
El diari El País va publicar en la seva edició d’ahir un magnífic article (com tots el que signa, perquè enganyar-nos) de Ramon Besa. Al text, feia una recorregut històric per un espai tan complicat i complex com el de la porteria del Camp Nou.
Sota el títol “Ser porter en un equip de davanters”, l’autor partia dels sorprenents resultats (en positiu) que han donat tant Claudio Bravo com Ter Stegen, els dos porters que han arribat aquesta temporada amb una dificilíssima papereta, com era la de substituir Víctor Valdés. Una perspectiva, diguem-ho clar, respecte de la qual ningú s’hauria imaginat que acabaria sent el que està sent. És a dir: que tal i com diu Besa, no caldrà tornar als temps en què els aficionats es tapaven els ulls cada cop que el rival passava de mig camp.

L’article és tot una “Història abreviada de la porteria del Barça”, com perfectament l’hauria pogut titular Enrique Vila-Matas parafrasejant el seu “Història abreviada de la literatura portàtil”. Hi trobem condensats i –el millor de tot- brillantment adjectivats fins a 33 defensors dels pals del Barça, des de l’admirat Ramallets, el seriós Sadurní, el gloriós Sant Artola o el carismàtic Urruti fins al porter sense mans Busquets, el de la cua i la cara pintada Rustu, o els empassats Lopetegui, Vítor Baia i Dutruel, entre molts altres.
En resum, que tot aquest escalfament és per explicar dues coses. La primera, evidentment, és que us llegiu l’article. És més, aquest (trobareu el link al començament d’aquest text) i tots els que escriu el Ramon Besa, autèntiques joies literàries.
I la segona és que a l’article també es fa esment d’un altre històric de la porteria del Barça i que té una gran relació amb el món de la literatura. Es tracta de l’ós ros Platko, “immortalitzat per l’oda d’Alberti a l’heroica final de Copa de 1928”.

La referència que trobem a la viquipèdia sobre Platko és la següent:
Franz Platko, també conegut com a Ferenc Platko i Francisco Platko, va néixer a Budapest, Hongria el 2 de desembre de 1898. Jugava a la posició de porter i va defensar els colors de clubs com el Vasas SC, WAC Viena i MTK Hungária FC, abans d’arribar a Catalunya per defensar els colors del FC Barcelona. L’any 1922, el MTK jugà dos partits amistosos enfront del Barça que finalitzaren amb empat a zero. Aquells temps, el club tenia la necessitat de trobar un porter que substituís al gran Ricard Zamora, que havia retornat a l’Espanyol, i quedà tan impressionat amb l’actuació de Platko que decidí oferir-li un contracte. Ràpidament es convertí en un mite al club, on en set anys guanyà sis campionats de Catalunya, tres copes d’Espanya i una lliga espanyola. A la final de copa de l’any 1928, en què el Barça derrotà la Real Sociedad després de tres partits, Rafael Alberti li dedicà el poema Oda A Platko en el seu honor, impressionat per la seva actuació. Platko finalitzà la seva carrera com a jugador al Recreativo de Huelva abans de retirar-se el 1931.
I també a la viquipèdia trobem que Platko va ser entrenador a França, fitxant pel FC Barcelona la temporada 1934/35, sent reemplaçat la temporada següent per Patrick O’Connell. Després va donar el salt a Sud-amèrica amb notable èxit, dirigint a Xile dirigí el Colo-Colo i la selecció nacional entre altres clubs, i entrenant també els dos grans de l’Argentina: River Plate i Boca Juniors.
Dues dècades després retornà a Barcelona, la temporada 1955/56. Malgrat establir un brillant rècord de deu victòries consecutives a la lliga (que no fou superat fins a l’any 2005) només va poder acabar segon al campionat i fou, de nou, reemplaçat la temporada següent.
(Val a dir, com a curiositat en relació amb aquest rècord de victòries, que qui el va batre l’any 2005 va ser Frank Rikjaard. Després, l’any 2008, Guardiola també va superar aquesta xifra de victòries seguides. I el més recent va ser Luis Enrique, diumenge passat, amb la seva victòria per 5 a 0 davant el Llevant.)
Platko va morir a Santiago de Xile el 2 de setembre de 1983.

El que ara ens interessa és la vinculació que Platko va establir, segurament de manera involuntària, entre futbol i literatura. Més concretament entre futbol i poesia. I és que com s’esmenta a l’article del Ramon Besa, Rafael Alberti li va dedicar un poema, “Oda a Platko”, després de la final de Copa de l’any 1928.
El cas és que aquella final de Copa de l’any 1928 la van disputar el F. C. Barcelona i la Reial Societat. Una final que es va jugar als Camps d’Esport del Sardinero de Santander i que va necessitar de tres partits per proclamar un campió, ja que aleshores encara no existia el llançament de penaltis per desempatar.
Els dos primers partits van acabar amb el mateix resultat d’empat a 1 després de la pròrroga. En el tercer i últim, el resultat ja seria favorable al Barça per 3 a 1, amb gols de Samitier, Arocha i Sastre, pels blaugrana, i de Zaldúa de penal per a la Reial.

L’episodi que va commoure a Rafael Alberti es va produir en el primer dels partits. Al bloc Football Citizens trobem una descripció perfecta:
El primero de los partidos dejó un lance para la historia. El portero húngaro del Barcelona, Ferenc Platko, que vino a suplir la marcha de Zamora, recibió una patada en la cara de Cholin, ariete vasco. Evitó un tanto que parecía inevitable. A causa del golpe, quedó tumbado y tuvo que ser retirado del terreno de juego con el rostro ensangrentado. Volvería con un aparatoso vendaje. Sin embargo, se perdería la final de dos días después.
El periódico Sport Cantabria relató la acción del siguiente modo: “Cuando la Real estaba achuchando la portería catalana, su delantero centro Cholin, en una posición envidiable, avanzó hasta la portería. Cuando el gol parecía inevitable, el guardameta Platko realizó una gran estirada y se arrojó sobre el pie del jugador donostiarra conteniendo así el tiro, pero a cambio de recibir en la cabeza el golpe destinado al balón. La patada fue brutal, Platko quedó conmocionado y tuvieron que retirarle del campo para aplicarle 6 puntos de sutura en la herida ensangrentada”.
Esta acción, y el resto del encuentro, atrajo la atención del poeta gaditano Rafael Alberti (1902-1999). Quedó prendado del espectáculo, de lo épico del portero, de la magia del balón. Quiso dedicarle unos versos al héroe del Barcelona.

I a continuació el famós poema, publicat en la primera pàgina del diari “La Voz de Cantabria” del dia 27 de maig de 1928
Oda a Platko
Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡ Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo !
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heróico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡ Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría !
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡ Oh, Platko, Platko, Platko
tú, tan lejos de Hungría !
¿ Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte ?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.
Rafael Alberti
Per acabar, un documental de l’Arxiu de la Televisió de Catalunya sobre la història del Barça que inclou la lectura del poema feta de la pròpia veu de Rafael Alberti.
Debe estar conectado para enviar un comentario.