Futbol Club de Lectura Sénior

Ramon Besa i el «Foot-ball» de Cesc Gelabert

 

 

Fa uns dies dedicaven aquest article a «Foot-ball«, l’espectacle de Cesc Gelabert que uneix futbol i dansa i es converteix en tot un homenatge a l’estètica del joc del Barça dels últims anys.

La ressenya on es parla de l’èxit de l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya es pot llegir en aquest article publicat divendres al diari El País, i on sota el títol «Cesc Gelabert marca gol» es parla d’un impactant i àgil espectacle que no va decebre el públic assistent.

La notícia anava acompanyada d’un petit text de Ramon Besa parlant de l’espectacle, una peça que com totes les de l’autor val la pena gaudir en tant que exemple de les relacions entre futbol i literatura.

El joc amb pilota i sense

Mig futbolista, mig ballarí, Gelabert decodifica jugades cèlebres del Barça

Encara que el futbol del millor Barça sempre va despertar una gran sensibilitat artística, no se sabia la seva relació amb la dansa fins que Cesc Gelabert va idear un espectacle que porta per nom Foot-ball.Calia ser un seguidor molt culer, tenir un passat reconegut com a futbolista i estar considerat un coreògraf de fama mundial per descodificar algunes de les jugades més cèlebres de l’equip que van entrenar Rijkaard, Guardiola i Tito. I Gelabert és soci barcelonista (té el carnet 6.242), va resoldre un dels partits més històrics del CP Sarrià i balla com si fos Cruyff.
El diàleg de la dansa amb el futbol funciona magníficament, la imatge es barreja molt bé amb l’escenari i els moviments dels ballarins no s’hi superposen, sinó que són complementaris amb els dels jugadors del Barça. Futbolistes i ballarins participen, de fet, d’una disciplina semblant, necessiten dominar la tècnica i controlar l’espai, ser ràpids i elegants en els seus moviments, per després arribar als espectadors a partir de la seva creativitat, com es va poder apreciar ahir al Teatre Nacional.

Les fintes de Messi, la ferocitat de Puyol, la pelopina de Xavi, lescroquetes d’Iniesta apareixen en pantalla i en escena, igual que lapunyalada de Lo Pelat al Camp Nou. No hi juguen onze, sinó set, i el partit no dura una hora i mitja, sinó 60 minuts. Tant se val perquè hi ha prou temps per gaudir de les diferents fases del joc, assaborir la victòria, patir per la derrota i cantar sobretot el gol maradonià de Messi al Getafe. Una jugada que posa el punt i final a una obra in crescendo després d’una arrencada preocupant per l’aparició d’Arbeloa.

El gol de Messi s’assaboreix ràpidament i a càmera lenta mentre es dramatitza de manera colpidora sobre el llançament de penal. La força alterna amb l’emoció en una funció per gaudir, mèrit de Cesc Gelabert, mig futbolista, mig ballarí, admirable com a innovador i creador de Foot-ball. Ningú ha explicat millor com es juga a futbol amb pilota i sense.

RAMON BESA  
(Publicat al Diari El Pais el 23 de gener de 2015)

I a continuació, un fragment de l’espectacle.

 

Jordi Puntí: «Jugar bé i guanyar»

 

Imatge de www.ara.cat

Ahir a la nit es va emetre al «Sense ficció» de TV3 el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya”. Entre d’altres intervencions vam poder veure i escoltar les lloances de Guardiola o Xavi, que consideren que cal situar l’origen en els canvis experimentats en el club blaugrana durant les últimes dues dècades en l’arribada de l’holandès.

La defensa a ultrança d’una filosofia insubornable, unes idees futbolístiques revolucionàries, en tant que la seva principal aposta passava pel bon joc, i una trajectòria històrica amb successors que han continuat amb la línia marcada per Cruyff han estat les peces que han transformat en guanyador un club que fins aleshores no ho era.

Per això, val la pena recuperar un article de Jordi Puntí, un dels autors que ha fet servir el futbol com a matèria primera per algun dels seus textos i que és un gran representant de la dignificació de la relació entre futbol i literatura.

Imatge de www.elperiodico.com

I un exemple d’aquesta relació és la d’aquest text, publicat en el número 403 de L’Avenç, corresponent als mesos de juliol i agost de 2014, i en el que fa una magnífica relació entre les idees futbolístiques de Cruyff i la seva estètica i la narrativa actual.

Res més apropiat per formar part d’aquest Futbol Club de Lectura. A més, el text inclou una magnífica descripció de la creació literària fent servir descripcions pròpies del futbol.

(NOTA: no us perdeu els escrits de Jordi Puntí relacionats amb el futbol. Trobareu aportacions seves, juntament amb les de molts altres escriptors, en les obres següents:

– “Amb blau sofert i amb grana intens”, publicat per Proa el 1999, inclou una conversa entre Jordi Puntí i Vicenç Villatoro on sota el títol “Barça i literatura” parlen sobre aquest tema;

– “Cuando nunca perdíamos”, publicat a Alfaguara el 2011, un altre recull d’escriptors i periodistes on trobem el text “Cuando era un neeskens”, signat per Jordi Puntí).

A continuació, l’article sobre Cruyff, l’estètica, l’estil i la narrativa actual, en el qual m’he pres la llibertat d’intercalar algunes imatges per il·lustrar-lo.

JUGAR BÉ I GUANYAR

Jordi Puntí

No és cap disbarat considerar que les idees de Johann Cruyff sobre el futbol ens poden ajudar a entendre alguna cosa de la narrativa actual. Cruyff sempre ha defensat un futbol basat en una estètica molt clara, segons la qual jugar bé, amb un bon control de la pilota, amb vistositat i diversitat de recursos, és molt millor que anar a buscar només la victòria per satisfer la intriga dels aficionats.

Un altre entrenador, Xabier Clemente, apel·lava al sentit pràctic i deia que abans preferia guanyar que no jugar bé, perquè el públic paga per veure la victòria, però Cruyff li responia amb el seu proverbial sentit comú:

“Si vols jugar bé i ho aconsegueixes, a la llarga acabes guanyant. Si només et preocupa guanyar sigui com sigui, quan perds et queda cara de ruc”.

D’alguna manera, Cruyff reivindica que cada equip tingui una veu pròpia que el representi, on l’èxit surti de la combinació de forma (jugar bé, passar-se la pilota amb criteri) i contingut (marcar gols o, si més no, crear perill).

Com deia, aquest mateix plantejament pot funcionar quan pensem en la narrativa actual, on la tendència que s’imposa per part d’editors i agents literaris és la de guanyar (diners, vendes, potser lectors) per sobre de la qualitat. Així, per necessitats de mercat, hi ha molts narradors que sempre van de cara a barraca i només es fixen en el contingut.

