Continuem demanant lectures sobre futbol als reis.
És el torn dels infants, i ho fem amb una alineació molt especial, ja que està formada pels primers números d11 sèries de llibres sobre futbol. Així, en cas que la lectura els agradi, tenen molt de material per continuar llegint.
Alineació pel públic infantil
11 números 1 d’11 sèries sobre futbol
«Un gran equip», número 1 de la sèrie «Gol!», de Luigi Garlando. Editorial La Galera
«La pilota robada», número 1 de la sèrie «Els Tiki-taka», de Joan Portell. Animallibres
«Un bon fitxatge», número 1 de la sèrie «Bojos pel futbol», de Frauke Nahrgang. Baula
«El secuestro del delantero», número 1 de la sèrie «Los sambistas del balón», de Fabian Lenk. Ediciones B
«Operació rescat», número 1 de la sèrie «Clam Barça», d’Antoni Dalmases. Cruïlla
«Demà anirem al camp, Joan!», número 1 de la sèrie «Contes blaugrana», de Josep M. Fonalleras. Cruïlla
«El misteri dels àrbitres adormits», número 1 de la sèrie «Els futbolíssims», de Roberto Santiago. Cruïlla
«El somni blaugrana», número 1 de la sèrie «Campions», de Pep Basora. Estrella Polar
«Que venen els piranyes», número 1 de la sèrie «Els piranyes del futbol», d’Adela Pérez Lladó. Estrella Polar
«Leon el superdriblador», número 1 de la sèrie «Les Feres Futbol Club», de Joachim Massannek. Columna
«Fem equip!», número 1 de la sèrie «Sara i les golejadores», de Laura Gallego. Estrella Polar
Avui, ja ho sabeu, és la nit més màgica de l’any. Al Futbol Club de Lectura volem que els reis arribin carregats de lectures, que ens portin molts llibres sobre futbol. I per això hem fet la nostra particular carta. Bé, en realitat hem fet més d’una, per ajudar-vos a escollir llibres sobre futbol pels aficionats a la ficció, pels infants, pels qui vulguin conèixer sèries…
Fins i tot us hem fet una selecció d’onze pel·lícules, perquè gaudiu del cinema entre lectura i lectura.
Aquí teniu la nostra primera alineació: onze novel·les que tenen el futbol com a protagonista.
L’alineació pels amants de la ficció:
11 novel·les sobre futbol
«El miedo del portero ante el penalty», de Peter Handke. Editorial Alfaguara
«Tres actos y dos partes», de Giorgio Faletti. Editorial Anagrama
«Tenim un nom», de Vicenç Villatoro. Editorial Planeta
«El dia después», de Daniel Refoyo. Editorial Lupercalia
«Los fantasmas de Sarrià visten de chándal», de Wilmar Cabrera. Editorial Milenio
«La pena máxima», de Santigago Roncagliolo. Editorial Alfaguara
«Aquella edad inolvidable», de Ramiro Pinilla. Tusquets Editores
«Las cuatro torres», de Leandro Pérez. Editorial Planeta
«Fiebre en las gradas», de Nick Hornby. Editorial Anagrama
«El delantero centro fue asesinado al atardecer», de Manuel Vázquez Montalbán. Editorial Planeta
«El regate», de Sergio Rodrigues. Editorial Anagrama
Ja s’ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula sobre la vida de Messi dirigida per Àlex de la Iglesia. Filmada entre Argentina i Espanya, es combinen escenes de ficció i material d’arxiu, i inclou també converses amb entrenadors, periodistes i jugadors. Hi apareixen, entre altres, César Luis Menotti, Johan Cruyff, Santiago Segurola, Andrés Iniesta, Gerard Piqué, Xavi Hernández i Jorge Valdano, que també és un dels guionistes del documental.
En aquest enllaç trobareu algunes explicacions del director sobre el documental, com ara algunes absències sonades, com la de Diego Armando Maradona, que pel que sembla va voler cobrar per sortir a la pel·lícula, cosa que altres cracks també van demanar.
