Gols literaris núm. 3: en Jan marca el 4-3 a «El gol», de Roser Rimbau

 

 

«El gol» és un petit i atractiu llibre escrit per Roser Rimbau, il·lustrat  per Pep Rimbau i publicat per l’editorial TakaTuka. Adreçat als infants entre els 7 i els 10 anys, explica la història d’en Jan i la seva germana Lola, que cada tarda van al parc a jugar a futbol.

En Jan és el més petit de la colla, i per això sempre el fan jugar de porter. Cada vegada que un rival s’aproxima a la seva porteria, en Jan s’imagina que és un enorme animal o un objecte tan gran que pugui tapar tota la porteria per evitar que el marquin gols.

Avui un penal pot decidir el partit, i en Tomàs vol ocupar el lloc d’en Jan.

– És un patata! – diu

La Lola, però, s’hi oposa.

Li ha dit que a mi no m’agrada fer de porter.

Li ha dit que només ho faig perquè em deixin jugar.

Li ha dit que si jo era el porter al començament, també ho havia de ser al final.

– És un patata, sí. Però hem de ser justos – ha contestat la Lola. I després ha agafat la pilota i l’ha posat en el punt de penal.

 

Quan el llibre va ser presentat es va fer la següent ressenya a Eix Diari:

 

Escrit en primera persona per un nen, i centrat a narrar els partits de futbol que el nen juga a les tardes amb els amics al parc, aquesta és només l’excusa argumental –molt ben triada perquè resulta pròxima i atractiva– que permet parlar de temes més profunds, com la relació amb la germana, amb els companys, el procés d’aprenentatge i de superació personal, de creixement i reflexió sobre l’amistat, la mort… Per fer-ho usa una estructura narrativa molt productiva en la literatura infantil: la reiteració. I recorre a la imaginació amb el tradicional recurs de la transformació.

El resultat és una història plena de tendresa, que mostra com poden ser d’enriquidores les relacions entre germans entre els quals hi ha molta diferència d’edat però que es basen en la complicitat emocional. Les il•lustracions, força impactants, acompanyen perfectament aquest text alhora contemporani i intemporal.

 

Imatge de www.unperiodistaenelbolsillo.com

Però anem al gol literari del dia. Un gol ben especial marcat pel més petit de la colla, en Jan:

«Tothom mirava: els jugadors, els etcèteres i la gente del parc. Tothom, tothom, tothom. Llavors SÍ que m’he posat nerviós. Volia transformar-me en alguna cosa, però m’he quedat en blanc. Tenia la imaginació plena de iogurt natural. L’únic que veia era la pilota, quieta i sola, davant meu. No veia ni en Moha, però sé que em foradava amb els ulls. Amb tots dos. Ho he notat!

En Moha ha reculat per agafar arrencada. És un exagerat: una mida més i es fica al lavabo de senyores. Després ha sortit com un coet. Jo pensava: «Me fotarà una gardela que cauré estabornit»… i he tancat els ulls.

Després he sentit un cop fort i un guirigall molt gran.

Quin xivarri! En Moha cridava: «No s’hi val, no si val», però gairebé no se’l sentia. Un riu de xiulets, rialles i aplaudiments li ofegava la veu.

– Què ha passat? – he fet jo. Però a la Lola les paraules li feien pessigolles i no podia parlar. No ha parat de riure fins cinquanta hores més tard.

La Lola m’ha dit que quan en Moha ha xutat el camp estava buit. Tots els jugadors eren en uan banda, posant-se els anoracs i les motxilles. M’ha dit que el xut ha estat molt fort, que jo l’he aturat amb el cap i que la pilota ha sortit volant. Quan en Jordi i els altres l’han vist passar -la pilota, no el meu cap-, s’han quedat de pedra.

– Alerta! – ha fet algú.

El crit els ha fet reaccionar. Han sortit a corre-cuita però, com que tenien les motxilles i les jaquetes a mig posar, tots, un darrere l’altre, han acabat per terra. M’ha dit la Lola que semblaven les bitlles de la bolera.

– Córrer sense mans és molt difícil. No tant com córrer sense peus, però gairebé – m’ha explicat.

– I la pilota?

– La pilota s’ha ficat de pet a l’altra porteria. Ha estat gol, Jan!

– Gol? I l’he marcat jo, Lola?

– Home, i tant!

4-3!

 

 

Futbol i cinema: «Quiero ser como Beckham», dirigida por Gurinder Chadha

“Quiero ser como Beckham” («Bend It Like Beckham«  en el títol original) és una pel·lícula britànica dirigida per la realitzadora Gurinder Chadha  l’any 2002 que es va convertir en un dels grans èxits comercials del cinema britànic amb més de 10 milions d’espectadors.

