Avui, el Futbol Club de Lectura fa un modest homenatge a un dels episodis més emotius i simbòlics que es poden trobar en relació amb el futbol. Ara que encara tenim tant recent el lamentable episodi de violència de fa ben poc, val la pena recordar i insistir en què el futbol és més una eina d’unió que de separació, una via que ben canalitzada ens ajuda a ser millors persones pels valors que l’esport porta implícits. I en aquest cas, precisament, és justament el futbol l’element que serveix per aturar, ni que sigui per una estona, a un dels episodis més violents de la història de la humanitat: la Primera Guerra Mundial.

Enguany es commemoren 100 anys de l’anomenada “Treva de Nadal”, un moment únic on el futbol va contribuir a posar un parèntesi de pau entre els soldats aliats i alemanys que combatien al front belga, i del qual fins i tot en parla Ken Follett en la seva novel·la «La caiguda dels gegants«.

Un moment màgic en què, com diu el David Torras en l’article que ve a continuació, va ser “un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort”.

El text publicat dissabte pel Periódico de Catalunya i escrit per David Torras és el següent (he intercalat algunes imatges que apareixen al reportatge i d’altres que no per il·lustrar l’article):

 

Treva de Nadal

 

El món del futbol rendeix homenatge al partit que soldats aliats i alemanys van jugar fa 100 anys enmig de la primera guerra mundial

DAVID TORRAS – BARCELONA

DISSABTE, 20 DE DESEMBRE DEL 2014

Ningú sap gaire bé com va passar, quin va ser el primer senyal, qui va ser el primer que va aixecar el cap i va mirar endavant jugant-s’hi la pell, i va sortir de la trinxera, i va començar a caminar cap a l’altre costat, amb els braços oberts. Un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort; els cossos escampats, la terra enfonsada per les bombes, un devastat paisatge lunar, el retrat d’una de les pitjors barbàries de la humanitat: la primera guerra mundial.

Ningú sap gaire bé si aquesta figura era la d’un soldat alemany, subjectant un arbre de Nadal i una bandera blanca, com expliquen algunes cròniques, avançant cap a les posicions aliades en una escena que 100 anys després el món recorda amb emoció, però incapaç de posar-se en la pell dels que van viure aquell 25 de desembre del 1914, els soldats que, sense saber-ho, anaven a escriure un dels pocs episodis que val la pena recordar d’una guerra: la treva de Nadal.

Aquell partit entre els dos exèrcits, al front belga, molt a prop del poble de Ieper, va començar a gestar-se la nit abans, a les mateixes trinxeres, quan des del costat britànic van escoltar un so que els va costar identificar. Una veu que va anar creixent fins a convertir-se en un cor, i que inicialment van interpretar com una estratègia de distracció. Però no, era una cançó, i de seguida en van reconèixer la melodia: Stille Nacht (Santa Nit), que els uns i els altres van acabar entonant a cor, en una singular barreja d’idiomes, a la qual van seguir altres càntics.

Va ser l’inici d’una nit de confraternització, un improvisat alto el foc que es va allargar diversos dies i que va deixar imatges inesborrables entre els que sumaven cinc mesos de guerra i als quals havien promès que tot s’acabaria aviat i que passarien el Nadal a casa. Soldats estrenyent-se la mà, intercanviant tabac i begudes, mostrant les fotos de la família, fent esforços per entendre’s després d’haver estat dies i dies matant-se els uns als altres, i volent creure, ingènuament, que després d’això no haurien de tornar a fer-ho.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf

I enmig d’aquella treva, tampoc ningú sap gaire bé com, va aparèixer una pilota. O dues. O moltes al llarg d’aquelles interminables línies de trinxeres, perquè hi ha uns quants testimonis de partits improvisats sobre el fang. Però n’hi va haver almenys una, molt especial, una simbòlica pilota que 100 anys després segueix rodant i que el món del futbol ha volgut recordar. Les cròniques coincideixen que va sortir del bàndol anglès i molts l’atribueixen a un soldat escocès, potser, un membre de l’equip dels Hearts per donar encara més èpica a un moment tan emotiu. Setze dels seus jugadors es van afanyar a fer-se voluntaris per lluitar al front. Set d’ells van perdre la vida.

Fa una setmana, un grup de joves jugadors van presentar els seus respectes a un d’aquells herois. Van visitar el cementiri de Dud Corner, a Loos-en-Gohelle, on hi ha una placa recordant un nom: James Speedie. Va ser el primer membre dels Hearts que es va allistar. Va morir el setembre del 1915, als 21 anys, però el seu cos mai va ser trobat. Aquell grup de joves eren un equip del Hearts, que han participat amb representants d’altres acadèmies de diferents països en un torneig commemoratiu.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf

¿Victòria alemanya?

