Athletic de Bilbao – Barça y «Aquella edad inolvidable» de Ramiro Pinilla

 

Fotografía de www.elconfidencial.com

Esta tarde el Barça visita uno de los estadios de fútbol más míticos y emblemáticos de la liga española: San Mamés, la Catedral, el territorio del Athletic de Bilbao. Un buen día para recordar, aprender y entender algunas cuestiones relacionadas con la idiosincrasia de este club tan especial.

Para ello, nada mejor que echar mano de las letras de uno de los grandes de la literatura y miembro destacado de este Futbol Club de Lectura: Ramiro Pinilla, quien hace poco nos dejó. Pero también nos dejo una obra extensa entre la que encontramos una gran novela sobre fútbol, “Aquella edad inolvidable”, en la que nos narra la historia de Souto Menaya, ‘el Botas’, personaje de ficción y jugador del Athletic de Bilbao que llegó a conocer la gloria gracias a uno de sus goles y el infierno después de una lesión.

 

Fotografía de www.casadellibro.com

A continuación, unos cuantos balonazos literarios extraídos de la novela relacionados con el sentimiento de ser del Atheltic de Bilbao y del fútbol en general.

            – Te diré algo que no entiendo: lo importante no es lo que hay dentro sino lo que hay fuera. Aunque nuestro equipo ganara todos los partidos en un San Mamés vacío, no habría Athletic. Y aunque perdiera todos los partidos en un San Mamés lleno, habría Athletic. ¿Tú entiendes la cuestión de Dios? Yo, no. Si no hubiera llorones, no habría Dios. Pues lo del Athletic es lo mismo.

 

Foto de www.blog.mitrastero.com

            “¿Estás contento?”, preguntaba al niño que llevaba de la mano si el Athletic había metido más goles que el rival. Y el pequeño Souto levantaba la cabeza y contestaba que sí, al principio para no contrariar al padre, pronto con sólido ardor. Cuando el equipo perdía, salían mustios de San Mamés. “Sabes lo que en mis tiempos me preguntaba cuando nos sacudían? Me preguntaba: ¿y ahora qué me queda? ¿Y sabes lo que me quedaba? ¡El Athletic, Souto, el Athletic por encima de todo y yo no lo sabía! Aunque Lafuente, Bata, Chirri o Gorostiza no metieran los goles que hacían falta, había por delante más domingos, ¡muchos domingos!”.

           Tras arengas de esta índole, a Cecilio le quedaba el mal sabor de boca de su incapacidad para transmitir su devoción. Tuvo una prueba de ello al preguntar al hijo, ya de nueve años, tras un descalabro dominguero:

            – ¿Te estás haciendo la pregunta “qué me queda ahora”, hijo mío, como me la hacía yo?

            – Sí, bueno, no sé… Creo que sí, pero… Fue una pena que Unamuno fallara ese gol de cabeza.

            Cecilio creyó leer claro en esa respuesta. “El chico siente los colores pero aún está verde.” Vivió todo un año eligiendo ideas, palabras, frases y tonos capaces de extraer su yo profundo y tocar el del hijo de diez años. Un lunes lo sentó en casa frente a él después de haber leído a Souto tres veces la crónica periodística del partido de lavíspera que se sabían de memoria, y le dijo:

            – En este mundo hay que tener algo grande por encima de nuestras cabezas. Unos tienen a Dios y otros al Athletic. Otros tienen a los dos, y nunca lo he entendido. Hijo, ¿en quién piensas por las noches en la cama? ¿Cómo quien te gustaría ser? ¿Te gustaría que te vieran Blasco, Iraragorri o Muguerza cuando ayudas a ama y que no te vieran si te quejas de las vainas con hilos? Piénsalo, hijo. Nunca te avergüences de buscar lo que tienes en la cabeza, si por casualidad tienes algo grande y no lo sabes.

Equipo campeón de 1930: Castellanos, Iraragorri, Bata, Ispizua, Blasco, Urquizu, Lafuente, Muguerza, Chirri II, Gorostiza, Unamuno y Pichi Garizurieta. Fotografía de http://www.miathletic.com

Una referencia más, que viene como anillo al dedo para el partido de hoy, ya que también se habla del Barça:

            – Dentro de quince días juega aquí el Barcelona. Ya veremos qué alineación saca ese Pentland, y si podemos cantar el alirón… ¿Sabes de dónde viene el alirón? Lo inventaron los mineros. Cuando sacaban una nueva veta, el ingeniero escribía encima con tiza All Iron, que en inglés significa “todo hierro”. Los mineros saltaban porque cobraban jornal extra y el alirón corría por la mina. Así pasó al “alirón, alirón, el Athletic campeón”. Mira lo que dieron a la Catedral aquellos mineros explotados.