Imatge de www.mispeloterosfavoritos.blospot.com

L’estil més aviat els fa nosa: no tenen cap interès per trobar una veu pròpia i acaben escrivint en una prosa funcional, de defensa matusser que llança pilotades llargues, d’equip que només busca l’emoció del gol des de les formes més tòpiques i previsibles. Són novel·les que, un cop acabades, s’obliden igual que l’empat a zero més insubstancial. Sovint també aquests autors defensen la quantitat per sobre de la qualitat, i insisteixen a centrar sempre pel mateix cantó, a repetir un cop i un altre la mateixa jugada, la mateixa fórmula de best-seller que ja els ha funcionat abans.

A l’altre extrem hi ha els narradors que s’obliden de guanyar i defensen la forma per sobre de tot, la forma com a contingut, i en aquest cas el perill és ben bé el contrari: que l’autor s’oblidi que hi ha un partit en joc i s’acabi recreant en el dríbling gratuït, la bicicleta exagerada, l’experimentació com a finalitat, que només condueixen al narcisisme estilístic o a l’absurd. Com si el llibre no fos un partit de futbol, sinó un entrenament perpetu.

La filosofia de Cruyff se situa en algun punt intermedi i no perd de vista que un partit dura 90 minuts i al final s’ha d’haver marcat algun gol, tot i que amb el temps el lector recordarà sobretot les jugades, la impressió general d’haver freqüentat una obra d’art.

Fa anys que el best-seller d’escassa qualitat literària, que reprodueix tòpics, troba milions de lectors a tot el món, en totes les llengües. Als Estats Units, potser perquè és un país on els espots dominants es refien més de la força física –el futbol americà, el beisbol, fins i tot el bàsquet- que no de l’estratègia col·lectiva, fa dècades que la novel·la de consum és el gènere amb més seguidors. Alhora, però hi ha una llarga tradició d’autors que escriuen combinant una trama complexa amb un esforç estilístic notable, de John Irving a Annie Proulx, André Dubus III, Michael Chabon o Jeffrey Eugenides.

Aquest territori pot ajudar a entendre el fenomen de The Goldfinch (La cadernera), la novel·la de Donna Tartt que aquest any ha guanyat el premi Pulitzer i és a les llistes de llibres més venuts de mig món. Tartt és una autora lenta (publica una novel·la per dècada), molt lloada per una prosa elaborada i l’habilitat per crear trames complexes.

 En el cas de The Goldfinch, es tracta d’una novel·la dickensiana, de més de mil pàgines, que en el conjunt s’ha de veure com una obra fallida i alhora exitosa. A estones l’exercici estilístic és notable, sobretot a peu de gespa, frase a frase, però massa sovint el lector té la sensació que l’autora carrega en excés la història, la vesteix amb detalls i descripcions innecessaris només per disfressar una trama que té molts replecs, com si li fes por caure en l’esquematisme.

La majora de novel·les best-seller no tenen qualitat literària per defecte d’estil; en aquest cas únic, el problema és per excés.

JORDI PUNTÍ

 

 

Entrevista amb Javier Marcet, autor de «Repensar el futbol», a La Contra de La Vanguardia

 

 

Imatge de www.diariolagrada.com

 

“La Contra” d’ahir del diari La Vanguardia es va posar futbolera. I és que el Víctor M. Amela va entrevistar a l’exfutbolista Javier Marcet, un dels millors jugadors de la Lliga espanyola durant els anys 50 i integrant d’una de les davanteres històriques de l’Espanyol, la formada per

A l’entrada que la viquipèdia li dedica es fa referència a la seva capacitat d’organitzador del joc, i també a la gran importància que sempre va donar als seus estudis. Com consta en la presentació de l’entrevista, és Llicenciat en Ciències Econòmiques i en Dret.

"Al fútbol le falta liturgia"

L’entrevista és conseqüència de la recent presentació del seu llibre “Repensar el futbol”, editat per La Grada, una publicació que ve a complementar la important tasca educativa amb infants que la seva fundació, la Fundació Marcet, ve desenvolupant des de fa 40 anys.

A continuació, l’entrevista, plena de propostes interessants que ajudarien a “Repensar el futbol”, i en la que m’he pres la llibertat d’intercalar algunes fotografies antigues sobre personatges que són esmentats per il·lustrar millor el que es diu.

Així que un nou jugador s’incorpora a l’àmplia plantilla de lectures del Futbol Club de Lectura.

 

JAVIER MARCET, exfutbolista

Tinc 85 anys. Vaig néixer a Terrassa i visc a Barcelona. Vaig ser futbolista del 1947 al 1959, i sóc llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret. Fa 60 anys que sóc casat i tinc nou fills, quinze néts i dos besnéts. Sóc conservador. Sóc catòlic. Proposo de repensar el futbol actual…

FUNDACIÓ MARCET

“Vaig néixer amb les botes posades!”, em diu Marcet, que fa 60 anys va ser dels millors jugadors del a Lliga espanyola, i continua estimant el futbol: ho demostra amb el seu últim llibre, Repensar el fútbol (La Grada). I sobretot amb la seva Fundació Marcet: ha format durant 40 anys 70.000 nens a 38 països.

Nanos de 4 a 18 anys (com ara Oliver Torres) als quals Marcet beca i forma si rendeixen en els estudis. I forma els seus pares perquè assumeixin que el seu fill “no serà futbolista professional”. Marcet entrena l’excel·lència personal i futbolística: “Altres escoles de futbol formen orquestres, i jo instrumentistes!”. Els mostra que la vida és llarga i l’esport és breu.

Quin era el seu punt fort?

El cop franc. De Kubala vaig aprendre a llançar amb efecte. Ho vaig entrenar hores… Als anys cinquanta, només ell i jo sabíem superar la barrera a pilota aturada, picant amb l’empenya.

I … gol?

Vaig ser davanter i interior, i amb l’Espanyol vaig marcar 64 gols en 120 partits. A la davantera érem Arcas, Marcet, Mauri, Piquín i Egea.

Imatge de www.halloffameperico.wordpress.com

Tants?

Era un altre futbol: pocs defenses i molts davanters.

En quins equips va jugar?

Al Reial Madrid del 1948 al 1950. A l’Espanyol, del 1950 al 1954. I a la selecció espanyola, en sis ocasions.

Com va arribar al Reial Madrid?

Jo estudiava a la Universitat de Deusto, a Navarra. En un torneig de futbol em va veure el tècnic del Reial Madrid. Els meus estudis d’Econòmiques em van portar a Madrid… i allà em van fitxar.

Així de senzill?

Necessitaven un davanter centre… També van fitxar Pahíño, va arribar un entrenador anglès que va canviar el joc.., i hi vaig jugar poc. El Barça em va temptejar, però tenia contactes a l’Espanyol: me n’hi vaig anar quatre temporades.

Imatge de www.cromosdeldepor.blogspot.com

Va guanyar molts diners?