La crítica publicada al diari El País fa uns dies sobre la pel·lícula és la següent:
Aunque los documentales deberían ser más una búsqueda, un camino hacia el descubrimiento, que la exposición de una teoría previa, con Lionel Messi quizá no haya esa posibilidad. Todo se ha escrito, todo se ha leído ya. Así que queda el análisis, y queda la fiesta, justo la sistemática que han elegido los responsables de Messi,documento hagiográfico sobre la figura del futbolista argentino, escrito por Jorge Valdano y dirigido por Álex de la Iglesia, compuesto a partir de una celebración en la que se analiza su trayectoria, importancia y legado. Eso sí, la puesta en escena del festejo, una cena en un restaurante donde cada una de las mesas está ocupada por un grupo humano relacionado con la vida del jugador (sus amigos del cole, sus profesores, sus compañeros en el Barça, los periodistas…), puede ser una idea más o menos buena en función de cómo se ejercite. Sin embargo, a pesar de que gracias a una buena labor de montaje el desarrollo es meritorio, la justificación inicial es fatal.
Oír en los primeros minutos de Messi, cuando todos llegan al local, frases como «¡mira, es Cruyff, el de la naranja mecánica!», o «ése es Valdano, el del Mundial 86», resulta simplemente sonrojante. Es entonces cuando se empieza a adivinar que la película no tiene como objetivo a los futboleros (a éstos tales informaciones no sólo les sobran, también les molestan), sino a un arco de público mucho mayor. Sobre todo cuando se confirma a través de la segunda de las metodologías de exposición, y el segundo de los errores: discretas dramatizaciones con actores representando a Messi y a su familia (y, más tarde, a gente como Rexach o Rijkaard), que guían, sobre todo, la mitad inicial de la película, con sus problemas de crecimiento y su salto desde Argentina a España.
Sin embargo, con la eclosión del futbolista en el primer equipo del Barça, cuando por fin acaban las escenas de ficción, la película levanta el vuelo. Es entonces cuando las palabras de análisis, los vídeos grabados por el padre del protagonista durante toda su vida (que hacían innecesarias las dramatizaciones), el montaje y el ritmo adquieren velocidad, talento y brillantez, como ese juego de planos con Messi cabizbajo durante el himno argentino, o algunos de sus goles de niño, unidos a los de su madurez.
Como buena parte del cine familiar, esa quimera que intenta contentar a varias generaciones con el disfrute en comandita, la película cojea por demasiados lugares, pero De la Iglesia y Valdano quizá hayan inventado la figura del documental deportivo familiar ficcionado.
Segurament no estem davant d’una de les obres cumbre de la història del cinema. Però tampoc s’ha de menysprear el reclam que suposa conèixer la història d’un dels millors jugadors de la història del futbol, filmada per un director com Àlex de la Iglesia i comptant amb la col·laboració, a l’hora d’escriure el guió, de Jorge Valdano, un dels millors representants dels futbolistes literaris.
Així que ja sabeu: els amants de la relació entre futbol i cinema teniu una bona oportunitat de continuar alimentant la vostra passió.
Apa, ja podeu anar buscant un forat entre «Doraemon«, «Hobbits» i «Paddingtons» per anar-la a veure.
Fa uns dies parlava en aquest article del llibre “El Barça segrestat”, que havia estat presentat recentment i que s’afegia al catàleg de lectures que fusionen futbol, història i Barça. Em va semblar un llibre molt interessant, i el vaig encarregar per fer un regal a una persona.
Divendres a la tarda em van avisar de la llibreria que ja el podia passar a recollir, i així ho vaig fer. I ahir dissabte vaig trobar un article sobre el llibre de Ramon Besa, cap d’esports de l’edició catalana del diari El País, i un dels periodistes que més m’agrada llegir, en tant que em sembla que cadascun dels seus escrits són petites joies literàries.
De fet, sempre que algú em diu que no l’agrada el futbol però que sí l’agrada la lectura els recomano dues coses.
1. Fer-se aficionat del Futbol Club de Lectura, un espai en el que descobrirà que hi juguen equips formats per grans cracks de l’escriptura. Què passa? Que m’estic fent autobomboi? I què esperàveu? Si no ho faig jo qui ho farà?