Fotografía de www.miathletic.com

Y, para terminar, una reflexión sobre el fútbol que no tiene desperdicio:

“El sueño del rematador consiste en colar el balón por uno de los dos ángulos superiores “quitándole las talarañas”. Si, además, este gol resulta decisivo, pasa a los anales y el nombre del jugador a las generaciones futuras. Como si el fútbol fuera un proceso matemático. Medio palmo más allá o más acá no habría gol o perdería su magia, aunque talento y esfuerzo habrían sido los mismos. Existe en proyecto la jugada perfecta, pero solo de tarde en tarde el sueño se realiza. “El fútbol es así”, se filosofa. Pero hay desmayos matemáticos cuando surge el milagro. Uno de los encantos del fútbol es la democracia de los goles, pues tiene el mismo valor uno de sueño que otro metido con el culo”.

Fotografía de www.athletic-club.eus

«Llegir més», carta d’un lector de La Vanguardia sobre futbol i lectura

Imatge de www.culturalaboratoriocultura.blogspot.com

A l’edició d’avui de La Vanguardia trobem una interessant carta escrita per un lector que porta per títol «Llegir més» i on parla de … futbol i lectura!

Evidentment, la carta, signada per Antoni Vilanova de Barcelona havia de formar part de la plantilla del Futbol Club de Lectura. És aquesta:

Llegir més

Segons el baròmetre del CIS, el 35% dels espanyols no llegeixen mai o quasi mai. És a dir, un de cada tres ciutadans de l’Estat. La dada resulta molt preocupant i encara més si la comparem amb països com Finlàndia, on es llegeixen de mitjana 47 llibres anuals. Segons el CIS, el motiu pel qual no es llegeix és que no agrada o no interessa o per manca de temps. Casualment, l’escriptor escocés Philip Kerr ha declarat que vol que els homes tornin a llegir (les dones llegeixen molt més). Com que molts ho volen fer però no troben el llibre apropiat, ha presentat a la trobada de novel·la negra de Barcelona una nova sèrie criminal ambientada en el món del futbol. Amb humor, intriga, sexe, personatges inspirats en Mourinho i d’altres, explicant moltes interioritats del món del futbol, atès l’enorme pes que té en la nostra societat, i que actua com un antídot i com una forma d’escapar de la realitat injusta dels desnonaments o la corrupció. Benvingut sigui, si fa augmentar el nombre de lectors.

ANTONI VILANOVA. Barcelona

 

Philip Kerr. Imatge de www.edinburghnews.scotsman.com

«El mago del balón», de David Walliams, Editorial Montena

 

la increíble historia de el mago del balon-david walliams-9788490431269

 

«Tòpic«, en relació amb els medicaments, vol dir que s’aplica de forma externa i local, com les pomades, per exemple. I ‘tòpic’, en relació amb la lectura, és el que ara diré: que són molt nombrosos els seus beneficis i abundants les seves propietats curatives.

Si un llibre fos un medicament, aniria dins d’una caixa acompanyat d’un altre llibret amb un llistat de les propietats curatives del volum en qüestió. En aquest llistat un dels usos tòpics més destacats seria el del simple gaudi i diversió. Però no menys destacada és la transmissió de valors que la lectura acostuma a implicar en tant que també ens ensenya, ens interroga, i ens permet viure moltes altres vides i experiències.

Així, els adults acostumen a optar per un tipus de llibre o un altre sabent, moltes vegades, quin tipus de lectura estan escollint. O, si més no, tenint més o menys clar quin tipus de benefici busquen en aquella lectura.

Imatge de www.etapainfantil.com

En el cas dels infants, en canvi, la cosa és diferent. Els qui llegeixen, només tenen un motiu (o al menys això és el que busquen) per agafar un llibre. Bé, en realitat són dos motius.

El primer és passar una bona estona, ja sigui endinsant-se en una aventura, en un relat de misteri o en les peripècies d’un pringat o d’una penjada, el cas és que tots aguantaran si s’ho passen bé.

La segona raó que els impulsa en ocasions a agafar un llibre és que … es tracta d’una lectura obligatòria, i com no es llegeixin el llibre no aprovaran, la qual cosa els portarà, de retruc, a quedar-se durant un temps sense l’anomenada Santíssima Trinitat: Playstation, Wii i Nintendo.

Tenint present que els nens, per voluntat pròpia, no agafaran mai una lectura per la seva vessant pedagògica, educativa o formativa, i que aquesta tasca (pedagògica, educativa, formativa) ens correspon als adults, és molt interessant poder-los oferir lectures que combinin, de la millor manera possible, els dos beneficis dels que parlava al començament: oferir una bona estona d’oci i diversió i transmetre uns valors. Bé, més o menys, com els medicaments, que se suposa van fent el seu efecte sense adonar-nos-en.

