que em nego a reinventar-me si les condicions no les poso jo. Ni màrtir ni ximple; tampoc consol ni ajuda. Pot ser que n’hi hagi prou amb un punt de rebel·lia contra el que és inevitable, simplement per no trair-se a un mateix, fidel al somni de ser un puto periodista.

També pot ser que quan la premsa comarcal es decideixi a trucar-me ja tingui decidit que em vull quedar on sóc, ni que sigui renegant cada vegada que obro la boca com un bon fill de pagès que de nen va simpatitzar amb la causa barcelonista perquè l’equip perdia els partits com el meu pare perdia la collita de blat. La victòria ens ha fet perdre definitivament el món de vista durant un temps, i ens hem divertit amb bogeria, fins a recuperar l’honra de la derrota. Resistir és vèncer?

“El Barça segrestat”, de Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque

 

 

Un dels gèneres més interessants a l’hora de vincular futbol i literatura és l’històric. Les publicacions centrades en donar a conèixer qüestions relacionades amb la història de jugadors, d’episodis, d’esdeveniments futbolístics o qualsevol altre aspecte susceptible de ser recordat són abundants. Especialment interessants són les dedicades a la història d’un club en concret, i més encara quan serveixen per donar a conèixer episodis específics del seu devenir històric.

Aquest és el cas del llibre “El Barça segrestat”, recentment publicat i que aquesta tarda, a les 19 hores, es presentarà a l’Espai 300 d’El Born Centre Cultural. A més dels seus autors, els periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, també hi seran presents el periodista Jordi Basté i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Es tracta d’un llibre que s’afegeix a l’amplíssima bibliografia de tipus històric relacionada amb el club blaugrana, i que periòdicament va aportant nous materials, sent alguns exemples de llibres publicats en diferents èpoques “El Barça en guerra: 1936-1939”, de Josep M. Solé i Sabaté (Angle, 2006), “El Barça i el franquisme: crònica d’uns anys decisius per a Catalunya: 1968-1978”, de Carles Santacana i Torres (Mina, 2005), “Història del F.C. Barcelona: el Barça: un club, una ciutat, un país”, de Jaume Sobrequés i Callicó (Labor, 1993) o la “Història del Barça: una trajectòria triomfant: 1899-1986”, de Jaume Ramon i Però (Mundilibros, 1985), entre molts altres.

El Barça segrestat” és una crònica dels primers anys del franquisme, una investigació dels set anys més tenebrosos de la història del Futbol Club Barcelona (els que van del 1939 al 1946) on s’explica com el club blaugrana va ser intervingut i va estar sotmès a una dura repressió per part del franquisme, que mirava d’espanyolitzar-lo i desvirtuar els seus valors”.

A l’article publicat en l’edició d’avui de L’Esportiu sobre la publicació del llibre signat per Albert Fibla llegim el següent:

Editat per Ara Llibres, des del 24 de novembre passat es pot llegir El Barça segrestat, un relat rigorós i exhaustiu dels set anys més tenebrosos de la història del FC Barcelona, els que van del 1939 al 1946, la primera etapa del franquisme. El llibre és el resultat d’un treball dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, que posa llum a informacions inèdites i imatges sorprenents d’aquella època. Una impecable recerca periodística que explica com el Barça va ser intervingut per les autoritats franquistes i sotmès a una ferotge repressió pels valors que havia defensat des de la seva fundació: els seus principis democràtics, la transversalitat social i un indissimulat tarannà catalanista. El Barça segrestat narra el que va succeir durant aquells set anys, parla dels responsables de tot plegat i explica com va resistir el club aquella tenebrosa etapa.

Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque ja havien treballat plegats, l’any 2006, a El cas Di Stéfano. Des d’aleshores els voltava pel cap la idea d’investigar quin era l’origen d’aquell Barça de postguerra on s’havien desenvolupat els fets que van impedir que el genial futbolista argentí jugués de blaugrana. S’hi van posar fa dos anys i el resultat és El Barça segrestat. “Creiem que no s’havia explicat gaire bé aquesta etapa, es recorria a tòpics. El llibre en desmunta uns quants”, assegura Jordi Finestres abans de posar un exemple: “Molts dels llibres d’història del Barça citen el marquès de la Mesa de Asta, el primer president del club durant el franquisme, designat pel règim, com una persona que cau del cel, sense saber res de futbol ni del Barça. Nosaltres documentem que no és així, que estava instal·lat a Barcelona des dels anys vint i que, fins i tot, estava compromès amb el club. De fet, després de la seva dimissió, per culpa de l’11-1 contra el Real Madrid, va continuar vinculat al Barça.”

La feina de Finestres i Garcia Luque reivindica el paper de les figures que, com el marquès de la Mesa de Asta, van sostenir el FC Barcelona en una etapa en què la seva supervivència no era gens fàcil. “Les generacions actuals han d’agrair a aquests personatges que, tot i moure’s en l’àmbit del bàndol guanyador de la Guerra Civil, van veure que la intromissió de les autoritats franquistes era tan ferotge que van fer de contrapès. El seu grau de compromís amb el club va ser tan gran que van lluitar contra els seus en uns anys molt difícils, la qual cosa té molt de mèrit”, comenta Jordi Finestres.

Inèdits

Entre les troballes més destacades en la investigació per a aquest llibre destaca, per exemple, l’aparició d’uns estatuts inèdits, de l’any 1940, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un document que desvirtuava completament els principis del barcelonisme, del qual el club no tenia constància i que aviat serà al museu. Jordi Finestres explica també que existeix una fitxa policial d’aquells anys dedicada al FC Barcelona, “com si es tractés d’un individu desafecte al règim, rojo y separatista.” El periodista i historiador agraeix, d’altra banda, la col·laboració de Manel Tomàs, responsable del centre de documentació del Barça, imprescindible perquè El Barça segrestat sigui una realitat.

barçasegrestat

Imatge del twitter de Jordi Finestres (@jordifinestres)

També es pot llegir una interessant ressenya sobre la publicació en aquest enllaç.

Així que si ja ho sabeu: si us agrada el futbol i us agrada la història marcareu un gran gol amb aquesta lectura. Però si a més sou del Barça, aleshores el gol serà per l’escaire.

Una més que interessant lectura per demanar als Reis.