Podeu gaudir de la seva escriptura també a partir dels llibres dels quals n’és autor o d’aquells en què ha actuat com a coordinador, la gran majoria dels quals relacionats amb el futbol. Des de la “Petita història de la Masia”, passant pels centrats en Maradona (“Maradona, una historia efímera” o la versió castellana “Maradona, historia de un desencuentro”), o “Cuando nunca perdíamos”, un recull de 15 històries centrades en el Futbol Club Barcelona.
Pel que fa a l’article sobre “El Barça segrestat”, és el següent. Ja només el títol, “L’honra de la derrota”, és tota una invitació a la lectura. Gaudiu-lo perquè val la pena.
CRÒNICA
L’honra de la derrota
‘El Barça segrestat’ és un llibre documentat que ajuda a entendre la força del club
Inauguració del monument als caiguts durant la Guerra Civil, ubicat a l’exterior de la tribuna del camp de Les Corts, el 18 de juliol de 1939. / FC BARCELONA
A l’espera de notícies de la premsa comarcal per negociar la possibilitat de tornar a casa, opció que s’interpreta com un signe de rendició, em segueixo aplicant a EL PAÍS. Els meus companys d’Esports encara em suporten i els que manen al diari em deixen escriure del que vulgui, potser perquè mentre teclejo l’ordinador no parlo ni crido, cosa que sovint és gairebé el mateix. No tinc més pressió que la pròpia, circumstància que de vegades degenera en engany o autocensura, un drama.
Aprenc de la saviesa dels companys de Cultura, em solidaritzo amb la tasca desgastadora emocionalment i professional dels de Política, em sorprèn l’anar i venir dels de Societat amb notícies que poden convertir-se en una obertura o quedar-se en un breu i procuro que no pari davant meu el “camió de nitroglicerina”, terme encunyat per Andreu Missé, un clàssic del diari tan admirat com enyorat, per definir les informacions de difícil gestió vinculades als poders fàctics.
El camió de nitroglicerina acostuma a aparcar a Economia, un lloc dur, exclusiu per a periodistes que breguen amb material inflamable, res a veure amb aquelles pàgines aparentment toves i amb títols genèrics que per influència d’internet apareixen en moltes publicacions i que parlen de coses que no es tracten a les seccions tradicionals per pudor, encobriment, desgana o perquè mai havien estat notícia quan els diaris es feien a la redacció.
Ara que cal integrar el digital mentre el paper durarà el que es trigui a prejubilar els qui es resisteixen a pujar textos al web, potser cansats d’aprendre i desaprendre sobre el mateix o perquè entenen que és una manera de claudicar després de perdre la batalla informativa. La sensació de derrota acostuma a ser infinita, i de vegades pot ser que també sigui interessada, de manera que és difícil trobar consol. Jo em refugio en els llibres que parlen de vençuts que fa poc eren guanyadors, com el Barça.
No m’atreveixo a escriure un llibre, ni tan sols del Barça. No sabria com donar trama a un relat, acostumat com estic a un màxim de cinc folis, i d’altra banda donar voltes a un llibre suposaria deixar de pensar en el diari. Ja que l’Eduardo ja no es deixa caure al diari, passo per les llibreries o m’encomano a la generositat de les editorials que fan arribar les seves novetats a la redacció. Aquests dies tinc entre mans El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946).
És un treball de recerca, documentat i rigorós, de Xavier García Luque i Jordi Finestres, que tracta sobre la depuració del Barça després de la guerra civil amb decisions com la del canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista de les Corts, l’afusellament del president Josep Sunyol i la imposició de directius i presidents als quals ni els interessava el futbol ni eren socis del Barça. Encara que la repressió va afectar la majoria de clubs, el règim es va acarnissar amb el Barça.
A partir d’un informe policial del 1940, especialment crític amb el passat de l’entitat per la seva vinculació a la causa republicana i catalanista, es dedueix que l’obsessió de Franco era desnaturalitzar el Barça, víctima de diferents greuges, pocs com un 11-1 encaixat a Chamartín, “el partit de la vergonya”. “Dubtaven entre carregar-se el Barça o fer-se’l seu”, sosté García Luque. “No van poder. Va resistir el club i es va convertir en molt popular”.
