En l’edició de divendres del suplement cultural del diari El Punt Avui es va publicar un interessant reportatge sobre la que podria ser la novel·la més antiga sobre futbol escrita en català. Sota el títol “Temps era temps i ja es feien gols” l’article fa una completa repassada per l’obra “El minyó del cop de puny”, escrita per Clovis Eimeric (pseudònim del periodista i escriptor Lluís Aimerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), i amb 28 il·lustracions en blanc i negra, a més d’una en color a la coberta, fetes per Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966).
L’obra va ser publicada per lliuraments a la revista Virolet l’any 1923, i reeditada l’any 1934 per l’Editorial Joventut.
L’article parla de la novel·la “El minyó del cop de puny” explicant que es va escriure per a un públic juvenil. També hi ha una referència a la importància de la ciutat de Barcelona, o millor dit, de les Barcelones de l’època, parlant-se fins i tot de cinc: la Barcelona més popular, de les classes menestrals i obreres, d’arrel clarament catalana, que correspondria al tradicional barri de Ribera; una Barcelona força diferent de la de l’altra banda de la Rambla; una tercera Barcelona és la del barri del Poble Nou, barri obrer per excel·lència on trobem les fàbriques on treballen els protagonistes de la història, en Gim i la Guida; i una quarta Barcelona, la burgesa, la “d’Ensancha de per amunt”.
L’obra
La novel·la està pensada per a un públic juvenil, i està protagonitzada per un noi de 14 anys, en Gim, i una noieta de 12, la Guida, que van ser separats dels seus pares de molt petits i que es guanyen la vida recollint papers i altres rampoines i demanant caritat pels carrers de la Barcelona del primer quart del segle XX. El noi, gràcies a l’esport, podrà sortir d’aquests ambients i treure’n la seva companya de peripècies.
El reportatge explica que el narrador de la novel·la es preocupa de deixar ben clara l’afecció d’en Gim, el protagonista, pels esports:
“En Gim, en les hores que la seva recollida de papers li deixava lliures, que no eren moltes [sic], corria a entaforar-se per tots els cataus on es feia esport. La boxa, l’esgrima, el fútbol [sic] gairebé no tenien secrets per a ell.” (p. 6). Una afecció que serà la clau del canvi d’en Gim i del descobriment dels orígens de la Guida i dels seus propis. Però el paper de l’esport, i més concretament del futbol, anirà molt més enllà, ja que serà el toc de modernitat de l’obra i un dels puntals de la ideologia que traspua, una ideologia clarament burgesa.
Així mateix, a l’article es parla del paper de l’esport en la societat catalana al primer terç del segle XX, destacant-se l’auge que anà adquirint entre totes les classes socials i, sobretot, “la ideologització del fenomen esportiu”.
“Durant la dècada dels anys vint, el món esportiu català visqué una transformació important des del punt de vista quantitatiu i pel que fa a la seva divulgació entre els ciutadans. […] És, també, el moment en què neix la mitificació de l’sportman, no ja com l’home distingit o elgentleman dels primers anys de la centúria, sinó com el jove triomfador, mite de les masses i símbol dels temps moderns.” No hi ha dubte que Clovis Eimeric a «El minyó del cop de puny» reflecteix amb total realisme aquesta situació, a més de la politització de l’esport català, i especialment del futbol.
Si ens centrem en el futbol i aquesta presència en una obra literària tan temprana trobarem més referències al text. En aquest sentit, el següent paràgraf és molt il·lustratiu d’aquest fenomen social, no només pel que fa a l’afecció al futbol, sinó a l’esport en general i l’aparició de nombroses capçaleres esportives:
…l’obra reflecteix aquest veritable boom tant en l’afecció dels obrers pel futbol, que creen equips dins de les mateixes fàbriques i que competeixen entre ells (p. 32-33), com en les passions que aixequen els partits de futbol i les masses que mouen (p. 45, per exemple). Com també reflecteix aquest nou fenomen social que es comença d’anomenar as, el jove que, normalment sortit de les classes més populars, triomfa i esdevé un veritable mite, ajudat a engrandir per la premsa esportiva i pels suplements esportius dels diaris, que cada dia van adquirint més relleu (com assenyalen els esmentats Pujadas i Santacana, entre el 1914 i el 1923 apareixen 87 capçaleres de premsa esportiva, 58 a la ciutat de Barcelona, i 29 a la resta del país. En català Xut! (1922-1936) i L’Esport Català (1925-1927), van ser algunes de les més importants.). No cal dir que en Gim és el prototipus d’aquest nou heroi.
I, fins i tot, trobem al·lusions a la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol camuflada en els noms del Favència i l’Ibèria.També es poden descobrir curioses referències a importants jugadors de l’època sota noms que amaguen la seva autèntica identitat.
Futbol Club de Lectura 