La història està protagonitzada per Jess (diminutiu de Jesminder), una jove britànica de família índia que a més d’enamorada del futbol és una gran admiradora de David Beckham. Tot i les reticències familiars respecte de la seva afició, una pràctica que els seus pares consideren exclusivament masculina, Jess busca la forma de jugar a futbol tant com pot, fins que, un dia, un club de futbol femení contacta amb ella en veure les seves bones condicions.

La lluita entre el que ella vol fer i el que la seva família té planificat pel seu futur és constant al llarg del film. Però, tot i aquestes dificultats, aconsegueix incorporar-se a l’equip gràcies a l’ajuda del seu millor amic i de la capitana de l’equip, que també lluita contra la seva mare per marxar als Estats Units i poder-se dedicar allà professionalment al futbol. I, per si no n’hi ha prou, la trama es complicarà quan Jess comença a sentir-se atreta pel seu entrenador, una situació que afegirà una dificultat més a la seva vida.

Imatge de www.notasdecine.es

Es tracta d’una pel·lícula que amb el rerefons del futbol aborda temes relatius a la decisió del propi destí front a les exigències i imposicions familiars, com en aquest cas. Jess haurà de lluitar contra l’oposició d’una família que no vol acceptar que la seva filla no vol seguir el camí que a ells agradaria.

Tot i la trama d’enfrontament familiar, es tracta d’una pel·lícula d’un to molt amable, molt agraït de veure i amb bones dosis d’humor. El missatge és molt clar, i com a curiositat val a dir que David Beckam no apareix en persona en tota la pel·lícula, tot i que, pel que sembla, tant ell com la seva dona, Victòria, volien col·laborar-hi, però els seus compromisos no ho van fer possible.

Una pel·lícula molt recomanable en la que el futbol és element principal però vinculat a altres temes de forma molt original: les tradicions hindús, el futbol femení, els enfrontaments familiars…

I és que, tal com deia el reclam de la pel·lícula:

«Qui vol cuinar pollastre al curry quan pot col·locar-la com Beckham?»

Imatge de www.xtec.cat

Si voleu saber més coses sobre els diferents temes i missatges que el film planteja podeu anar a aquest enllaç.

I, com no podia ser d’una altra manera, aquí teniu una selecció d’alguns dels gols de David Beckham. Disfruteu amb la seva tècnica i el guant que tenia com a peu.

Gols literaris núm. 2: Perú 3 – Escòcia 1, Mundial Argentina 1978

 

“Este país es incapaz de organizarse para nada útil”, pensó. Pero frente a un partido de fútbol, actúa con la disciplina de un ejército.»

 

«La pena máxima«, de Santiago Roncagliolo, Editorial Alfaguara, 2014

Lima, 1978. Un hombre que porta una mochila sospechosa es perseguido por las calles de uno de los barrios más populares de la ciudad y asesinado a plena luz del día. Pero nadie ha visto nada. El asesino ha elegido el momento perfecto para cometer su crimen: la ciudad se halla en ese instante desierta y concentrada ante el televisor. La selección peruana se juega mucho en el Mundial de fútbol de Argentina. 

La acción transcurre en un momento crucial de la historia de Perú. Con la operación Cóndor como telón de fondo, el país se esfuerza por salir de la oscuridad de la dictadura militar con la celebración de las primeras elecciones democráticas en mucho tiempo.

 “La pena máxima” es un absorbente thriller en el que la política, el fútbol, la lucha por sobrevivir y la muerte se entrelazan con ritmo vibrante. La investigación llevará a Chacaltana a descubrir hasta dónde están dispuestas a llegar algunas personas para defender sus ideales y cómo, en realidad, en el juego de la vida lo peor no es sufrir una falta sino tener que ejecutarla.”

Vídeo – resumen con los goles y las mejores jugadas del partido

Perú 0 – Escocia 1

“Por las ventanas entreabiertas de las casas le llegaban imágenes del partido como chispazos en blanco y negro. Los escoceses llevaban casaquillas oscuras, y los peruanos, su eterna camiseta blanca con la franja roja en diagonal, como un latigazo en el pecho. Frente a ellos, en sus casas, los habitantes de Barrios Altos bebían cervezas y se mordían las uñas, todos oyendo al mismo narrador del partido:

—Otra vez, Escocia atacando por la izquierda, en la parte baja de sus pantallas. Ése era Johnston. Lanza el disparo Masson, el portero Quiroga lo ataja a medias, cuidado con Jordan que arremete por el centroooo… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooool de Escocia! ¡Gol de Jordan, número 9, con ese olfato de victoria que le caracteriza!