“El Barça va perdre la guerra i va ser segrestat”, continua un dels dos autors. “El club va ser dirigit per gent aliena, amb decisions curioses, que segurament haurien estat semblants a les que haurien pres directius propers o vinculats a l’entitat. Encara que complien ordres, defensaven el Barça. El cas més paradigmàtic va ser el d’Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa d’Asta, un aristòcrata franquista designat president el 1940 i que va dimitir en entendre que s’era injust amb el FC Barcelona”.
El volum (editat per Ara Llibres) aporta documents inèdits, com els estatuts del 1940, on s’especifica que els organismes superiors tenien potestat per dissoldre el club, o la carta que el 1943 el president Josep Vendrell va adreçar als socis per advertir-los que el futur de l’entitat depenia del seu comportament durant la visita del Madrid. La capacitat analítica, obsessiva amb el detall, fins i tot científica, de García Luque combina molt bé amb la narració amena i ben escrita de Finestres, gran coneixedor de l’esport i de la història del Barça.
Tots dos ja van escriure també sobre el fitxatge de Di Stéfano i la seva obra ha estat admirada i reconeguda per la crítica en una matèria que provoca interpretacions antagòniques en funció del club amb el qual se simpatitza, i més en el cas de Barça i Madrid. No són els únics: Frederic Porta, Ángel Iturriaga, Carles Santacana, Manuel Tomás o David Salinas, per exemple, han publicat articles i llibres interessants que ajuden a entendre el Barça glossat de manera única per Manolo Vázquez Montalbán.
Encara que vaig obrir el llibre per abraçar-me a la derrota, reforçar la meva condició de perdedor, sospirar per haver deixat de ser un guanyador al camp de futbol i a la redacció, com si una depengués de l’altra i el meu estat anímic variés en funció del to vital del Camp Nou, la seva lectura m’ha animat a no rendir-me, encara que em nego a reinventar-me si les condicions no les poso jo. Ni màrtir ni ximple; tampoc consol ni ajuda. Pot ser que n’hi hagi prou amb un punt de rebel·lia contra el que és inevitable, simplement per no trair-se a un mateix, fidel al somni de ser un puto periodista.
També pot ser que quan la premsa comarcal es decideixi a trucar-me ja tingui decidit que em vull quedar on sóc, ni que sigui renegant cada vegada que obro la boca com un bon fill de pagès que de nen va simpatitzar amb la causa barcelonista perquè l’equip perdia els partits com el meu pare perdia la collita de blat. La victòria ens ha fet perdre definitivament el món de vista durant un temps, i ens hem divertit amb bogeria, fins a recuperar l’honra de la derrota. Resistir és vèncer?
Com no podia ser d’una altra manera, estrenem un nou any, el 2015, de l’única forma possible en un Club integrat per bojos per la lectura i pel futbol. I ho fem marcant un nou gol literari.
Es tracta d’un dels gols que trobem a la sèrie «Bojos pel futbol«, i més en concret en el primer volum de la sèrie: «Un bon fitxatge«. Un gol marcat pel Niko amb el seu equip, els Llops, mentre jugaven contra el Braunfels, i gràcies a la col·laboració del nou jugador de l’equip, en Frank.
Aquest és el gol:
Durant la segona part, el defensa llargarut sembla que no ha canviat pas d’opinió sobre en Frank: un maldestre inútil amb el qual no s’ha de perdre el temps. Així doncs, en Frank està completament sol quan l’Eddy li envia una pilota llarga, justament després del xiulet de la represa del partit. Amb tota tranquil·litat, rep la passada i avança.
Abans que el llargarut se n’adoni, en Frank ja ha arrencat a córrer. El defensa del Braufels intenta atrapar-lo inútilment. Dos vermells més corren a ajudar-lo. El centre del camp queda lliure. I, en el moment just, reapareix aquella connexió amb en Niko, sense interferències. En Frank envia la pilota per damunt dels jugadors del Braunfels cap a l’àrea de penal. En Niko aterra allà com sortit del no-res i xuta.
El porter es llança, però no pot impedir l’impacte a dins de la porteria.
Festa a l’àrea dels vermells. Tots els seus companys s’abalancen sobre en Niko. Pero ell se’ls treu de sobre i s’abraça a en Frank. L’estreny tan fort que no el deixa respirar.
– Benvingut als Llops! – crida.
Esperem que el 2015 vingui carregat de gols literaris.