La meva fitxa era de 250.000 pessetes anuals, amb un sou de 3.000 al mes. Era dels més ben pagats! Equivalia al sou d’un enginyer.

Ja firmaria avui un enginyer cobrar com un astre del futbol…

Els meus amics enginyers i economistes m’insistien i em pregaven: “Javier, deixa-ho ja, això del futbol, i vine a treballar amb nosaltres, home, que hi guanyaràs més!”.

Eren els seus companys d’estudis?

Sí. Mentre jugava, jo vaig continuar estudiant: vaig acabar Econòmiques i Dret.

Què li deien els altres futbolistes?

Em veien sempre amb els llibres d’una banda a l’altra…, i es burlaven de mi. Però anys més tard m’ho van agrair.

Per què?

Els vaig donar una ocupació a gairebé tots.

Com va ser?

Penjaven les botes i jo els col·locava en empreses, per la meva feina com a economista.

Quan va penjar les botes vostè?

Als 25 anys, perquè va arribar Zamora com a entrenador i va voler jugadors més joves. I això que vaig entrenar fort amb Blume…!

Joaquím Blume. Imatge de www.lavanguardia.com

El gran gimnasta Blume?

Sí, i em va posar molt, molt en forma. Però no em va servir de res: Zamora em va apartar, com a la resta de veterans.

Què destacaria del futbol que va jugar?

Vaig desenvolupar un joc molt tècnic, depurat, elegant. Això és futbol: moure la pilota, amagar-la, mantenir-la. Per això m’anomenaven el Mestre. Alguns m’increpaven…

Què li deien?

“Corre!”, em cridaven. És que si jo calculava que no arribava a una pilota, per què havia de córrer? El 1952, l’àrbitre Gardeazábal va declarar: “Puskas, Marcet i Di Stéfano són els jugadors més llestos que he conegut”.

A quin jugador actual s’assemblaria?

Lauridsen, Laudrup, Xavi, Iniesta… Només jo jugava amb tècnica. I avui té més mèrit, eh?, perquè el futbol és molt més ràpid.

A quin futbolista ha admirat més?

A Panizo, de l’Atletic de Bilbao. Vam coincidir a la selecció. Ah, que bé que jugava!

Imatge de www.todocoleccion.net

Quin moment recorda més?

Un Espanya-Argentina, el 1952: el seu porter em va parar un gol cantat… Llàstima! Guanyar l’Argentina… hauria estat la glòria.

Què li semblen les fortunes que avui guanyen els futbolistes?

És just que el futbolista cobri molt si el mercat privat l’hi dóna.

Si avui veu un partit, què pensa?

Que convindria repensar el futbol, canviar algunes coses…

Endavant, mestre!

Que cada gol puntuï en la classificació general, i no només si l’equip guanya o empata.

Què més?

Res de distincions i guardons a un jugador separadament. El futbol és equip!

Cristiano Ronaldo, Messi…

Fabulosos, però… no són res sense equip. Paga’ls molt, i a casa. Em disgusten els numerets per celebrar un gol: és com si un corredor de fons celebrés cada 100 metres.

Què més proposa?

Més litúrgia! Que els equips firmin, abans de començar el partit, que l’àrbitre és llei: xiuli el que xiuli, no se li discuteix!

Més litúrgia, és interessant…

Sí: que a cada falta l’àrbitre agafi la pilota i la lliuri a qui ha rebut la falta.

Molt pedagògic… Un altre canvi.

Que les línies de banda siguin com la de fons: si la pilota se te’n va fora al teu camp…, córner! Això verticalitzaria el joc.

De vegades maregen massa la pilota…

Si un equip perd temps, que l’àrbitre el castigui lliurant la pilota al contrari.

I l’última reforma Marcet…

Suprimir les federacions, la burocràcia: el senyor Villar, a casa seva. N’hi hauria prou que els clubs es posessin d’acord.

VÍCTOR-M. AMELA

NOTA: Les fotos intercalades entre el text les he posades per il·lustrar determinats aspectes de l’entrevista.

Si voleu conèixer més sobre el pensament i les idees de Marcet podeu anar al seu bloc «Mi fútbol«, on s’explica que es tracta d’una «bitácora en la que Francisco Javier Marcet hablará sobre el fútbol pasado, presente y – sobretodo – futuro«.

Imatge de www.javiermarcet.blogspot.com

També teniu una altra entrevista relacionada amb la publicació del llibre en aquest enllaç.

Carta als reis: 11 novel·les sobre futbol

 

 

Avui, ja ho sabeu, és la nit més màgica de l’any. Al Futbol Club de Lectura volem que els reis arribin carregats de lectures, que ens portin molts llibres sobre futbol. I per això hem fet la nostra particular carta. Bé, en realitat hem fet més d’una, per ajudar-vos a escollir llibres sobre futbol pels aficionats a la ficció, pels infants, pels qui vulguin conèixer sèries…

Fins i tot us hem fet una selecció d’onze pel·lícules, perquè gaudiu del cinema entre lectura i lectura.

Aquí teniu la nostra primera alineació: onze novel·les que tenen el futbol com a protagonista.

 

L’alineació pels amants de la ficció:

11 novel·les sobre futbol

 

11 de ficció - copia

 

 

  1. «El miedo del portero ante el penalty», de Peter Handke. Editorial Alfaguara
  2. «Tres actos y dos partes», de Giorgio Faletti. Editorial Anagrama
  3. «Tenim un nom», de Vicenç Villatoro. Editorial Planeta
  4. «El dia después», de Daniel Refoyo. Editorial Lupercalia
  5. «Los fantasmas de Sarrià visten de chándal», de Wilmar Cabrera. Editorial Milenio
  6. «La pena máxima», de Santigago Roncagliolo. Editorial Alfaguara
  7. «Aquella edad inolvidable», de Ramiro Pinilla. Tusquets Editores
  8. «Las cuatro torres», de Leandro Pérez. Editorial Planeta
  9. «Fiebre en las gradas», de Nick Hornby. Editorial Anagrama
  10. «El delantero centro fue asesinado al atardecer», de Manuel Vázquez Montalbán. Editorial Planeta
  11. «El regate», de Sergio Rodrigues. Editorial Anagrama

Ramon Besa, «El Barça segrestat» i «L’honra de la derrota»

 

Fa uns dies parlava en aquest article del llibre “El Barça segrestat”, que havia estat presentat recentment i que s’afegia al catàleg de lectures que fusionen futbol, història i Barça. Em va semblar un llibre molt interessant, i el vaig encarregar per fer un regal a una persona.

Divendres a la tarda em van avisar de la llibreria que ja el podia passar a recollir, i així ho vaig fer. I ahir dissabte vaig trobar un article sobre el llibre de Ramon Besa, cap d’esports de l’edició catalana del diari El País, i un dels periodistes que més m’agrada llegir, en tant que em sembla que cadascun dels seus escrits són petites joies literàries.