Desde las casas se elevó un gruñido de decepción. Y luego, centenares de voces individuales insultaron al árbitro, al número 9 de Escocia, a su madre, al Perú. Una nube negra atravesó el ánimo de los Barrios Altos.»

Imagen de www.cityground.blogspot.com

JoeJordan

Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 1 – Escocia 1

«Con disimulo, se acercó a una ventana abierta, donde una familia de tres niños estaba paralizada frente al televisor. Todos llevaban las casaquillas con la franja roja. Una de ellas ponía en letras negras a su espalda: CUBILLAS. Él se dejó mecer por la voz rítmica del narrador:

—Cubillas se la pasa a Velásquez. Marca férrea contra Velásquez, que cae al suelo. El árbitro no pita nada y Velásquez se levanta. Sigue Velásquez hacia delante. Se la devuelve a Cubillas ya en el límite del área. Peligro, que Cueto se cuela entre dos defensas, recibe la pelota, encara al portero, la cambia al palo izquierdo yyyyy… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooooooooool peruano! ¡Cueto, número 8, haciendo magia con la pierna izquierda y 1-1 en el marcador.

Las casas de Barrios Altos despertaron con un bramido ensordecedor. Se oyeron muebles golpeando contra el suelo, aplausos y, sobre todo, el grito de gol, una sola voz por todas partes, como si tronase en el cielo.»

cubillas

Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 2 – Escocia 1

«A pesar de la euforia desatada, él estaba lo bastante alerta para escuchar los pasos que, esta vez sí, se acercaban por una de las callejuelas. Iba a darse la vuelta cuando las cosas se aceleraron.

—Muñante por la derecha, se la pasa al «Chiquillo» Duarte. Pide Cueto, el «Poeta de la Zurda», que se la deja a Cubillas. Cubillas dispara por sorpresa desde fuera del área… ¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Cubillas, en un tiro imposible para el portero, manda la pelota al rincón donde hacen nidos las arañas y pone al Perú por delante en el marcador!

Esta vez, incluso el suelo tembló. Pero no sólo por el delirio colectivo del gol. También por el disparo de un arma, y por la bala que le cruzó al lado de la cara para alojarse en la pared, justo detrás del caño, atravesando la pintura y perforando el ladrillo.»

descarga

 Imagen de www.perufootball4t.com

Perú 3 – Escocia 1

—Por favor… —suplicó él, meciendo la mochila, susurrando alguna nana cuya letra no conocía.

Pero sólo le respondió el narrador del partido:

—Tiro libre en el límite del área. Sotil, Muñante y Cubillas merodean alrededor de la pelota. Comentan el tiro. No sabemos quién va a patear. Cinco hombres se acomodan en la barrera escocesa…

El niño lloraba cada vez más fuerte. Él iba a reemprender la huida, pero comprendió que era tarde. Atraído por los llantos, alguien se había deslizado hasta su murito. Lo primero que él vio fue la sombra de la pistola sobre la superficie de adobe descascarado. Quiso hablar. Pero al girar la cabeza, apenas pudo articular palabra.

Conocía a esa persona. Al menos, creía conocerla, hasta encontrarla ahí.

-Tú… Tú no…

– Quítate la mochila.

Alguien subió el volumen del televisor. El narrador decía:

—Muñante corre hacia la pelota y la deja pasar…

Él intentó dialogar. Quizá no todo estaba perdido, como en el partido, cuando Escocia iba ganando:

—Cálmate. Por favor. Esto tiene arreglo.

—Quítate la mochila, carajo.

Con las palmas abiertas, él pidió tranquilidad. Se dio cuenta de que estaba llorando porque las lágrimas rodaban por sus mejillas. Con lentitud, se quitó la mochila roja y la depositó en el suelo. El bebé, inexplicablemente, se había calmado. Como si esperase el resultado de la jugada.

—Por favor, no…

—Cállate, imbécil.

—Cubillas dispara al fin, hacia el lado izquierdo del portero, arriba y…

—No…

—¡Gol! ¡Goooooooooooooooooool peruano! ¡Qué golazo! ¡El «Nene» Cubillas se estrena en la Copa del Mundo haciendo historia! ¡Perú 3-Escocia 1

En ese momento, el fragor de la victoria eclipsó todos los sonidos de Barrios Altos. Durante el grito triunfal que siguió, durante los abrazos y los besos y las carcajadas, nadie escuchó los llantos, amargos y desesperados, de un bebé en una mochila roja, y mucho menos el disparo final de un arma de fuego.