I això és el que trobem en “La increíble historia de… El mago del balón” (en la versió castellana), o «El noi del vestit» (en l’edició catalana).

 

I ara, abans de continuar, un incís sobre totes dues edicions. L’original de David Walliams es va publicar l’any 2008 sota el títol “The boy in the dress”. I del mateix any són les il·lustracions interiors i la de la portada, l’autor de les quals és Quentin Blake. La primera traducció que es va fer d’aquest llibre va ser al català, l’any 2010, sent publicada a la col·lecció l’Odissea d’Estrella Polar, pertanyent al Grup 62. La traducció de l’original, obra de Xevi Solé Muñoz, és del 2009.

Pel que fa a l’edició espanyola es tracta d’una traducció del 2014, a càrrec de Rita de Costa, com també ho és l’edició, que correspon en aquest cas a l’editorial Montena, del grup Penguin Random House.

Les dues edicions, doncs, tenen quatre anys de diferència, tot i que no fa gaire vaig veure exposada la versió castellana entre les novetats. Així que em pensava que es tractava, realment, d’una obra recent, quan, en realitat, ja fa sis anys que es va escriure i quatre que circula per les nostres prestatgeries.


DSC_0657 - còpia

El cas és que el llibre de Walliams és una d’aquelles obres que a més d’ajudar a passar una bona estona explicant una història força divertida, projecten un missatge educatiu molt interessant.

A la sinopsi del llibre se’ns explica que el protagonista de la història és Dennis, un noi normal amb dos talents extraordinaris. Un és conegut per tothom: el futbol. L’altre… és un secret. Es tracta d’un noi tímid amb un únic amic, Darvesh, però quan té una pilota entre els peus és un autèntic prodigi del futbol. Gràcies a ell l’equip de la seva escola s’ha classificat per jugar la final del campionat i això ha fet que tothom vulgui ser com ell.

DSC_0656 - còpia

Però Dennis té una afició tant secreta que ni tan sols el seu amic o la seva família coneix. Gràcies a aquest misteriós ha aconseguit fer-se amic de la Lisa, la noia més maca de l’escola. I serà ella qui l’animi a compartir amb la resta del món el seu talent ocult i privat.

A partir d’aquest moment caldrà veure si els seus amics, si el seu entorn, si la resta de la societat està preparada per superar determinats prejudicis, i aquesta és una de les claus de la trama. Evidentment, no desvetllaré aquí el secret del llibre, però l’únic que puc dir és que es tracta d’un plantejament molt original que vincula el futbol amb una altra activitat aparentment en les antípodes, i que la història, tot i semblar trista i inicialment dura, va enganxant a mida que avancem en la lectura.

DSC_0658 - còpia

A més, hi trobem molts moments per l’humor, que es combinen amb l’emoció de la història del Dennis i algunes de les situacions que ha de viure. I, finalment, una resolució magnífica i original que et deixa un gran regust i la sensació d’haver llegit una gran història.

L’AUTOR

De David Walliams es diu que l’últim gran fenomen de la literatura infantil i juvenil europea. Va iniciar la seva carrera com autor l’any 2008, i des d’aleshores ha venut ja més de dos milions d’exemplars només en el Regne Unit, havent estat traduït a més de trenta idiomes.

Ha estat comparat amb el gran Roald Dahl, el seu ídol d’infantesa i un dels escriptors més importants del segle XX. Com a curiositat, dir que els il·lustradors dels seus llibres, Quentin Blake i Tony Ross, van treballar també en el seu moment en els de Roald Dahl.

«Chiquitín F. C.», un documental de Sara Lozano

 

Avui és divendres, i com altres setmanes aprofitem per enviar-vos al cinema a veure alguna pel·lícula relacionada amb el futbol. Avui, però, el que us recomanem des del Futbol Club de Lectura és un documental molt especial i emotiu que descobrim gràcies a la Revista Líbero.

Es tracta d’una obra realitzada per Sara Lozano que mostra la història del «Chiquitín F. C.«, un equip de futbol sala integrat exclusivament per dones.

Fins aquí, res estrany, oi? Doncs el més increïble és que les dones que integren l’equip tenen … més de 70 anys!!! Al documental podem seguir el procés d’entrenament, la professionalitat amb que es prenen tot el que té a veure amb l’aprenentatge i la formació. I, sobretot, destaca la il·lusió que hi posen en fer una cosa que els agrada i per a la qual l’edat no és un obstacle.

Imatge de www.revistauncanio.com.ar

Trobareu una explicació més extensa en aquest article de la revista Líbero, y en aquest altre de la Revista Un Caño, on es publica originalment la història.

Gaudiu-lo, perquè val molt la pena.

També us deixem amb el documental sencer per al qual es va fer el reportatge sobre el Chiquitin FC. Es tracta del film «Heroicas», on es descriuen diferents històries de coraje, perseverança i superació de dones a través del futbol.

Una autèntica meravella.

 

«Mercado de invierno» de Philip Kerr: fútbol y novela negra

 

Mercado de invierno

Imagen de www.serienegra.es

 

Gran noticia para el Futbol Club de Lectura! Y es que ya es oficial que Philip Kerr, el internacionalmente reconocido escritor de novela negra, se incorpora a la plantilla de autores para quienes fútbol y literatura forman parte del mismo equipo.

En este caso, además, se trata de un fichaje de relumbrón, como vulgarmente se dice, puesto que se incorpora no con un libro en el que el fútbol sea parte protagonista de la trama, sino con toda una serie. Sí, sí: Philip Kerr ha avanzado que el fútbol será el centro de una nueva serie de novelas de las que ya hay tres proyectadas como mínimo.

DSC_0686

El protagonista de esta nueva serie es Scott Manson. Antiguo jugador de fútbol, actualmente es el segundo entrenador del London City, equipo propiedad de un magnate ucraniano y cuyo entrenador principal es un portugués llamado Joao Zarco a quien le gusta vestir de Armani. Suena a alguien familiar, ¿verdad?

El caso es que Joao será asesinado, y el bueno de Scott no solo deberá hacerse cargo de la dirección del equipo, sino convertirse en detective para descubrir las causas y responables del asesinato. Un crimen en el que encontramos mareantes cifras de dinero, exigencias deportivas y otros elementos propios de los sótanos del fútbol. Un primer volumen, en definitiva, que promete y del que pronto podré ofrecer un sencillo comentario.

Por suerte, Scot Manson nos seguirá acompañando en dos libros más de la serie estrenada con «Mercado de invierno»,  primer título de un nuevo ciclo dedicado a destapar el lado oscuro de la liga inglesa de fútbol.

DSC_0687

Antes del verano de este mismo año aparecerá en el mercado anglosajón la segunda entrega, «Hand of God«La mano de dios«, título más futbolero imposible), que arranca con la sospechosa muerte de un jugador del London City sobre el terreno de juego, en el transcurso un enfrentamiento contra un rival ateniense en una eliminatoria de la UEFA Champions League.

Y, tal y como podemos leer en esta entrevista publicada en la edición de ayer del diario Sport, ya está trabajando en la tercera novela de la seria, cuyo título provisional es  «False Nine» («Falso nueve«) y en el que, atención, el Barça y Leo Messi tendrán un destacado papel.

Lo dicho, ¡que nos ha tocado la lotería en el Futbol Club de Lectura!

Phillip Kerr:

Imagen de www.lavanguardia.es

De momento, y para ir abriendo boca, aquí tenéis la entrevista concedida por Philip Kerr (seguidor declarado del Arsenal) a Ignacio Orovio y publicada en el diario La Vanguardia hablando de la publicación de «Mercado de invierno» y del resto de novelas de la serie.

Phillip Kerr: «Si vas al Arsenal dejas de pensar en Siria, en el paro y en el lunes»

El escritor escocés, célebre por su serie del detective Bernie Gunther, publica ‘Mercado de invierno’

Libros | 03/02/2015 – 11:22h | Ignacio Orovio – Barcelona

Phillip Kerr es un escritor escocés, célebre por su serie del detective Bernie Gunther, ambientada en la época nazi, y por haberse llevado en 2009 el premio RBA de novela negra, el mejor dotado del género, con 125.000 euros. Ahora ha iniciado una serie en la que mezcla fútbol y misterio, y no estamos hablando de quién disputará la final de Copa, sino del asesinato del entrenador del London City, un club londinense alimentado por la fortuna de un magnate ucraniano. El entrenador –Joâo Zarco- es portugués, viste de Armani, es un provocador… ¿Les suena?

Fútbol y crimen: ¿una buena ecuación?

Parece un mundo hecho a medida para un escritor. Esun mundo, que implica ser joven, que no tenemos experiencia pero que gana un montón de dinero, con la líbido alta, son de diferentes razas, religiones y hasta de tendencias sexuales. Un escritor busca cierra fértil donde poder escribir sus historias Y este es precisamente un campo que se abre a ellas, de la misma manera que el nazismo, terreno que yo cultivé anteriormente.

Pero no es habitual.

Me sorprende que ningún escritor lo haya tratado antes. Cuando te das cuenta que es un tema que nadie antes ha tratado, te das prisa para ser el primero. Antes de que David Beckham, que tiene línea de ropa interior, de whisky -y su mujer lo mismo- haga un estudio de mercado y escriba una novela sobre fútbol pensé: voy a hacerlo yo. Lo único que no se ha tocado antes es la ficción. Si Beckham quisiera escribir una, posiblemente la encargaría a alguien como yo.

¿Por qué fútbol y crimen no se han mezclado antes? ¿Parece poco intelectual escribir sobre fútbol?

Los editores creen que se necesitan expertos para escribir sobre un determinado tema. No creo que haya futbolistas que se sientan cómodos escribiendo sobre fútbol. Cuando escriben una novela cometen el error que muchos escritores, que es escribir sobre ellos mismos. Debo decir que he leído prácticamente todos los libros escritos por futbolistas y son insulsos, sin sustancia. Enseguida puedes saber lo que va a pasar, son muy predecibles. Leí un libro escrito por Denis Bergkamp, que como futbolista era muy inteligente. Pensé que quizás hacía algo interesante, pero no, era igual de insulso. Como fan del Arsenal fue decepcionante. También leí el de Roy Keane, y ese me parece interesante, aunque se debe a que lo escribió a medias con un escritor.

¿Aspira a que le lean futbolistas?

¿Los futbolistas leen algo?

Alguno habrá…

Yo creo que lo único que leen son sus saldos bancarios o los manuales de sus nuevos coches.

No sea tan duro…

Seguro que algunos leen, pero por desgracia me parece que la educación y la lectura en el mundo del fútbol se tratan con cierto distanciamiento, igual que la homosexualidad. No se afronta. Roy Hogson por ejemplo es un gran aficionado a la lectura, le encanta Camus. Quizás eso cambia cuando se hacen mayores o entrenadores. Quizás no deba sorprendernos porque… fue portero. Y no me creo que Mourinho no sea un gran lector, seguro que ha leído la obra entera de Shakespeare.

Por aquí lo sabemos bien… Hamlet, seguro.

Lo bueno de Mou es que ha aportado un nuevo glamur al fútbol.

Guardiola era un buen lector y algunos se mofaban de él.

No me sorprende ninguna de ambas cosas. Es penoso que ocurra lo segundo.

¿Qué quería aportar con esta mezcla de fútbol y thriller?

Quería aportar algo nuevo, distinto de una biografía. Ian Fleming tiene 60 páginas sobre golf y son apasionantes, no te cansas de leer. Me sorprende que no se haya escrito nada significativo antes, ni siquiera biografías de jugadores, algunos de los cuales han jugado partidos maravillosos que no tienen su relato. Eso es lo que yo intento hacer de algún modo.

También introduce algunos elementos culturales como que el futbolista Peter Crouch es en realidad como un Giacometti. Realmente lo recuerda…

Creo que esa escultura es la más cara jamás vendida. Más que Crouch, además.

Pero no todos, algunos valen más que obras maestros. O, mejor dicho, se paga más por ellos…

¿Qué los convierte en caros? ¿La rareza de su talento o el hecho de que su talento es finito? Sabemos que Messi no estará en el Barcelona en cinco años. George Clooney sí. Con otros papeles, pero su carrera es más larga. La vida de un futbolista acaba en un abrir y cerrar de ojos.

¿Sugiere que el futbolista es un artista efímero y de ahí su precio?

Hace unos años fui incluido en la lista de los diez o veinte escritores jóvenes más prometedores de Gran Bretaña. ¡Y tenía 39! Posiblemente era la última vez que me podían llamar “el joven loquesea”.

También porque el fútbol se ha convertido en el gran escaparate del capitalismo global. Los potentados de China, Oriente, India invierten en los clubs… ¿Quiere denunciarlo?

No. Forma parte de la vida del fútbol, funciona así y eso no va a cambiar porque yo lo critique. Hace unos años, el Manchester City no destacaba en nada; si a un aficionado del City le preguntas hoy qué opina de dónde viene la pasta, estarán encantados, porque en pocos años han ganado una Premier y puede que ganen más títulos. También hay que preguntarse por los derechos televisivos, que yo creo que seguirán siendo desigualmente repartidos.

¿Entonces?

Muchos clubs deberán fusionarse para sobrevivir. Quizás pase en Edimburgo, que no puede sostener dos clubs. Ocurrió en Inverness, donde tres clubs se unieron y están en uno de los mejores momentos de su historia.

Eso es lo que ocurre en su novela.

Así es. Si no ocurre más en la realidad es por los aficionados, que no tolerarían la fusión con según qué vecinos. Pero las cosas deberán ir por ese camino, también en España. ¿Es posible?

No veo al Barça y al Espanyol compartiendo club. Ni a los de Sevilla o Madrid.

¿Hay equipos en mala situación financiera?

Diría que todos.

Entonces… ¿Sobrevivirían fusionándose?

Es posible, pero la estructura de clubs es distinta, hay un equipo líder por ciudad. ¿Zarco es Mourinho?

Diría que no es Mourinho. Cualquier persona que lea la novela verá que es portugués, con ciertos aires, que viste de Armani, glamuroso, es lo primero que te viene a la cabeza.¿Cuántos entrenadores portugueses conoces?

Mmm… Villas-Boas.

Diría que me inspiro en Mourinho. ¿No es muy popular aquí verdad?

No. Nada.

Si gana la Premier, la Champions y la Capital One Cup, tres trofeos, y el Barcelona busca entrenador y lo ficha, ¿la gente lo rechazará?

Sí.

¿Y si gana 5-0 al Madrid el primer día?

Da igual.

Lo mismo pensaban los del Chelsea, y volvió.

Aquí somos latinos.

Pero lo que cuentan son los resultados. Y es un juego.

Casi una religión.

Cierto. La gente cambia de religión. Comete herejía, se vuelve agnóstico…

Se cambia de mujer, trabajo, ciudad, país, hasta de sexo, pero no de equipo de fútbol.

También es cierto…

Volvamos a su novela… Describe un club financiado por un ucraniano de pasado turbio, lleno de jóvenes ególatras forrados de dinero… Aquí Qatar financia al Barça: ¿toleramos demasiado al fútbol?

Si tu club gana, lo toleras todo.

Critica a la prensa deportiva y a la sensacionalista.

Hay diferencias importantes entre la prensa deportiva y la prensa sensacionalista del fútbol, que revela sus escándalos sexuales y los utilizan. Pero hay fantásticos cronistas deportivos.

Y también al mundo del jugador profesional, rico, ególatra…

Los futbolistas son modelos para otros jóvenes. ¿Como se puede ser modelo a los 25 años? ¿Cómo van a ser suficientemente listos, cultos y educados como para ser un modelo?

¿Es imposible ser un modelo a los 25?

Algunos lo han conseguido. David Beckham por ejemplo. Tienes que ser un santo para ganar 100.000 a la semana y no tener momentos de debilidad. ¿Quisiera yo ser un joven escritor de 25 años modélico? ¡De ninguna manera! Sería aburridísimo.

Pero es posible serlo…

Quizás en Gran Bretaña hay más tentaciones que aquí.

Me temo que son parecidas. La cuestión es que esos jóvenes están hiperexpuestos e hipercontrolados, ¿no?

Creo que hay mucha hipocresía, no saben qué es ser un modelo. Al ser figuras públicas, los tabloides te etiquetan enseguida. A los actores jóvenes de Hollywood nadie les ha dicho que tiene que ser un modelo para nada. Ahora los clubs están consiguiendo gestionar la imagen de los futbolistas como hicieron en Hollywood. ¿Por qué se casan tan jóvenes?

¿Los casan los clubs? ¿Marketing?

Creo que los clubs tienen mucho que ver con ello. Creo que los empujan a casarse para evitar problemas. No tiene sentido que jóvenes cargados de dinero y un Lamborghini en la puerta se casen.

¿Por qué amamos tanto el fútbol? ¿Por qué llega a todos los rincones de la tierra (con excepción de Estados Unidos)?

Eso va a cambiar con los latinos de EE.UU., que no van a entender el estúpido juego del fútbol americano. El fútbol es escape. Como la pesca. ¿Has ido a pescar?

Mmm… de niño, alguna vez.

Pues pescando sólo piensas en que pique. Como si vas al Arsenal: dejas de pensar en Siria, en Ucrania, en el paro, en que mañana es lunes…

Pero no todo el mundo va a pescar.

Necesita muchos instrumentos, es caro y solitario. El fútbol es una familia enorme.

También cuenta la simplicidad del fútbol, de sus normas, de su capacidad de ser comprendido por cualquiera.

Sí. Y algo importante es que proporciona lecciones de vida. Filosóficas, de comportamiento. La más importante es que no siempre puedes conseguir lo que quieras. Aprendes a asumir la derrota. Es una verdad muy simple. Aristóteles no lo habría explicado con tanta facilidad. El fútbol te lo enseña. Además, la esencia del fútbol también está conformada por elementos que lo hacen imperfecto. Caídas, errores arbitrales. Es mucho mejor que sea así, es mucho más completo.

En esta economía global, aquí hemos exhibido un equipo de km 0, con hasta 9 o 10 chavales de la cantera. ¿Hay una lucha entre modelos económicos?

Eso no es cierto. Este domingo fui al campo y jugaban Alves, Bravo, Suárez, Mascherano…

Ya, ya. En la época Guardiola era más acentuado.

No creo que nadie resista esta globalización.

Imagen de www.elmundo.es

«Fuera de juego», de Miguel Ángel Ortíz Olivera. Editorial Caballo de Troya

 

 

Acabo “Fuera de juego”, escrito por Miguel Ángel Ortiz y editado por Caballo de Troya con la sensación de haber realizado un viaje en el tiempo hacia un lugar, el de la infancia, que me queda ya lejos, pero que sin embargo he revivido con intensidad durante las horas invertidas en devorar el libro.