De fet, sempre que algú em diu que no l’agrada el futbol però que sí l’agrada la lectura els recomano dues coses.

1. Fer-se aficionat del Futbol Club de Lectura, un espai en el que descobrirà que hi juguen equips formats per grans cracks de l’escriptura. Què passa? Que m’estic fent autobomboi? I què esperàveu? Si no ho faig jo qui ho farà?

2. Llegir les cròniques esportives que Ramon Besa escriu setmanalment al diari El País. I no oblidar que aquest senyor va ser Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán l’any 2009.

Podeu gaudir de la seva escriptura també a partir dels llibres dels quals n’és autor o d’aquells en què ha actuat com a coordinador, la gran majoria dels quals relacionats amb el futbol. Des de la “Petita història de la Masia”, passant pels centrats en Maradona (“Maradona, una historia efímera” o la versió castellana “Maradona, historia de un desencuentro”), o “Cuando nunca perdíamos”, un recull de 15 històries centrades en el Futbol Club Barcelona.

Pel que fa a l’article sobre “El Barça segrestat”, és el següent. Ja només el títol, “L’honra de la derrota”, és tota una invitació a la lectura. Gaudiu-lo perquè val la pena.

CRÒNICA

L’honra de la derrota

‘El Barça segrestat’ és un llibre documentat que ajuda a entendre la força del club

RAMON BESA Barcelona 3 ENE 2015 – 00:21 CET

 

Inauguració del monument als caiguts durant la Guerra Civil, ubicat a l’exterior de la tribuna del camp de Les Corts, el 18 de juliol de 1939. / FC BARCELONA

A l’espera de notícies de la premsa comarcal per negociar la possibilitat de tornar a casa, opció que s’interpreta com un signe de rendició, em segueixo aplicant a EL PAÍS. Els meus companys d’Esports encara em suporten i els que manen al diari em deixen escriure del que vulgui, potser perquè mentre teclejo l’ordinador no parlo ni crido, cosa que sovint és gairebé el mateix. No tinc més pressió que la pròpia, circumstància que de vegades degenera en engany o autocensura, un drama.

Aprenc de la saviesa dels companys de Cultura, em solidaritzo amb la tasca desgastadora emocionalment i professional dels de Política, em sorprèn l’anar i venir dels de Societat amb notícies que poden convertir-se en una obertura o quedar-se en un breu i procuro que no pari davant meu el “camió de nitroglicerina”, terme encunyat per Andreu Missé, un clàssic del diari tan admirat com enyorat, per definir les informacions de difícil gestió vinculades als poders fàctics.

El camió de nitroglicerina acostuma a aparcar a Economia, un lloc dur, exclusiu per a periodistes que breguen amb material inflamable, res a veure amb aquelles pàgines aparentment toves i amb títols genèrics que per influència d’internet apareixen en moltes publicacions i que parlen de coses que no es tracten a les seccions tradicionals per pudor, encobriment, desgana o perquè mai havien estat notícia quan els diaris es feien a la redacció.

Ara que cal integrar el digital mentre el paper durarà el que es trigui a prejubilar els qui es resisteixen a pujar textos al web, potser cansats d’aprendre i desaprendre sobre el mateix o perquè entenen que és una manera de claudicar després de perdre la batalla informativa. La sensació de derrota acostuma a ser infinita, i de vegades pot ser que també sigui interessada, de manera que és difícil trobar consol. Jo em refugio en els llibres que parlen de vençuts que fa poc eren guanyadors, com el Barça.

No m’atreveixo a escriure un llibre, ni tan sols del Barça. No sabria com donar trama a un relat, acostumat com estic a un màxim de cinc folis, i d’altra banda donar voltes a un llibre suposaria deixar de pensar en el diari. Ja que l’Eduardo ja no es deixa caure al diari, passo per les llibreries o m’encomano a la generositat de les editorials que fan arribar les seves novetats a la redacció. Aquests dies tinc entre mans El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946).

És un treball de recerca, documentat i rigorós, de Xavier García Luque i Jordi Finestres, que tracta sobre la depuració del Barça després de la guerra civil amb decisions com la del canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista de les Corts, l’afusellament del president Josep Sunyol i la imposició de directius i presidents als quals ni els interessava el futbol ni eren socis del Barça. Encara que la repressió va afectar la majoria de clubs, el règim es va acarnissar amb el Barça.

A partir d’un informe policial del 1940, especialment crític amb el passat de l’entitat per la seva vinculació a la causa republicana i catalanista, es dedueix que l’obsessió de Franco era desnaturalitzar el Barça, víctima de diferents greuges, pocs com un 11-1 encaixat a Chamartín, “el partit de la vergonya”. “Dubtaven entre carregar-se el Barça o fer-se’l seu”, sosté García Luque. “No van poder. Va resistir el club i es va convertir en molt popular”.

“El Barça va perdre la guerra i va ser segrestat”, continua un dels dos autors. “El club va ser dirigit per gent aliena, amb decisions curioses, que segurament haurien estat semblants a les que haurien pres directius propers o vinculats a l’entitat. Encara que complien ordres, defensaven el Barça. El cas més paradigmàtic va ser el d’Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa d’Asta, un aristòcrata franquista designat president el 1940 i que va dimitir en entendre que s’era injust amb el FC Barcelona”.

El volum (editat per Ara Llibres) aporta documents inèdits, com els estatuts del 1940, on s’especifica que els organismes superiors tenien potestat per dissoldre el club, o la carta que el 1943 el president Josep Vendrell va adreçar als socis per advertir-los que el futur de l’entitat depenia del seu comportament durant la visita del Madrid. La capacitat analítica, obsessiva amb el detall, fins i tot científica, de García Luque combina molt bé amb la narració amena i ben escrita de Finestres, gran coneixedor de l’esport i de la història del Barça.

Tots dos ja van escriure també sobre el fitxatge de Di Stéfano i la seva obra ha estat admirada i reconeguda per la crítica en una matèria que provoca interpretacions antagòniques en funció del club amb el qual se simpatitza, i més en el cas de Barça i Madrid. No són els únics: Frederic Porta, Ángel Iturriaga, Carles Santacana, Manuel Tomás o David Salinas, per exemple, han publicat articles i llibres interessants que ajuden a entendre el Barça glossat de manera única per Manolo Vázquez Montalbán.

Encara que vaig obrir el llibre per abraçar-me a la derrota, reforçar la meva condició de perdedor, sospirar per haver deixat de ser un guanyador al camp de futbol i a la redacció, com si una depengués de l’altra i el meu estat anímic variés en funció del to vital del Camp Nou, la seva lectura m’ha animat a no rendir-me, encara que em nego a reinventar-me si les condicions no les poso jo. Ni màrtir ni ximple; tampoc consol ni ajuda. Pot ser que n’hi hagi prou amb un punt de rebel·lia contra el que és inevitable, simplement per no trair-se a un mateix, fidel al somni de ser un puto periodista.