Como hasta ahora no había podido conseguirla, y aunque el mes de diciembre esté a punto de terminar (el día, el mes y el año, para ser más exactos), no quiero saltarme la referencia al número 36 de la revista Panenka. Una publicación que tiene como subtítulo «El fútbol que se lee«, y que juntamente con la revista Líbero debería formar parte del entrenamiento futbolístico-intelectual de cualquier jugador del Futbol Club de Lectura.
El número que nos ocupa es monográfico, y está íntegramente dedicado a analizar las consecuencias de la caída del Muro de Berlín, del que este 2014 se han cumplido 25 años, para todos aquellos países del bloque del Este. La reseña sobre el número que aparece en la web de la revista es la siguiente:
«Hemos ‘viajado’ hasta la Berlín de 1989, nos hemos ‘colado’ en las gradas donde los hooligans apoyaban a sus equipos en la RDA, hemos ‘vivido’ el primer amistoso autorizado por la FIFA de la selección de Kosovo y también hemos radiografiado la situación actual del último gran Estado socialista, Corea del Norte, y cómo en el fútbol se asoma un aperturismo incipiente.
En la nueva edición de la revista también contamos con varias entrevistas. Matthias Sammer, internacional con Alemania Oriental y con la Alemania reunificada, nos explica cómo era su vida rodeada de micrófonos de la Stasi. Ivica Osim, el último seleccionador de la Antigua Yugoslavia, relata sus esfuerzos en acomodar las sensibilidades identitarias tan dispares que convivían en su vestuario antes del estallido de la Guerra de los Balcanes. Y Oleg Protasov, segundo máximo goleador de la historia de la URSS, nos descubre el giro que dio su vida cuando, en plena desintegración de la Unión Soviética, prosiguió su carrera en Grecia o Japón.
El Panenka36 se completa con otro tipo de miradas deportivas pero también sociopolíticas. ¿Es el brillante recuerdo de los ‘Magiares Mágicos’ una losa para el desarrollo de un fútbol húngaro venido a menos? ¿Qué importancia tuvieron los niños de la Guerra Civil Española que se exiliaron en la URSS para que el fútbol soviético evolucionara? ¿Fue el odio corrosivo entre Levski y CSKA el que alimentó la mejor generación de futbolistas búlgaros de la historia? ¿Qué papel jugaron los representantes españoles en la contratación de jugadores provenientes de las nuevas repúblicas soviéticas y países del Telón de Acero para nutrir la Liga a principios de los 90? Preguntas a las que tratamos de dar respuesta a través de nuestras firmas y colaboradores habituales. ¡A disfrutarlo y felices fiestas!».
Pues eso. Una nueva oportunidad de disfrutar con el fútbol mediante la lectura y, además, de hacerlo a través de un magnífico recorrido por un apasionante período histórico. Podéis acceder a algunos de sus artículos desde este enlace.
Avui, el Futbol Club de Lectura fa un modest homenatge a un dels episodis més emotius i simbòlics que es poden trobar en relació amb el futbol. Ara que encara tenim tant recent el lamentable episodi de violència de fa ben poc, val la pena recordar i insistir en què el futbol és més una eina d’unió que de separació, una via que ben canalitzada ens ajuda a ser millors persones pels valors que l’esport porta implícits. I en aquest cas, precisament, és justament el futbol l’element que serveix per aturar, ni que sigui per una estona, a un dels episodis més violents de la història de la humanitat: la Primera Guerra Mundial.
Enguany es commemoren 100 anys de l’anomenada “Treva de Nadal”, un moment únic on el futbol va contribuir a posar un parèntesi de pau entre els soldats aliats i alemanys que combatien al front belga, i del qual fins i tot en parla Ken Follett en la seva novel·la «La caiguda dels gegants«.
Un moment màgic en què, com diu el David Torras en l’article que ve a continuació, va ser “un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort”.
El text publicat dissabte pel Periódico de Catalunya i escrit per David Torras és el següent (he intercalat algunes imatges que apareixen al reportatge i d’altres que no per il·lustrar l’article):
Treva de Nadal
El món del futbol rendeix homenatge al partit que soldats aliats i alemanys van jugar fa 100 anys enmig de la primera guerra mundial
DAVID TORRAS – BARCELONA
DISSABTE, 20 DE DESEMBRE DEL 2014
Ningú sap gaire bé com va passar, quin va ser el primer senyal, qui va ser el primer que va aixecar el cap i va mirar endavant jugant-s’hi la pell, i va sortir de la trinxera, i va començar a caminar cap a l’altre costat, amb els braços oberts. Un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort; els cossos escampats, la terra enfonsada per les bombes, un devastat paisatge lunar, el retrat d’una de les pitjors barbàries de la humanitat: la primera guerra mundial.
Ningú sap gaire bé si aquesta figura era la d’un soldat alemany, subjectant un arbre de Nadal i una bandera blanca, com expliquen algunes cròniques, avançant cap a les posicions aliades en una escena que 100 anys després el món recorda amb emoció, però incapaç de posar-se en la pell dels que van viure aquell 25 de desembre del 1914, els soldats que, sense saber-ho, anaven a escriure un dels pocs episodis que val la pena recordar d’una guerra: la treva de Nadal.
Aquell partit entre els dos exèrcits, al front belga, molt a prop del poble de Ieper, va començar a gestar-se la nit abans, a les mateixes trinxeres, quan des del costat britànic van escoltar un so que els va costar identificar. Una veu que va anar creixent fins a convertir-se en un cor, i que inicialment van interpretar com una estratègia de distracció. Però no, era una cançó, i de seguida en van reconèixer la melodia: Stille Nacht (Santa Nit), que els uns i els altres van acabar entonant a cor, en una singular barreja d’idiomes, a la qual van seguir altres càntics.
Va ser l’inici d’una nit de confraternització, un improvisat alto el foc que es va allargar diversos dies i que va deixar imatges inesborrables entre els que sumaven cinc mesos de guerra i als quals havien promès que tot s’acabaria aviat i que passarien el Nadal a casa. Soldats estrenyent-se la mà, intercanviant tabac i begudes, mostrant les fotos de la família, fent esforços per entendre’s després d’haver estat dies i dies matant-se els uns als altres, i volent creure, ingènuament, que després d’això no haurien de tornar a fer-ho.
I enmig d’aquella treva, tampoc ningú sap gaire bé com, va aparèixer una pilota. O dues. O moltes al llarg d’aquelles interminables línies de trinxeres, perquè hi ha uns quants testimonis de partits improvisats sobre el fang. Però n’hi va haver almenys una, molt especial, una simbòlica pilota que 100 anys després segueix rodant i que el món del futbol ha volgut recordar. Les cròniques coincideixen que va sortir del bàndol anglès i molts l’atribueixen a un soldat escocès, potser, un membre de l’equip dels Hearts per donar encara més èpica a un moment tan emotiu. Setze dels seus jugadors es van afanyar a fer-se voluntaris per lluitar al front. Set d’ells van perdre la vida.
Fa una setmana, un grup de joves jugadors van presentar els seus respectes a un d’aquells herois. Van visitar el cementiri de Dud Corner, a Loos-en-Gohelle, on hi ha una placa recordant un nom: James Speedie. Va ser el primer membre dels Hearts que es va allistar. Va morir el setembre del 1915, als 21 anys, però el seu cos mai va ser trobat. Aquell grup de joves eren un equip del Hearts, que han participat amb representants d’altres acadèmies de diferents països en un torneig commemoratiu.
«Hi havia una multitud entre les trinxeres. Algú va treure una petita pilota, així que, és clar, va començar un partit de futbol», va escriure el tinent anglès del Regiment de Cheshire Charles Brockbank al seu diari, que forma part d’una exhibició al Museu Nacional de Futbol a Manchester. No hi ha detalls del partit, encara que a mig camí entre la llegenda i la ficció, Robert Graves i Ken Follet van recrear aquell episodi que, diuen, van guanyar els alemanys (3-2).
La UEFA s’ha bolcat en la commemoració, coincidint amb els 100 anys de la guerra. La setmana passada, Michel Platini i diverses personalitats de la política i del futbol van participar en un acte d’homenatge a Comines-Warneton (Bèlgica) en què es va descobrir una escultura de record. «Estem reunits aquí per celebrar un moment de germandat i amistat. Em resulta particularment commovedor imaginar aquests joves fa 100 anys trobant un llenguatge comú en el futbol per expressar la seva fraternitat. El futbol va construir un pont vital en una espontània expressió d’humanitat. Així que és normal que el futbol europeu rendeixi un afectuós homenatge a tots els que aquella nit van decidir pensar en una cosa positiva i jugar a l’esport que estimaven».
S’han escoltat moltes veus recordant aquell episodi, que dóna al futbol el valor que sovint en aquests temps queda en entredit. «El dia de Nadal de fa 100 anys, i amb un esperit de concòrdia, els homes van sortir de les trinxeres per compartir un moment d’amistat. Els trets i les canonades es van aturar. Van ser només unes poques hores, però suficients perquè els joves soldats francesos, anglesos, alemanys i belgues intercanviessin mirades i somriures i juguessin un improvisat partit de futbol, oblidant armes i uniformes. No hi havia francesos, anglesos, alemanys i belgues, només homes. Aquesta història és el millor tribut que es pot fer a l’esport i al futbol»
Actes a Anglaterra
Són paraules de François Hollande, president de França, a les quals va correspondre el primer ministre del Regne Unit, David Cameron.«La primera guerra mundial va canviar el nostre món fa 100 anys. Totes les guerres són cruels, però aquesta va ser diferent de totes. La mort i el patiment van arribar a cotes mai vistes en altres conflictes. I hi va haver un únic moment en què els canons es van silenciar i el futbol va unir la gent en aquell estrany partit. És el moment que la família del futbol europeu recordi i celebri la pau que ara tenim».
«Futbol, futbol en terra de ningú, per l’amor de Déu. ¿T’ho pots creure? No és el millor camp, però tenim dues porteries, una pilota i dos equips. ¿Què més necessitem?». Paul Breitner és qui recrea aquest moment, extret de les cartes dels soldats, en l’emotiu vídeo que ha fet la UEFA, amb imatges d’un cementiri de la zona.
«Sota dels uniformes tots som iguals…», proclama sir Bobby Charlton. «És una gran sensació -afegeix- i un orgull imaginar que, en una situació absolutament devastadora com la guerra, dos exèrcits s’unissin al centre del camp de batalla a través del futbol per dir que aquella guerra era una vergonya i que no hauria d’estar succeint».
Philip Lahm també relata aquella escena a través del diari d’un combatent alemany. «No és fàcil jugar sobre el terra gelat, però seguim jugant. No tenim àrbitre. No en necessitem».«És el dia de Nadal i els alemanys ens han dit que no volen disparar més. Estan cansats de la guerra. M’han donat un paquet de cigarrets», explica el porter francès Hugo Lloris. «Si no ho veig amb els meus ulls no m’ho crec, sembla un somni», diu Bale. I al seu costat, Deschamps, Schweinsteiger, Rooney…, tots posant veu a les cròniques dels joves soldats.
La federació Anglesa (FA) ha convertit aquest aniversari en un gran símbol, creant fins i tot un hashtag (#Footballremembers) en què equips de totes la categories i edats han penjat fotos mixtes amb el rival, evocant la camaraderia d’aquell partit. Dimecres, a Aldershot, al sud d’Anglaterra, una de les bases de l’Exèrcit britànic, es va disputar un partit molt especial amb dos equips formats per soldats anglesos i alemanys. Abans de jugar, es va cantar Santa nit en els dos idiomes, acompanyats per les veus de més de 2.500 espectadors, la majoria membres de l’Army. Van guanyar els anglesos (1-0).
Però la treva de Nadal no va canviar el rumb de la guerra. Al contrari. Els comandaments d’un bàndol i de l’altre van reaccionar de mala manera. A l’enemic, ni aigua. Van confiscar fotografies, cartes, qualsevol testimoni de la treva i fins i tot hi va haver afusellaments, sobretot entre l’Exèrcit francès. La guerra va continuar quatre anys més. Però el gest ha perdurat en la memòria i, avui, un segle després, el món rendeix homenatge al partit en terra de ningú.
El gol d’avui el protagonitza una intrèpida pilota, «La pilota del Barça«, que des que va ser creada no ha parat fins arribar a jugar al Camp Nou amb el primer equip del Barça.