En la sinopsis («Aviso de lectura«, para ser más exactos) que acompaña al libro podemos leer:

De tanto repetir el tópico sobre el paraíso perdido de la infancia, seguramente todos nos lo hemos creído. Lo curioso es que apenas recordamos los conflictos, daños, amarguras, tristezas y pequeñas tragedias que también formaban parte de aquel paraíso. Porque la infancia es un estado de crecimiento y crecer nunca es sencillo: duele. Por eso esta novela duele. El dolorido sentir.

Historia de unos cuantos niños no tan niños y unas cuantas niñas no tan niñas que se están asomando a la adolescencia, a ese momento en que la inocencia comienza a diluirse en medio de una agitación continua de sombras, sospechas y temores. Ese momento en el que los padres muestran sus primeras grietas, la familia es cobijo pero es también molestia y los cuerpos propios y ajenos deletrean sus propias leyes y deseos. Jugar al fútbol como aprendizaje de la derrota. La vida que sale al encuentro, es decir, el miedo al fracaso, a no marcar ese gol que te salva de la mediocridad que te rodea, asusta y ahoga. La lentitud del crecer.

Una novela que podía haber sido una novela cursi y bonita para que los lectores y las lectoras proyectaran sobre ella sus propias inocencias perdidas. Podía haber sido pero no lo es. Porque ni hay ni hubo paraísos perdidos, ni las buenas novelas están escritas para la nostalgia o el consuelo.

 

Imagen de www.rafaelcondill.blogspot.com

Todos los comentarios y críticas a “Fuera de juego” que he podido leer remiten a una idea principal. Se trata de una obra en la que la infancia se presenta como espacio de tránsito, como abandono de una etapa de candidez e inocencia (la niñez) para aterrizar en las cercanías del complejo e ingrato mundo de los adultos. Y todo ello, a través de lo que los cuatro protagonistas (Koldo, Fichu, Salva y Noelia) viven durante un puente del mes de mayo en su barrio.

Koldo solía llamarle a las dos y cuarto pasadas, así tenían media hora larga para jugar en el patio. Antes de entrar a clase por la tarde, solían jugar un partido de fútbol con los chavales del comedor, a no ser que llegase una fiebre al pueblo como la de los cromos, las trompas o las chapas. A finales de abril se habían vuelto a poner de moda las canicas, pero ellos aún no las habían sacado de casa.

 

Imagen de www.tiemposdefuga.wordpress.com

El barrio. En alguno de los comentarios he leído que se trata de un libro muy en sintonía con la película “Barrio” de Fernando León de Aranoa. Le doy toda la razón, puesto que ese es justamente el escenario en el que se desenvuelve la trama. Un espacio de clases humildes que sobreviven con dificultad y en el que la comunidad aún conservaba la importancia que hoy día ha desaparecido.

Y un periodo temporal en el que todavía hablábamos en pesetas, los bares eran los centros de reunión social, la calle el espacio de juegos, y donde cromos, chapas, canicas y, sobre todo, el fútbol, formaban parte del día a día.

balon-de-futbol-11-mikasa-ft-5-blanco-negro-133771_1_1000_1000

Imagen de www.futbolfactory.es

Koldo, Fichu, Salva y Noelia se enfrentan a los conflictos con los adultos y su extraño y ajeno mundo, así como la realidad de la entrada en la adolescencia y el despertar de la atracción sexual. Niños que están a punto de dejar de serlo. Y todo, con la presencia constante del fútbol.

Las uñas mordidas de Koldo lo rascaban con suavidad. Entre los dedos, el cuero del balón brillaba como porcelana. En uno de los hexágonos, en letras puntiagudas del alfabeto griego, se leía el nombre del balón: Etrusco; y debajo del nombre, lo que le definía: Único. Las cabezas de los tres leones, perfiladas en fondo negro y unidas por una única melena, le daban un aire de batalla épica.

 

Imagen de www.es.wikipedia.org

Fútbol en la calle y en la escuela, cuando una portería se montaba con cualquier cosa, la pelota era el centro del mundo, los cromos de futbolistas eran como tesoros y las camisetas y las paredes de las habitaciones servían para recordar que había unos ídolos a los que imitar y seguir.

Imagen de www.pipagozalves.blogspot.com

Fútbol en el bar, en el mundo de los adultos, donde los parroquianos se reúnen para seguir las andanzas de sus equipos. Fútbol que empieza a ir en serio cuando los jóvenes son capaces de intergrarse en un equipo y sueñan con encontrar una salida profesional y abandonar la vida de penurias que les espera si no consiguen huir del barrio.