També pot ser que quan la premsa comarcal es decideixi a trucar-me ja tingui decidit que em vull quedar on sóc, ni que sigui renegant cada vegada que obro la boca com un bon fill de pagès que de nen va simpatitzar amb la causa barcelonista perquè l’equip perdia els partits com el meu pare perdia la collita de blat. La victòria ens ha fet perdre definitivament el món de vista durant un temps, i ens hem divertit amb bogeria, fins a recuperar l’honra de la derrota. Resistir és vèncer?

Núm. 36 de la Revista Panenka

 

portada33

Como hasta ahora no había podido conseguirla, y aunque el mes de diciembre esté a punto de terminar (el día, el mes y el año, para ser más exactos), no quiero saltarme la referencia al número 36 de la revista Panenka. Una publicación que tiene como subtítulo «El fútbol que se lee«, y que juntamente con la revista Líbero debería formar parte del entrenamiento futbolístico-intelectual de cualquier jugador del Futbol Club de Lectura.

El número que nos ocupa es monográfico, y está íntegramente dedicado a analizar las consecuencias de la caída del Muro de Berlín, del que este 2014 se han cumplido 25 años, para todos aquellos países del bloque del Este. La reseña sobre el número que aparece en la web de la revista es la siguiente:

«Hemos ‘viajado’ hasta la Berlín de 1989, nos hemos ‘colado’ en las gradas donde los hooligans apoyaban a sus equipos en la RDA, hemos ‘vivido’ el primer amistoso autorizado por la FIFA de la selección de Kosovo y también hemos radiografiado la situación actual del último gran Estado socialista, Corea del Norte, y cómo en el fútbol se asoma un aperturismo incipiente.

En la nueva edición de la revista también contamos con varias entrevistas. Matthias Sammer, internacional con Alemania Oriental y con la Alemania reunificada, nos explica cómo era su vida rodeada de micrófonos de la Stasi. Ivica Osim, el último seleccionador de la Antigua Yugoslavia, relata sus esfuerzos en acomodar las sensibilidades identitarias tan dispares que convivían en su vestuario antes del estallido de la Guerra de los Balcanes. Y Oleg Protasov, segundo máximo goleador de la historia de la URSS, nos descubre el giro que dio su vida cuando, en plena desintegración de la Unión Soviética, prosiguió su carrera en Grecia o Japón.

El Panenka36 se completa con otro tipo de miradas deportivas pero también sociopolíticas. ¿Es el brillante recuerdo de los ‘Magiares Mágicos’ una losa para el desarrollo de un fútbol húngaro venido a menos? ¿Qué importancia tuvieron los niños de la Guerra Civil Española que se exiliaron en la URSS para que el fútbol soviético evolucionara? ¿Fue el odio corrosivo entre Levski y CSKA el que alimentó la mejor generación de futbolistas búlgaros de la historia? ¿Qué papel jugaron los representantes españoles en la contratación de jugadores provenientes de las nuevas repúblicas soviéticas y países del Telón de Acero para nutrir la Liga a principios de los 90? Preguntas a las que tratamos de dar respuesta a través de nuestras firmas y colaboradores habituales. ¡A disfrutarlo y felices fiestas!».

Panenka 36 -3

Pues eso. Una nueva oportunidad de disfrutar con el fútbol mediante la lectura y, además, de hacerlo a través de un magnífico recorrido por un apasionante período histórico. Podéis acceder a algunos de sus artículos desde este enlace.

Panenka 36-2
Panenka 36 - 1

Homenatge al futbol: 100 anys de la «Treva de Nadal»

 

 

 

Avui, el Futbol Club de Lectura fa un modest homenatge a un dels episodis més emotius i simbòlics que es poden trobar en relació amb el futbol. Ara que encara tenim tant recent el lamentable episodi de violència de fa ben poc, val la pena recordar i insistir en què el futbol és més una eina d’unió que de separació, una via que ben canalitzada ens ajuda a ser millors persones pels valors que l’esport porta implícits. I en aquest cas, precisament, és justament el futbol l’element que serveix per aturar, ni que sigui per una estona, a un dels episodis més violents de la història de la humanitat: la Primera Guerra Mundial.

Enguany es commemoren 100 anys de l’anomenada “Treva de Nadal”, un moment únic on el futbol va contribuir a posar un parèntesi de pau entre els soldats aliats i alemanys que combatien al front belga, i del qual fins i tot en parla Ken Follett en la seva novel·la «La caiguda dels gegants«.

Un moment màgic en què, com diu el David Torras en l’article que ve a continuació, va ser “un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort”.

El text publicat dissabte pel Periódico de Catalunya i escrit per David Torras és el següent (he intercalat algunes imatges que apareixen al reportatge i d’altres que no per il·lustrar l’article):

 

Treva de Nadal

 

El món del futbol rendeix homenatge al partit que soldats aliats i alemanys van jugar fa 100 anys enmig de la primera guerra mundial

DAVID TORRAS – BARCELONA

DISSABTE, 20 DE DESEMBRE DEL 2014

Ningú sap gaire bé com va passar, quin va ser el primer senyal, qui va ser el primer que va aixecar el cap i va mirar endavant jugant-s’hi la pell, i va sortir de la trinxera, i va començar a caminar cap a l’altre costat, amb els braços oberts. Un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort; els cossos escampats, la terra enfonsada per les bombes, un devastat paisatge lunar, el retrat d’una de les pitjors barbàries de la humanitat: la primera guerra mundial.

Ningú sap gaire bé si aquesta figura era la d’un soldat alemany, subjectant un arbre de Nadal i una bandera blanca, com expliquen algunes cròniques, avançant cap a les posicions aliades en una escena que 100 anys després el món recorda amb emoció, però incapaç de posar-se en la pell dels que van viure aquell 25 de desembre del 1914, els soldats que, sense saber-ho, anaven a escriure un dels pocs episodis que val la pena recordar d’una guerra: la treva de Nadal.

Aquell partit entre els dos exèrcits, al front belga, molt a prop del poble de Ieper, va començar a gestar-se la nit abans, a les mateixes trinxeres, quan des del costat britànic van escoltar un so que els va costar identificar. Una veu que va anar creixent fins a convertir-se en un cor, i que inicialment van interpretar com una estratègia de distracció. Però no, era una cançó, i de seguida en van reconèixer la melodia: Stille Nacht (Santa Nit), que els uns i els altres van acabar entonant a cor, en una singular barreja d’idiomes, a la qual van seguir altres càntics.

Va ser l’inici d’una nit de confraternització, un improvisat alto el foc que es va allargar diversos dies i que va deixar imatges inesborrables entre els que sumaven cinc mesos de guerra i als quals havien promès que tot s’acabaria aviat i que passarien el Nadal a casa. Soldats estrenyent-se la mà, intercanviant tabac i begudes, mostrant les fotos de la família, fent esforços per entendre’s després d’haver estat dies i dies matant-se els uns als altres, i volent creure, ingènuament, que després d’això no haurien de tornar a fer-ho.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf

I enmig d’aquella treva, tampoc ningú sap gaire bé com, va aparèixer una pilota. O dues. O moltes al llarg d’aquelles interminables línies de trinxeres, perquè hi ha uns quants testimonis de partits improvisats sobre el fang. Però n’hi va haver almenys una, molt especial, una simbòlica pilota que 100 anys després segueix rodant i que el món del futbol ha volgut recordar. Les cròniques coincideixen que va sortir del bàndol anglès i molts l’atribueixen a un soldat escocès, potser, un membre de l’equip dels Hearts per donar encara més èpica a un moment tan emotiu. Setze dels seus jugadors es van afanyar a fer-se voluntaris per lluitar al front. Set d’ells van perdre la vida.

Fa una setmana, un grup de joves jugadors van presentar els seus respectes a un d’aquells herois. Van visitar el cementiri de Dud Corner, a Loos-en-Gohelle, on hi ha una placa recordant un nom: James Speedie. Va ser el primer membre dels Hearts que es va allistar. Va morir el setembre del 1915, als 21 anys, però el seu cos mai va ser trobat. Aquell grup de joves eren un equip del Hearts, que han participat amb representants d’altres acadèmies de diferents països en un torneig commemoratiu.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf

¿Victòria alemanya?

«Hi havia una multitud entre les trinxeres. Algú va treure una petita pilota, així que, és clar, va començar un partit de futbol», va escriure el tinent anglès del Regiment de Cheshire Charles Brockbank al seu diari, que forma part d’una exhibició al Museu Nacional de Futbol a Manchester. No hi ha detalls del partit, encara que a mig camí entre la llegenda i la ficció, Robert Graves i Ken Follet van recrear aquell episodi que, diuen, van guanyar els alemanys (3-2).

La UEFA s’ha bolcat en la commemoració, coincidint amb els 100 anys de la guerra. La setmana passada, Michel Platini i diverses personalitats de la política i del futbol van participar en un acte d’homenatge a Comines-Warneton (Bèlgica) en què es va descobrir una escultura de record. «Estem reunits aquí per celebrar un moment de germandat i amistat. Em resulta particularment commovedor imaginar aquests joves fa 100 anys trobant un llenguatge comú en el futbol per expressar la seva fraternitat. El futbol va construir un pont vital en una espontània expressió d’humanitat. Així que és normal que el futbol europeu rendeixi un afectuós homenatge a tots els que aquella nit van decidir pensar en una cosa positiva i jugar a l’esport que estimaven».

S’han escoltat moltes veus recordant aquell episodi, que dóna al futbol el valor que sovint en aquests temps queda en entredit. «El dia de Nadal de fa 100 anys, i amb un esperit de concòrdia, els homes van sortir de les trinxeres per compartir un moment d’amistat. Els trets i les canonades es van aturar. Van ser només unes poques hores, però suficients perquè els joves soldats francesos, anglesos, alemanys i belgues intercanviessin mirades i somriures i juguessin un improvisat partit de futbol, oblidant armes i uniformes. No hi havia francesos, anglesos, alemanys i belgues, només homes. Aquesta història és el millor tribut que es pot fer a l’esport i al futbol»

Actes a Anglaterra

Són paraules de François Hollande, president de França, a les quals va correspondre el primer ministre del Regne Unit, David Cameron.«La primera guerra mundial va canviar el nostre món fa 100 anys. Totes les guerres són cruels, però aquesta va ser diferent de totes. La mort i el patiment van arribar a cotes mai vistes en altres conflictes. I hi va haver un únic moment en què els canons es van silenciar i el futbol va unir la gent en aquell estrany partit. És el moment que la família del futbol europeu recordi i celebri la pau que ara tenim».

Imatge de www.mundodeportivo.com

«Futbol, futbol en terra de ningú, per l’amor de Déu. ¿T’ho pots creure? No és el millor camp, però tenim dues porteries, una pilota i dos equips. ¿Què més necessitem?». Paul Breitner és qui recrea aquest moment, extret de les cartes dels soldats, en l’emotiu vídeo que ha fet la UEFA, amb imatges d’un cementiri de la zona.

«Sota dels uniformes tots som iguals…», proclama sir Bobby Charlton. «És una gran sensació -afegeix- i un orgull imaginar que, en una situació absolutament devastadora com la guerra, dos exèrcits s’unissin al centre del camp de batalla a través del futbol per dir que aquella guerra era una vergonya i que no hauria d’estar succeint».

Philip Lahm també relata aquella escena a través del diari d’un combatent alemany. «No és fàcil jugar sobre el terra gelat, però seguim jugant. No tenim àrbitre. No en necessitem».«És el dia de Nadal i els alemanys ens han dit que no volen disparar més. Estan cansats de la guerra. M’han donat un paquet de cigarrets», explica el porter francès Hugo Lloris. «Si no ho veig amb els meus ulls no m’ho crec, sembla un somni», diu Bale. I al seu costat, Deschamps, Schweinsteiger, Rooney…, tots posant veu a les cròniques dels joves soldats.

La federació Anglesa (FA) ha convertit aquest aniversari en un gran símbol, creant fins i tot un hashtag (#Footballremembers) en què equips de totes la categories i edats han penjat fotos mixtes amb el rival, evocant la camaraderia d’aquell partit. Dimecres, a Aldershot, al sud d’Anglaterra, una de les bases de l’Exèrcit britànic, es va disputar un partit molt especial amb dos equips formats per soldats anglesos i alemanys. Abans de jugar, es va cantar Santa nit en els dos idiomes, acompanyats per les veus de més de 2.500 espectadors, la majoria membres de l’Army. Van guanyar els anglesos (1-0).

Però la treva de Nadal no va canviar el rumb de la guerra. Al contrari. Els comandaments d’un bàndol i de l’altre van reaccionar de mala manera. A l’enemic, ni aigua. Van confiscar fotografies, cartes, qualsevol testimoni de la treva i fins i tot hi va haver afusellaments, sobretot entre l’Exèrcit francès. La guerra va continuar quatre anys més. Però el gest ha perdurat en la memòria i, avui, un segle després, el món rendeix homenatge al partit en terra de ningú.

Imatge del bloc Tinc una foto i un fotògraf

Revista Líbero número 11

 

IMG_20141217_202646

 

Els amants del futbol que es llegeix estem de sort, perquè ja tenim al carrer el número 11 de la revista Líbero, una publicació plena de futbol, nostàlgia, estil, cultura i relats. És a dir: un espai on el futbol es llegeix i es juga en un terreny de joc de paper i on els jugadors són les lletres i les paraules.

En el número corresponent a l’hivern trobem, d’entrada, una contundent editorial contra la violència en el futbol, conseqüència dels lamentables fets de fa pocs dies entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de La Corunya.

En aquesta línia podem llegir un interessant article sobre el llibre “Entre los vándalos”, que el periodista Bill Buford va escriure fa uns anys després de conviure amb els hooligans britànics.

 DSC_0008

 

També trobarem articles protagonitzats per cançons dedicades als ídols, la història d’una solitària porteria entre Xile i Argentina, el fenomen anomenat “schadenfreude” o l’ídol del Papa Francesc.

Una entrevista en profunditat amb Radamel Falcao i, de retruc, sobre la relació entre Colombia i el futbol, un reportatge fotogràfic sobre el “Calcio Storico Fiorentino”, un esport semblant al futbol amb més de cinc segles, i una altra entrevista amb un dels grans jugadors de futbol platja, Ramiro Amarelle, alias Romerito són altres dels temes interessants de la revista.

DSC_0007

 

I moltes més coses encara, com un especial sobre porters, incloent-hi un especial de cuina creativa amb guants de porter, així com més música i futbol, amb Los Rodríguez, Dorian, los Babasónicos i Luis Ramiro, i relats i moltes més lletres i futbol completen un menú de lectures futboleres que ens alimentaran durant aquestes festes.

 DSC_0009

Gols literaris núm. 2: Perú 3 – Escòcia 1, Mundial Argentina 1978

 

“Este país es incapaz de organizarse para nada útil”, pensó. Pero frente a un partido de fútbol, actúa con la disciplina de un ejército.»

 

«La pena máxima«, de Santiago Roncagliolo, Editorial Alfaguara, 2014

Lima, 1978. Un hombre que porta una mochila sospechosa es perseguido por las calles de uno de los barrios más populares de la ciudad y asesinado a plena luz del día. Pero nadie ha visto nada. El asesino ha elegido el momento perfecto para cometer su crimen: la ciudad se halla en ese instante desierta y concentrada ante el televisor. La selección peruana se juega mucho en el Mundial de fútbol de Argentina. 

La acción transcurre en un momento crucial de la historia de Perú. Con la operación Cóndor como telón de fondo, el país se esfuerza por salir de la oscuridad de la dictadura militar con la celebración de las primeras elecciones democráticas en mucho tiempo.

 “La pena máxima” es un absorbente thriller en el que la política, el fútbol, la lucha por sobrevivir y la muerte se entrelazan con ritmo vibrante. La investigación llevará a Chacaltana a descubrir hasta dónde están dispuestas a llegar algunas personas para defender sus ideales y cómo, en realidad, en el juego de la vida lo peor no es sufrir una falta sino tener que ejecutarla.”

Vídeo – resumen con los goles y las mejores jugadas del partido

Perú 0 – Escocia 1

“Por las ventanas entreabiertas de las casas le llegaban imágenes del partido como chispazos en blanco y negro. Los escoceses llevaban casaquillas oscuras, y los peruanos, su eterna camiseta blanca con la franja roja en diagonal, como un latigazo en el pecho. Frente a ellos, en sus casas, los habitantes de Barrios Altos bebían cervezas y se mordían las uñas, todos oyendo al mismo narrador del partido:

—Otra vez, Escocia atacando por la izquierda, en la parte baja de sus pantallas. Ése era Johnston. Lanza el disparo Masson, el portero Quiroga lo ataja a medias, cuidado con Jordan que arremete por el centroooo… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooool de Escocia! ¡Gol de Jordan, número 9, con ese olfato de victoria que le caracteriza!

Desde las casas se elevó un gruñido de decepción. Y luego, centenares de voces individuales insultaron al árbitro, al número 9 de Escocia, a su madre, al Perú. Una nube negra atravesó el ánimo de los Barrios Altos.»

Imagen de www.cityground.blogspot.com

JoeJordan

Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 1 – Escocia 1

«Con disimulo, se acercó a una ventana abierta, donde una familia de tres niños estaba paralizada frente al televisor. Todos llevaban las casaquillas con la franja roja. Una de ellas ponía en letras negras a su espalda: CUBILLAS. Él se dejó mecer por la voz rítmica del narrador:

—Cubillas se la pasa a Velásquez. Marca férrea contra Velásquez, que cae al suelo. El árbitro no pita nada y Velásquez se levanta. Sigue Velásquez hacia delante. Se la devuelve a Cubillas ya en el límite del área. Peligro, que Cueto se cuela entre dos defensas, recibe la pelota, encara al portero, la cambia al palo izquierdo yyyyy… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooooooooool peruano! ¡Cueto, número 8, haciendo magia con la pierna izquierda y 1-1 en el marcador.

Las casas de Barrios Altos despertaron con un bramido ensordecedor. Se oyeron muebles golpeando contra el suelo, aplausos y, sobre todo, el grito de gol, una sola voz por todas partes, como si tronase en el cielo.»

cubillas

Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 2 – Escocia 1

«A pesar de la euforia desatada, él estaba lo bastante alerta para escuchar los pasos que, esta vez sí, se acercaban por una de las callejuelas. Iba a darse la vuelta cuando las cosas se aceleraron.

—Muñante por la derecha, se la pasa al «Chiquillo» Duarte. Pide Cueto, el «Poeta de la Zurda», que se la deja a Cubillas. Cubillas dispara por sorpresa desde fuera del área… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Cubillas, en un tiro imposible para el portero, manda la pelota al rincón donde hacen nidos las arañas y pone al Perú por delante en el marcador!

Esta vez, incluso el suelo tembló. Pero no sólo por el delirio colectivo del gol. También por el disparo de un arma, y por la bala que le cruzó al lado de la cara para alojarse en la pared, justo detrás del caño, atravesando la pintura y perforando el ladrillo.»

descarga

 Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 3 – Escocia 1

—Por favor… —suplicó él, meciendo la mochila, susurrando alguna nana cuya letra no conocía.

Pero sólo le respondió el narrador del partido:

—Tiro libre en el límite del área. Sotil, Muñante y Cubillas merodean alrededor de la pelota. Comentan el tiro. No sabemos quién va a patear. Cinco hombres se acomodan en la barrera escocesa…

El niño lloraba cada vez más fuerte. Él iba a reemprender la huida, pero comprendió que era tarde. Atraído por los llantos, alguien se había deslizado hasta su murito. Lo primero que él vio fue la sombra de la pistola sobre la superficie de adobe descascarado. Quiso hablar. Pero al girar la cabeza, apenas pudo articular palabra.

Conocía a esa persona. Al menos, creía conocerla, hasta encontrarla ahí.