Imagen del blog Eibar-Sestao X

«El Barça segrestat», de Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque

 

 

Un dels gèneres més interessants a l’hora de vincular futbol i literatura és l’històric. Les publicacions centrades en donar a conèixer qüestions relacionades amb la història de jugadors, d’episodis, d’esdeveniments futbolístics o qualsevol altre aspecte susceptible de ser recordat són abundants. Especialment interessants són les dedicades a la història d’un club en concret, i més encara quan serveixen per donar a conèixer episodis específics del seu devenir històric.

Aquest és el cas del llibre “El Barça segrestat”, recentment publicat i que aquesta tarda, a les 19 hores, es presentarà a l’Espai 300 d’El Born Centre Cultural. A més dels seus autors, els periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, també hi seran presents el periodista Jordi Basté i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Es tracta d’un llibre que s’afegeix a l’amplíssima bibliografia de tipus històric relacionada amb el club blaugrana, i que periòdicament va aportant nous materials, sent alguns exemples de llibres publicats en diferents èpoques “El Barça en guerra: 1936-1939”, de Josep M. Solé i Sabaté (Angle, 2006), “El Barça i el franquisme: crònica d’uns anys decisius per a Catalunya: 1968-1978”, de Carles Santacana i Torres (Mina, 2005), “Història del F.C. Barcelona: el Barça: un club, una ciutat, un país”, de Jaume Sobrequés i Callicó (Labor, 1993) o la “Història del Barça: una trajectòria triomfant: 1899-1986”, de Jaume Ramon i Però (Mundilibros, 1985), entre molts altres.

“El Barça segrestat” és una crònica dels primers anys del franquisme, una investigació dels set anys més tenebrosos de la història del Futbol Club Barcelona (els que van del 1939 al 1946) on s’explica com el club blaugrana va ser intervingut i va estar sotmès a una dura repressió per part del franquisme, que mirava d’espanyolitzar-lo i desvirtuar els seus valors”.

A l’article publicat en l’edició d’avui de L’Esportiu sobre la publicació del llibre signat per Albert Fibla llegim el següent:

Editat per Ara Llibres, des del 24 de novembre passat es pot llegir El Barça segrestat, un relat rigorós i exhaustiu dels set anys més tenebrosos de la història del FC Barcelona, els que van del 1939 al 1946, la primera etapa del franquisme. El llibre és el resultat d’un treball dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, que posa llum a informacions inèdites i imatges sorprenents d’aquella època. Una impecable recerca periodística que explica com el Barça va ser intervingut per les autoritats franquistes i sotmès a una ferotge repressió pels valors que havia defensat des de la seva fundació: els seus principis democràtics, la transversalitat social i un indissimulat tarannà catalanista. El Barça segrestat narra el que va succeir durant aquells set anys, parla dels responsables de tot plegat i explica com va resistir el club aquella tenebrosa etapa.

Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque ja havien treballat plegats, l’any 2006, a El cas Di Stéfano. Des d’aleshores els voltava pel cap la idea d’investigar quin era l’origen d’aquell Barça de postguerra on s’havien desenvolupat els fets que van impedir que el genial futbolista argentí jugués de blaugrana. S’hi van posar fa dos anys i el resultat és El Barça segrestat. “Creiem que no s’havia explicat gaire bé aquesta etapa, es recorria a tòpics. El llibre en desmunta uns quants”, assegura Jordi Finestres abans de posar un exemple: “Molts dels llibres d’història del Barça citen el marquès de la Mesa de Asta, el primer president del club durant el franquisme, designat pel règim, com una persona que cau del cel, sense saber res de futbol ni del Barça. Nosaltres documentem que no és així, que estava instal·lat a Barcelona des dels anys vint i que, fins i tot, estava compromès amb el club. De fet, després de la seva dimissió, per culpa de l’11-1 contra el Real Madrid, va continuar vinculat al Barça.”

La feina de Finestres i Garcia Luque reivindica el paper de les figures que, com el marquès de la Mesa de Asta, van sostenir el FC Barcelona en una etapa en què la seva supervivència no era gens fàcil. “Les generacions actuals han d’agrair a aquests personatges que, tot i moure’s en l’àmbit del bàndol guanyador de la Guerra Civil, van veure que la intromissió de les autoritats franquistes era tan ferotge que van fer de contrapès. El seu grau de compromís amb el club va ser tan gran que van lluitar contra els seus en uns anys molt difícils, la qual cosa té molt de mèrit”, comenta Jordi Finestres.