«La pilota del Barça» és un conte escrit per Montse Ginesta i il·lustrat per Daniel Jiménez. Publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, és també un dels productes oficials del Futbol Club Barcelona.
El seu format, com no podia ser d’una altra manera, és justament el d’una pilota: rodó. I, a més, té una altra interessant particularitat, i és que està escrit en cinc idiomes: català, espanyol, anglès, francès i rus.
D’aquesta manera, no només és tracta d’una interessant lectura en tant que ens explica la història d’una aventurera pilota, sinó que també ens serveis com a eina d’aprenentatge de diferents llengües.
Una divertida forma d’aprendre, si més no, com es diu ¡Gooool! en varis idiomes.
I, sent així, podríem dir que el gol literari d’avui val per cinc.
Els amants del futbol que es llegeix estem de sort, perquè ja tenim al carrer el número 11 de la revista Líbero, una publicació plena de futbol, nostàlgia, estil, cultura i relats. És a dir: un espai on el futbol es llegeix i es juga en un terreny de joc de paper i on els jugadors són les lletres i les paraules.
En el número corresponent a l’hivern trobem, d’entrada, una contundent editorial contra la violència en el futbol, conseqüència dels lamentables fets de fa pocs dies entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de La Corunya.
En aquesta línia podem llegir un interessant article sobre el llibre “Entre los vándalos”, que el periodista Bill Buford va escriure fa uns anys després de conviure amb els hooligans britànics.
També trobarem articles protagonitzats per cançons dedicades als ídols, la història d’una solitària porteria entre Xile i Argentina, el fenomen anomenat “schadenfreude” o l’ídol del Papa Francesc.
Una entrevista en profunditat amb Radamel Falcao i, de retruc, sobre la relació entre Colombia i el futbol, un reportatge fotogràfic sobre el “Calcio Storico Fiorentino”, un esport semblant al futbol amb més de cinc segles, i una altra entrevista amb un dels grans jugadors de futbol platja, Ramiro Amarelle, alias Romerito són altres dels temes interessants de la revista.
I moltes més coses encara, com un especial sobre porters, incloent-hi un especial de cuina creativa amb guants de porter, així com més música i futbol, amb Los Rodríguez, Dorian, los Babasónicos i Luis Ramiro, i relats i moltes més lletres i futbol completen un menú de lectures futboleres que ens alimentaran durant aquestes festes.
Què passa quan una nena vol jugar a futbol i els nens no li deixen?
«La Bimba s’apunta a futbol” és un conte on trobem aquestes preguntes de rerefons, i on també descobrim que tots aquests prejudicis haurien de formar part del passat.
La història està protagonitzada per la Bimba, qui acaba de conèixer l’Adriana, la nena que aquest curs surà al costat seu a al classe.
L’Adriana ve de l’Argentina, on jugava habitualment a futbol. Gràcies a ella, la Bimba descobreix aquest esport que fins ara no havia practicat mai. Però quan vulgui apuntar-se per jugar es trobarà que els nens de l’escola no deixaran que ni ella ni l’Adriana formin part de l’equip. Un obstacle que gràcies a l’ajuda de la Friqui, una amiga de la Bimba, aconseguiran resoldre.
El conte forma part de la col·lecció “Practica Bimba”, destinada a animar a fer esport a les noies i els nois. La idea original i el guió són de Cati Gómez. El text és d’Elisabet Capdevila i està il·lustrat per Susanna Hernández Sala.
Publicat per Cromosoma, el conte es completa amb un annex final amb diferents seccions: “Consells” per a la pràctica d’un esport sa i net; “Reglamentació”, que inclou tant el futbol com el futbol sala; “Vocabulari” relacionat amb el futbol; i una secció de “Valors”, on es defensa, entre altres aspectes, la no discriminació per sexe.
Una lectura molt recomanable, on destaquen tant el text com unes molt atractives il·lustracions, que es complementen a la perfecció amb el missatge i els valors que el llibre transmet.
I si algú encara pensa que el futbol no és per nenes que busqui “Quiero ser como Beckham”, pel·lícula de la qual en vaig parlar fa ben poc en aquesta publicació, i que es miri els següents vídeos:
Futbol Club de Lectura 
Debe estar conectado para enviar un comentario.