-Tú… Tú no…

– Quítate la mochila.

Alguien subió el volumen del televisor. El narrador decía:

—Muñante corre hacia la pelota y la deja pasar…

Él intentó dialogar. Quizá no todo estaba perdido, como en el partido, cuando Escocia iba ganando:

—Cálmate. Por favor. Esto tiene arreglo.

—Quítate la mochila, carajo.

Con las palmas abiertas, él pidió tranquilidad. Se dio cuenta de que estaba llorando porque las lágrimas rodaban por sus mejillas. Con lentitud, se quitó la mochila roja y la depositó en el suelo. El bebé, inexplicablemente, se había calmado. Como si esperase el resultado de la jugada.

—Por favor, no…

—Cállate, imbécil.

—Cubillas dispara al fin, hacia el lado izquierdo del portero, arriba y…

—No…

—¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Qué golazo! ¡El «Nene» Cubillas se estrena en la Copa del Mundo haciendo historia! ¡Perú 3-Escocia 1

En ese momento, el fragor de la victoria eclipsó todos los sonidos de Barrios Altos. Durante el grito triunfal que siguió, durante los abrazos y los besos y las carcajadas, nadie escuchó los llantos, amargos y desesperados, de un bebé en una mochila roja, y mucho menos el disparo final de un arma de fuego.

Imagen del blog Eibar-Sestao X

«El Barça segrestat», de Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque

 

 

Un dels gèneres més interessants a l’hora de vincular futbol i literatura és l’històric. Les publicacions centrades en donar a conèixer qüestions relacionades amb la història de jugadors, d’episodis, d’esdeveniments futbolístics o qualsevol altre aspecte susceptible de ser recordat són abundants. Especialment interessants són les dedicades a la història d’un club en concret, i més encara quan serveixen per donar a conèixer episodis específics del seu devenir històric.

Aquest és el cas del llibre “El Barça segrestat”, recentment publicat i que aquesta tarda, a les 19 hores, es presentarà a l’Espai 300 d’El Born Centre Cultural. A més dels seus autors, els periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, també hi seran presents el periodista Jordi Basté i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Es tracta d’un llibre que s’afegeix a l’amplíssima bibliografia de tipus històric relacionada amb el club blaugrana, i que periòdicament va aportant nous materials, sent alguns exemples de llibres publicats en diferents èpoques “El Barça en guerra: 1936-1939”, de Josep M. Solé i Sabaté (Angle, 2006), “El Barça i el franquisme: crònica d’uns anys decisius per a Catalunya: 1968-1978”, de Carles Santacana i Torres (Mina, 2005), “Història del F.C. Barcelona: el Barça: un club, una ciutat, un país”, de Jaume Sobrequés i Callicó (Labor, 1993) o la “Història del Barça: una trajectòria triomfant: 1899-1986”, de Jaume Ramon i Però (Mundilibros, 1985), entre molts altres.

“El Barça segrestat” és una crònica dels primers anys del franquisme, una investigació dels set anys més tenebrosos de la història del Futbol Club Barcelona (els que van del 1939 al 1946) on s’explica com el club blaugrana va ser intervingut i va estar sotmès a una dura repressió per part del franquisme, que mirava d’espanyolitzar-lo i desvirtuar els seus valors”.

A l’article publicat en l’edició d’avui de L’Esportiu sobre la publicació del llibre signat per Albert Fibla llegim el següent:

Editat per Ara Llibres, des del 24 de novembre passat es pot llegir El Barça segrestat, un relat rigorós i exhaustiu dels set anys més tenebrosos de la història del FC Barcelona, els que van del 1939 al 1946, la primera etapa del franquisme. El llibre és el resultat d’un treball dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, que posa llum a informacions inèdites i imatges sorprenents d’aquella època. Una impecable recerca periodística que explica com el Barça va ser intervingut per les autoritats franquistes i sotmès a una ferotge repressió pels valors que havia defensat des de la seva fundació: els seus principis democràtics, la transversalitat social i un indissimulat tarannà catalanista. El Barça segrestat narra el que va succeir durant aquells set anys, parla dels responsables de tot plegat i explica com va resistir el club aquella tenebrosa etapa.

Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque ja havien treballat plegats, l’any 2006, a El cas Di Stéfano. Des d’aleshores els voltava pel cap la idea d’investigar quin era l’origen d’aquell Barça de postguerra on s’havien desenvolupat els fets que van impedir que el genial futbolista argentí jugués de blaugrana. S’hi van posar fa dos anys i el resultat és El Barça segrestat. “Creiem que no s’havia explicat gaire bé aquesta etapa, es recorria a tòpics. El llibre en desmunta uns quants”, assegura Jordi Finestres abans de posar un exemple: “Molts dels llibres d’història del Barça citen el marquès de la Mesa de Asta, el primer president del club durant el franquisme, designat pel règim, com una persona que cau del cel, sense saber res de futbol ni del Barça. Nosaltres documentem que no és així, que estava instal·lat a Barcelona des dels anys vint i que, fins i tot, estava compromès amb el club. De fet, després de la seva dimissió, per culpa de l’11-1 contra el Real Madrid, va continuar vinculat al Barça.”

La feina de Finestres i Garcia Luque reivindica el paper de les figures que, com el marquès de la Mesa de Asta, van sostenir el FC Barcelona en una etapa en què la seva supervivència no era gens fàcil. “Les generacions actuals han d’agrair a aquests personatges que, tot i moure’s en l’àmbit del bàndol guanyador de la Guerra Civil, van veure que la intromissió de les autoritats franquistes era tan ferotge que van fer de contrapès. El seu grau de compromís amb el club va ser tan gran que van lluitar contra els seus en uns anys molt difícils, la qual cosa té molt de mèrit”, comenta Jordi Finestres.

Inèdits

Entre les troballes més destacades en la investigació per a aquest llibre destaca, per exemple, l’aparició d’uns estatuts inèdits, de l’any 1940, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un document que desvirtuava completament els principis del barcelonisme, del qual el club no tenia constància i que aviat serà al museu. Jordi Finestres explica també que existeix una fitxa policial d’aquells anys dedicada al FC Barcelona, “com si es tractés d’un individu desafecte al règim, rojo y separatista.” El periodista i historiador agraeix, d’altra banda, la col·laboració de Manel Tomàs, responsable del centre de documentació del Barça, imprescindible perquè El Barça segrestat sigui una realitat.

barçasegrestat

Imatge del twitter de Jordi Finestres (@jordifinestres)

També es pot llegir una interessant ressenya sobre la publicació en aquest enllaç.

Així que si ja ho sabeu: si us agrada el futbol i us agrada la història marcareu un gran gol amb aquesta lectura. Però si a més sou del Barça, aleshores el gol serà per l’escaire.

Una més que interessant lectura per demanar als Reis.