Inèdits

Entre les troballes més destacades en la investigació per a aquest llibre destaca, per exemple, l’aparició d’uns estatuts inèdits, de l’any 1940, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un document que desvirtuava completament els principis del barcelonisme, del qual el club no tenia constància i que aviat serà al museu. Jordi Finestres explica també que existeix una fitxa policial d’aquells anys dedicada al FC Barcelona, “com si es tractés d’un individu desafecte al règim, rojo y separatista.” El periodista i historiador agraeix, d’altra banda, la col·laboració de Manel Tomàs, responsable del centre de documentació del Barça, imprescindible perquè El Barça segrestat sigui una realitat.

barçasegrestat

Imatge del twitter de Jordi Finestres (@jordifinestres)

També es pot llegir una interessant ressenya sobre la publicació en aquest enllaç.

Així que si ja ho sabeu: si us agrada el futbol i us agrada la història marcareu un gran gol amb aquesta lectura. Però si a més sou del Barça, aleshores el gol serà per l’escaire.

Una més que interessant lectura per demanar als Reis.

Gol literari núm. 1: en Nico, dels Piranyes, marca un golàs contra els Lleons

IMG_20141210_120211 - copia

 

Segon partit de lliga. Els Piranyes juguen a camp dels Lleons. El partit està molt disputat. L’afició local anima amb molta energia als seus. Però aleshores…

“El Lucas, al més pur estil del capità generós, em va cedir una bola en diagonal que venia des de darrere, i amb allò va despistar la defensa i em va deixar sol. La bola arribava amb molta força, i jo em vaig limitar a desviar la trajectòria. Vaig rematar amb l’interior del peu, i la pilota, obedient, es va dirigir cap al porter, li va passar entre les cames i… goooool! Golàs, golàs, golàs! Dos a zero!”

DSC_0023~2 - copia

DSC_0022~2 - copia

Trobaràs aquest i altres gols a «Una remuntada bestial«, número 2 de la sèrie «Els piranyes del futbol«, d’Adela Pérez Lladó i publicat per l’editorial Estrella Polar del Grup 62.

 

 

I aquí tens també el booktràiler de la sèrie.

 

Futbol i cinema: «El camino de San Diego», de Carlos Sorín

 

 

Al Futbol Club de Lectura ens hem proposat dedicar els divendres a les pel·lícules on el futbol sigui la temàtica principal. Per això, cada setmana intentarem fer créixer aquesta afició convidant-vos a vestir-vos amb la samarreta del vostre equip favorit, preparar una bona dosis de crispetes i disposar-vos a continuar gaudint del futbol des d’un punt de vista cinematogràfic.

La primera de les propostes que us vam fer va ser «Evasión o victoria«, tot un clàssic. La recomanació d’avui és “El camino de San Diego”, una pel·lícula argentina de l’any 2006 dirigida per Carlos Sorín, que va aconseguir el Gran Premi del Jurat en el Festival de Sant Sebastià aquell any.

L’argument de la pel·lícula, segons trobem a la pàgina de Filmaffinity és el següent:

Tati, un jove de la província de Misiones, és un fan absolut de Maradona, com la majoria dels argentins. Tot i haver perdut la seva feina i de trobar-se en una situació econòmica dramàtica, Tati no perd mai el seu esperit alegre. Un dia, la televisió informa de l’ingrés de Maradona en la Clínia Suizo-Argentina de Buenos Aires com a conseqüència d’un problema cardíac, i Tati decidirà viatjar fins a la capital per entregar-li personalment una talla esculpida en fusta. Així travessarà la muntanya carregat amb l’escultura embolicada en paper de diari i amb una bossa amb altres talles que espera vendre. Al llarg de la ruta coneix a Warguinho, iniciant així un viatge ple de sorpreses i trobades.

La pàgina web de la película és molt completa, amb informació sobre el director, els actors, la sinopsis i altres qüestions interessants. El tràiler de la pel·lícula és el següent:

Es podria dir que “El camino de San Diego” és una road movie plena de moments molt sensibles i de gran emotivitat. Protagonitzada per Tati, un personatge entranyable, al llarg de tot el seu viatge coneixem a un noi d’una senzillesa absoluta, però d’una fe i una fortalesa d’ànim indestructible. Un munt de personatges curiosos però plens de bones intencions són el complement de totes les etapes que el protagonista travessa fins arribar a la gran ciutat.

Imatge de www.imaginacionatrapada.com.ar

Es tracta d’un film molt recomanable que no només us farà passar una magnífica estona amb una història de gran humanitat. Al mateix temps, es tracta d’un exemple perfecte per demostrar com es pot fer una pel·lícula on el futbol té una presència constant i fer-ho sense necessitat de mostrar cap gol, cap estadi, ni cap imatge d’un partit.

Un gran treball que serveix per demostrar com d’important és el futbol en la vida d’algunes persones.

Sèrie «Bojos pel futbol», de l’editorial Baula

 


 llops

 

“Bojos pel futbol” és una sèrie publicada per l’editorial Baula. La seva autora és Frauke Nahrgang, i estan il·lustrats per Betina Gotzen-Beek. Enquadernats en cartoné, amb un format de 155 x 220 mm, els volums fins ara publicats tenen un número de pàgines que varia entre les 136 i les 152.

A la pàgina web de l’editorial Baula trobem la següent explicació en relació amb la sèrie, que està destinada als nens a partir de 10 anys:

“Els protagonistes d’aquesta col·lecció són una colla d’amics que fan un equip, Els Llops, amb el qual jugaran campionats de futbol 7 i de futbol sala, tant en competició interescolar com en competició regional. Saben que, per damunt de tot, és un joc d’equip i que, encara que la rivalitat amb altres equips sovint és forta, el fair play no es pot perdre mai. Entenent l’esport com a camp metafòric de la vida personal, aquesta col·lecció serveix per parlar tant de les dificultats com del millor que hi ha en les relacions humanes.”

També, a les pàgines interiors dels llibres, trobem la següent descripció:

“Els companys de la nova escola d’en Frank juguen en dos equips: els Llops o els Tigres. I són camarades o rivals, segons si els partits que disputen són de Copa, de Lliga o elTorneig Escolar. Però, sobretot, són amics, i s’enfronten junts als reptes que els planteja la seva situació familiar i personal.

Una sèrie que destaca el millor que té el futbol: la solidaritat, l’ajuda mútua i la no discriminació ni de sexes ni d’ètnies entre els esportistes”.

SERIE BOJOS PEL FUTBOL

La col·lecció, en la seva edició en llengua castellana, està editada per Edelvives, i val a dir que mentre a la pàgina web de la versió catalana editada per Baula només consten 6 volums, a la versió castellana, editada per Edelvives, en consten 8.

Els vuit volums publicats tenen com a particularitat el fet que la portada de cadascun d’ells és una samarreta d’un equip diferent amb el dorsal indicant el número de volum.

 

IMG_20141204_0002

bojos futbol

 

Una magnífica sèrie en la que com deia al començament es dóna el màxim protagonisme a l’amistat, el joc net o la solidaritat, entre molts altres valors.

Barçakids número 22: s’apropa el Nadal!

IMG_20141130_0002

Barçakids és un programa desenvolupat per la Fundació del Futbol Club Barcelona que té com a principal objectiu el del foment dels valors a través de l’esport. Tal i com es pot llegir a la seva pàgina web, s’adreça a nens i nenes de 6 a 12 anys, i pretén fomentar i consolidar el sistema de valors dels infants a través dels principis pedagògics de l’esport i el joc i de la participació activa i inclusiva.

L’objectiu és, amb rigor pedagògic, però al mateix temps per mitjà de procediments molt dinàmics i innovadors, promoure en els infants l’anàlisi i el coneixement d’hàbits i actituds que generin canvis per ajudar-los a créixer a nivell personal i col·lectiu, mitjançant l’esport, que és, en tot moment, l’eix motivador de l’aprenentatge.

Una de les eines del programa és una revista que s’encarta l’últim diumenge de cada mes en el diari El Punt Avui i on es troben diferents seccions i articles molt interessant que tracten sobre temes diversos.

I sempre amb l’aparició de referències, pòsters i altres materials relacionats amb jugadors dels equips de les diferents seccions del Futbol Club Barcelona.

IMG_20141130_0003

Avui ha sortit el número 22, corresponent a Novembre de 2014, i hi podem trobar, entre molts altres articles, alguns centrats en les properes festes nadalenques, amb idees per fer un calendari d’advent, decorar l’arbre, fer postals nadalenques o cuinar galetes. També les seccions habituals com el conte, que en aquest número és “El crit que va canviar el món”, les aventures de la Blue Scarlet, el còmic de l’Sportman i molts altres continguts.

Barçakids 1

Totes les revistes es poden descarregar des d’aquest enllaç. El proper número es podrà aconseguir amb el diari del dia 28 de desembre.

«Evasión o victoria», de John Huston, Pelé, Ardiles, Bobby Moore…

Leo en el diario El País que uno de los mejores futbolistas de todos los tiempos, Edson Arantes do Nascimento «Pelé«, cuya edad actual es de 74 años, está ingresado en la unidad de cuidados intensivos del hospital Albert Einstein de Sao Paulo (Brasil).

La reseña biográfica que aparece en la misma noticia explica que Pelé participó en cuatro mundiales con la selección brasileña y ganó tres de ellos: las ediciones de 1958, 1962 y 1970. Ganó su primera copa en Suecia, a los 17 años, jugándose la final contra el equipo local el 19 de junio de 1958.

Pelé jugó en el Brasil de Garrincha, de Vavá, de Zito, de Didí, de Zagallo. La canarinha ganó cinco goles a dos, siendo un par de las anotaciones verdeamarelhas de O Rei.

Además de jugar durante 18 años en el Santos, lo hizo también en el Cosmos de Nueva York hacia el final de su carrera, donde estuvo durante tres temporadas. Ha sido uno de los pocos jugadores que ha marcado más de 1.000 goles en partidos oficiales: en total, 1.282 tantos en 1.363 partidos. Es además el mayor goleador en la historia de la selección brasileña, con 77 anotaciones.

Para los que ya tenemos una edad, Pelé ha sido uno de nuestros referentes futbolísticos, quizá el primer ídolo con una dimensión casi mítica por lo que se decía era capaz de hacer como jugador, por la cantidad de goles que había conseguido, y por su protagonismo absoluto en una selección de la importancia de la brasileña, en una época dorada en la que se creó gran parte de la mitología del futbol con nombres como Maracaná, la canarinha, Garrincha, Dadá y tantos otros.

Es famoso su “regate” a Mazurkiewickz en el Mundial de México de 1970, una jugada de dimensión histórica pese a no acabar en gol. Una jugada que sirve como título y eje central a la novela “El regate”, recientemente publicada por Anagrama, cuyo autor es Sergio Rodrigues y a la cual se dedicará en breve un artículo en este Futbol Club de Lectura.

Por eso, hoy es una gran ocasión para estrenar sección en este Fútbol Club de Lectura, e incluir, además de libros, las películas que también giran en torno al fútbol. Porque también fútbol y cine forman una buena pareja, y uno de los principales ejemplos de ellos es la película “Evasión o victoria”, de la que uno de los protagonistas es precisamente Pelé.

“Evasión o victoria” fue estrenada en 1981. Dirigida por John Huston, está protagonizada por Michael Caine, Sylvester Stallone y Max von Sydow, acompañados de una constelación de estrellas del fútbol como Bobby Moore, Paul Van Himst, Osvaldo Ardiles, Kazimierz Deyna y Pelé, entre otros.

En el artículo que la wikipedia dedica a la película leemos que trata sobre un grupo de prisioneros aliados en un campo de prisioneros de guerra nazi durante la Segunda Guerra Mundial.

La película está inspirada en un hecho real llamado El Partido de la Muerte. El 9 de agosto de 1942, el FC Start, un equipo de ex-jugadores del FC Dinamo de Kiev (en su mayor parte) se enfrentó al más potente equipo alemán, en la época en que Ucrania estaba ocupada por el III Reich.

Los jugadores del FC Start, a pesar de ser advertidos de que, en caso de vencer, serían ejecutados ganaron y humillaron a los alemanes para el delirio colectivo. Una semana después, el 16 de agosto, el FC Start venció nuevamente a Rukh. Muchos de los jugadores ucranianos fueron arrestados, torturados y llevados a campos de concentración, donde posteriormente murieron varios de ellos.

A pesar de estar inspirada en este hecho real, la historia de la película varía un poco con respecto a la misma. La película está ambientada hacia 1943 en el campo de concentración de Gensdorff. Un oficial alemán visita el campo y ve a unos prisioneros jugar al fútbol, y, al recordar que había sido jugador antes de la guerra, se le ocurre organizar un encuentro entre una selección de futbolistas alemanes y los prisioneros.

Al margen de la historia del partido de fútbol, la parte del argumento dedicada a los intentos de fugas está claramente inspirada en la película La Gran Evasión, en la que Silvester Stallone sería en la misma el equivalente a Steve McQueen. Igualmente, las músicas principales de ambas películas son bastante similares.

Recuerdo perfectamente que cuando ví la película por primera vez  una de las imágenes que más me impresionaron fue el golazo de chilena que marca Pelé, así como el “arco iris” de Ardiles.

Una película que vale la pena revisitar de vez en cuando y que es un buen ejemplo de la presencia del fútbol en el cine.

Por cierto, tal y como se explica en esta noticia, parece ser que se está preparando un remake de la película.

 

«El minyó del cop de puny»: la primera novel·la sobre futbol escrita en català

 

 

 

En l’edició de divendres del suplement cultural del diari El Punt Avui es va publicar un interessant reportatge sobre la que podria ser la novel·la més antiga sobre futbol escrita en català. Sota el títol “Temps era temps i ja es feien gols” l’article fa una completa repassada per l’obra “El minyó del cop de puny”, escrita per Clovis Eimeric (pseudònim del periodista i escriptor Lluís Aimerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), i amb 28 il·lustracions en blanc i negra, a més d’una en color a la coberta, fetes per Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966).

L’obra va ser publicada per lliuraments a la revista Virolet l’any 1923, i reeditada l’any 1934 per l’Editorial Joventut.

L’article parla de la novel·la “El minyó del cop de puny” explicant que es va escriure per a un públic juvenil. També hi ha una referència a la importància de la ciutat de Barcelona, o millor dit, de les Barcelones de l’època, parlant-se fins i tot de cinc: la Barcelona més popular, de les classes menestrals i obreres, d’arrel clarament catalana, que correspondria al tradicional barri de Ribera; una Barcelona força diferent de la de l’altra banda de la Rambla; una tercera Barcelona és la del barri del Poble Nou, barri obrer per excel·lència on trobem les fàbriques on treballen els protagonistes de la història, en Gim i la Guida; i una quarta Barcelona, la burgesa, la “d’Ensancha de per amunt”.

DSC_0309

 

 

L’obra

La novel·la està pensada per a un públic juvenil, i està protagonitzada per un noi de 14 anys, en Gim, i una noieta de 12, la Guida, que van ser separats dels seus pares de molt petits i que es guanyen la vida recollint papers i altres rampoines i demanant caritat pels carrers de la Barcelona del primer quart del segle XX. El noi, gràcies a l’esport, podrà sortir d’aquests ambients i treure’n la seva companya de peripècies.

Futbol i modernitat

 

El reportatge explica que el narrador de la novel·la es preocupa de deixar ben clara l’afecció d’en Gim, el protagonista, pels esports:

“En Gim, en les hores que la seva recollida de papers li deixava lliures, que no eren moltes [sic], corria a entaforar-se per tots els cataus on es feia esport. La boxa, l’esgrima, el fútbol [sic] gairebé no tenien secrets per a ell.” (p. 6). Una afecció que serà la clau del canvi d’en Gim i del descobriment dels orígens de la Guida i dels seus propis. Però el paper de l’esport, i més concretament del futbol, anirà molt més enllà, ja que serà el toc de modernitat de l’obra i un dels puntals de la ideologia que traspua, una ideologia clarament burgesa.

Així mateix, a l’article es parla del paper de l’esport en la societat catalana al primer terç del segle XX, destacant-se l’auge que anà adquirint entre totes les classes socials i, sobretot, “la ideologització del fenomen esportiu”.

“Durant la dècada dels anys vint, el món esportiu català visqué una transformació important des del punt de vista quantitatiu i pel que fa a la seva divulgació entre els ciutadans. […] És, també, el moment en què neix la mitificació de l’sportman, no ja com l’home distingit o elgentleman dels primers anys de la centúria, sinó com el jove triomfador, mite de les masses i símbol dels temps moderns.” No hi ha dubte que Clovis Eimeric a «El minyó del cop de puny» reflecteix amb total realisme aquesta situació, a més de la politització de l’esport català, i especialment del futbol.

 

DSC_0310

 

Si ens centrem en el futbol i aquesta presència en una obra literària tan temprana trobarem més referències al text. En aquest sentit, el següent paràgraf és molt il·lustratiu d’aquest fenomen social, no només pel que fa a l’afecció al futbol, sinó a l’esport en general i l’aparició de nombroses capçaleres esportives:

…l’obra reflecteix aquest veritable boom tant en l’afecció dels obrers pel futbol, que creen equips dins de les mateixes fàbriques i que competeixen entre ells (p. 32-33), com en les passions que aixequen els partits de futbol i les masses que mouen (p. 45, per exemple). Com també reflecteix aquest nou fenomen social que es comença d’anomenar as, el jove que, normalment sortit de les classes més populars, triomfa i esdevé un veritable mite, ajudat a engrandir per la premsa esportiva i pels suplements esportius dels diaris, que cada dia van adquirint més relleu (com assenyalen els esmentats Pujadas i Santacana, entre el 1914 i el 1923 apareixen 87 capçaleres de premsa esportiva, 58 a la ciutat de Barcelona, i 29 a la resta del país. En català Xut! (1922-1936) i L’Esport Català (1925-1927), van ser algunes de les més importants.). No cal dir que en Gim és el prototipus d’aquest nou heroi.

I, fins i tot, trobem al·lusions a la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol camuflada en els noms del Favència i l’Ibèria.També es poden descobrir curioses referències a importants jugadors de l’època sota noms que amaguen la seva autèntica identitat.

Un reportatge que val molt la pena llegir (el trobareu sencer en aquest enllaç) i que ens ajuda a entendre que les relacions entre futbol i literatura no són tan actuals com creiem.
  DSC_0311