«Hi havia una multitud entre les trinxeres. Algú va treure una petita pilota, així que, és clar, va començar un partit de futbol», va escriure el tinent anglès del Regiment de Cheshire Charles Brockbank al seu diari, que forma part d’una exhibició al Museu Nacional de Futbol a Manchester. No hi ha detalls del partit, encara que a mig camí entre la llegenda i la ficció, Robert Graves i Ken Follet van recrear aquell episodi que, diuen, van guanyar els alemanys (3-2).

La UEFA s’ha bolcat en la commemoració, coincidint amb els 100 anys de la guerra. La setmana passada, Michel Platini i diverses personalitats de la política i del futbol van participar en un acte d’homenatge a Comines-Warneton (Bèlgica) en què es va descobrir una escultura de record. «Estem reunits aquí per celebrar un moment de germandat i amistat. Em resulta particularment commovedor imaginar aquests joves fa 100 anys trobant un llenguatge comú en el futbol per expressar la seva fraternitat. El futbol va construir un pont vital en una espontània expressió d’humanitat. Així que és normal que el futbol europeu rendeixi un afectuós homenatge a tots els que aquella nit van decidir pensar en una cosa positiva i jugar a l’esport que estimaven».

S’han escoltat moltes veus recordant aquell episodi, que dóna al futbol el valor que sovint en aquests temps queda en entredit. «El dia de Nadal de fa 100 anys, i amb un esperit de concòrdia, els homes van sortir de les trinxeres per compartir un moment d’amistat. Els trets i les canonades es van aturar. Van ser només unes poques hores, però suficients perquè els joves soldats francesos, anglesos, alemanys i belgues intercanviessin mirades i somriures i juguessin un improvisat partit de futbol, oblidant armes i uniformes. No hi havia francesos, anglesos, alemanys i belgues, només homes. Aquesta història és el millor tribut que es pot fer a l’esport i al futbol»

Actes a Anglaterra

Són paraules de François Hollande, president de França, a les quals va correspondre el primer ministre del Regne Unit, David Cameron.«La primera guerra mundial va canviar el nostre món fa 100 anys. Totes les guerres són cruels, però aquesta va ser diferent de totes. La mort i el patiment van arribar a cotes mai vistes en altres conflictes. I hi va haver un únic moment en què els canons es van silenciar i el futbol va unir la gent en aquell estrany partit. És el moment que la família del futbol europeu recordi i celebri la pau que ara tenim».

Imatge de www.mundodeportivo.com

«Futbol, futbol en terra de ningú, per l’amor de Déu. ¿T’ho pots creure? No és el millor camp, però tenim dues porteries, una pilota i dos equips. ¿Què més necessitem?». Paul Breitner és qui recrea aquest moment, extret de les cartes dels soldats, en l’emotiu vídeo que ha fet la UEFA, amb imatges d’un cementiri de la zona.

«Sota dels uniformes tots som iguals…», proclama sir Bobby Charlton. «És una gran sensació -afegeix- i un orgull imaginar que, en una situació absolutament devastadora com la guerra, dos exèrcits s’unissin al centre del camp de batalla a través del futbol per dir que aquella guerra era una vergonya i que no hauria d’estar succeint».

Philip Lahm també relata aquella escena a través del diari d’un combatent alemany. «No és fàcil jugar sobre el terra gelat, però seguim jugant. No tenim àrbitre. No en necessitem».«És el dia de Nadal i els alemanys ens han dit que no volen disparar més. Estan cansats de la guerra. M’han donat un paquet de cigarrets», explica el porter francès Hugo Lloris. «Si no ho veig amb els meus ulls no m’ho crec, sembla un somni», diu Bale. I al seu costat, Deschamps, Schweinsteiger, Rooney…, tots posant veu a les cròniques dels joves soldats.

La federació Anglesa (FA) ha convertit aquest aniversari en un gran símbol, creant fins i tot un hashtag (#Footballremembers) en què equips de totes la categories i edats han penjat fotos mixtes amb el rival, evocant la camaraderia d’aquell partit. Dimecres, a Aldershot, al sud d’Anglaterra, una de les bases de l’Exèrcit britànic, es va disputar un partit molt especial amb dos equips formats per soldats anglesos i alemanys. Abans de jugar, es va cantar Santa nit en els dos idiomes, acompanyats per les veus de més de 2.500 espectadors, la majoria membres de l’Army. Van guanyar els anglesos (1-0).

Però la treva de Nadal no va canviar el rumb de la guerra. Al contrari. Els comandaments d’un bàndol i de l’altre van reaccionar de mala manera. A l’enemic, ni aigua. Van confiscar fotografies, cartes, qualsevol testimoni de la treva i fins i tot hi va haver afusellaments, sobretot entre l’Exèrcit francès. La guerra va continuar quatre anys més. Però el gest ha perdurat en la memòria i, avui, un segle després, el món rendeix homenatge al partit en terra de ningú.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf