«Tòpic«, en relació amb els medicaments, vol dir que s’aplica de forma externa i local, com les pomades, per exemple. I ‘tòpic’, en relació amb la lectura, és el que ara diré: que són molt nombrosos els seus beneficis i abundants les seves propietats curatives.

Si un llibre fos un medicament, aniria dins d’una caixa acompanyat d’un altre llibret amb un llistat de les propietats curatives del volum en qüestió. En aquest llistat un dels usos tòpics més destacats seria el del simple gaudi i diversió. Però no menys destacada és la transmissió de valors que la lectura acostuma a implicar en tant que també ens ensenya, ens interroga, i ens permet viure moltes altres vides i experiències.

Així, els adults acostumen a optar per un tipus de llibre o un altre sabent, moltes vegades, quin tipus de lectura estan escollint. O, si més no, tenint més o menys clar quin tipus de benefici busquen en aquella lectura.

Imatge de www.etapainfantil.com

En el cas dels infants, en canvi, la cosa és diferent. Els qui llegeixen, només tenen un motiu (o al menys això és el que busquen) per agafar un llibre. Bé, en realitat són dos motius.

El primer és passar una bona estona, ja sigui endinsant-se en una aventura, en un relat de misteri o en les peripècies d’un pringat o d’una penjada, el cas és que tots aguantaran si s’ho passen bé.

La segona raó que els impulsa en ocasions a agafar un llibre és que … es tracta d’una lectura obligatòria, i com no es llegeixin el llibre no aprovaran, la qual cosa els portarà, de retruc, a quedar-se durant un temps sense l’anomenada Santíssima Trinitat: Playstation, Wii i Nintendo.

Tenint present que els nens, per voluntat pròpia, no agafaran mai una lectura per la seva vessant pedagògica, educativa o formativa, i que aquesta tasca (pedagògica, educativa, formativa) ens correspon als adults, és molt interessant poder-los oferir lectures que combinin, de la millor manera possible, els dos beneficis dels que parlava al començament: oferir una bona estona d’oci i diversió i transmetre uns valors. Bé, més o menys, com els medicaments, que se suposa van fent el seu efecte sense adonar-nos-en.

I això és el que trobem en “La increíble historia de… El mago del balón” (en la versió castellana), o «El noi del vestit» (en l’edició catalana).

 

I ara, abans de continuar, un incís sobre totes dues edicions. L’original de David Walliams es va publicar l’any 2008 sota el títol “The boy in the dress”. I del mateix any són les il·lustracions interiors i la de la portada, l’autor de les quals és Quentin Blake. La primera traducció que es va fer d’aquest llibre va ser al català, l’any 2010, sent publicada a la col·lecció l’Odissea d’Estrella Polar, pertanyent al Grup 62. La traducció de l’original, obra de Xevi Solé Muñoz, és del 2009.

Pel que fa a l’edició espanyola es tracta d’una traducció del 2014, a càrrec de Rita de Costa, com també ho és l’edició, que correspon en aquest cas a l’editorial Montena, del grup Penguin Random House.

Les dues edicions, doncs, tenen quatre anys de diferència, tot i que no fa gaire vaig veure exposada la versió castellana entre les novetats. Així que em pensava que es tractava, realment, d’una obra recent, quan, en realitat, ja fa sis anys que es va escriure i quatre que circula per les nostres prestatgeries.

El cas és que el llibre de Walliams és una d’aquelles obres que a més d’ajudar a passar una bona estona explicant una història força divertida, projecten un missatge educatiu molt interessant.

A la sinopsi del llibre se’ns explica que el protagonista de la història és Dennis, un noi normal amb dos talents extraordinaris. Un és conegut per tothom: el futbol. L’altre… és un secret. Es tracta d’un noi tímid amb un únic amic, Darvesh, però quan té una pilota entre els peus és un autèntic prodigi del futbol. Gràcies a ell l’equip de la seva escola s’ha classificat per jugar la final del campionat i això ha fet que tothom vulgui ser com ell.

Però Dennis té una afició tant secreta que ni tan sols el seu amic o la seva família coneix. Gràcies a aquest misteriós ha aconseguit fer-se amic de la Lisa, la noia més maca de l’escola. I serà ella qui l’animi a compartir amb la resta del món el seu talent ocult i privat.

A partir d’aquest moment caldrà veure si els seus amics, si el seu entorn, si la resta de la societat està preparada per superar determinats prejudicis, i aquesta és una de les claus de la trama. Evidentment, no desvetllaré aquí el secret del llibre, però l’únic que puc dir és que es tracta d’un plantejament molt original que vincula el futbol amb una altra activitat aparentment en les antípodes, i que la història, tot i semblar trista i inicialment dura, va enganxant a mida que avancem en la lectura.

A més, hi trobem molts moments per l’humor, que es combinen amb l’emoció de la història del Dennis i algunes de les situacions que ha de viure. I, finalment, una resolució magnífica i original que et deixa un gran regust i la sensació d’haver llegit una gran història.

L’AUTOR

De David Walliams es diu que l’últim gran fenomen de la literatura infantil i juvenil europea. Va iniciar la seva carrera com autor l’any 2008, i des d’aleshores ha venut ja més de dos milions d’exemplars només en el Regne Unit, havent estat traduït a més de trenta idiomes.

Ha estat comparat amb el gran Roald Dahl, el seu ídol d’infantesa i un dels escriptors més importants del segle XX. Com a curiositat, dir que els il·lustradors dels seus llibres, Quentin Blake i Tony Ross, van treballar també en el seu moment en els de Roald Dahl.