Y fútbol en forma de mitos y leyendas a los que todo niño le gustaría imitar: desde Julio Salinas, que veranea en el pueblo pasando por los jugadores del Real Madrid de la temporada 94-95, a los del Athletic y, por encima de todos, Chus Pereda, el futbolista más importante del pueblo y todo un mito.

Imagen de www.mundodeportivo.com

Un libro que me ha llevado a revivir numerosos momentos de mi infancia (agradables y dolorosos), como el miedo a que un zambombazo en la cristalera de un bar nos llevara a perder la pelota, las horas infinitas haciendo eliminatorias en las que podían llegar a participar más de diez jugadores y que se hacían eternas si quedabas eliminado de los primeros, los partidos interminables hasta que la noche hacía casi invisible balón, jugadores y terreno de juego.

O el dolor por la pérdida de un balón nuevo que llevabas esperando meses y que después, en un abrir y cerrar de ojos, desaparecía engullido por la enorme mandíbula de un colector de aguas residuales (me pasó, lo juro, y un día explicaré cómo sucedió).

 

Fuera de juego” es, en resumen, una magnífica obra que tocando muchas teclas lo hace de una manera fluida y natural, con un desarrollo ágil basado en los diálogos constantes,  y, sobre todo, cercana. Muy cercana para los que tenemos una edad y sabemos lo que es una canica de batería, un balón Mikasa, un balón Etrusco y hemos sentido alguna vez el pánico a que se nos cuele el balón, alguien amenace con rajarlo y nuestro mundo desaparezca con su pérdida.

Ahora, a esperar a que caiga en mis manos «La inmensa minoría«, que por lo que he leído se convertirá también en un gran fichaje para el Fútbol Club de Lectura.

 

EL AUTOR

Miguel Ángel Ortiz Olivera nació en Ciudad del Cabo, Sudáfrica, en 1982. De padre burgalés y madre uruguaya, vivió en Medina de Pomar hasta que se trasladó a Salamanca para realizar los estudios universitarios.

Tras licenciarse en filología inglesa, se mudó a Barcelona para trabajar de recepcionista en un hotel. Ha colaborado como redactor en la revista Trisense y en la edición digital de Eldiego. Actualmente trabaja en una librería de Barcelona, y se acaba de publicar su segunda novela: «La inmensa minoría«, una obra en la que también es el fútbol el elemento que vertebra la trama.

Imagen de www.abc.es

 

CRÍTICAS

A continuación dejo una serie de enlaces en los que se pueden leer reseñas y comentarios sobre el libro.

 

Y para terminar, otro ejemplo de lo que el libro nos ofrece:

Al fondo de la calle, se veía la fuente de la plaza de Somavilla, los elefantes de mármol escupiendo agua al sol de la tarde. La sombra del busto de Juan de Salazar, que presidía la plaza, temblaba sobre el agua de la fuente. Algunas tardes, ellos jugaban al fútbol en la plaza, aunque había un cartel de prohibido jugar al balón colgado de los soportales. Los partidos en la plaza eran más emocionantes que los del barrio. Allí jugaban con todos, a veces con los mayores. La plaza estaba rodeada de bares y un balonazo a las ventanas de un bar terminaba con el partido. El camarero salía jurando que les iba a confiscar el balón, mientras ellos se escondían en los soportales, tras las columnas. Esperaban escondidos a que el camarero entrase en el bar para reanudar los partido, hasta que oían el motor del Patrol de los guardiaciviles y el partido se terminaba por esa tarde.

 

Imagen de www.incoade.wordpress.com

Futbol, literatura i… Cristiano Ronaldo

 

Imatge de www.ecodiario.eleconomista.es

Qui ens hauria de dir que gràcies a Cristiano Ronaldo els últims dies han estat una continua font d’inspiració literària i de material pel Futbol Club de Lectura. I no em refereixo només a l’aportació a la lingüística feta pel portuguès el dia que va recollir la Pilota d’Or, fent evolucionar l’apassionant món de les onomatopeies gràcies al seu contundent ¡¡¡Uuuuuuuh!!!

Em refereixo, sobre tot, a que en tan sols quatre dies, dos destacats habitants de la “galàxia escriptura” com són Llàtzer Moix i Màrius Serra (més exactament: dos escriptors i aficionats al futbol) han pres l’episodi del madridista per convertir-lo en material d’article periodístic.

Imatge de www.llatzermoix.com

Imatge de www.lavanguardia.es

Un teva-meva o un Tiki-taka (que cadascú s’apliqui el que més l’agradi) que ha acabat transformat en una filigrana literàriament futbolística, o futbolísticament literària, que l’ordre dels factors no altera el producte.

El millor de tot és que gràcies a un simple «Uhhhhh!!!» s’ha produït una confluència astral que ha portat a barrejar Edvar Munch amb Allen Ginsberg, passant pels Dupond & Dupont i el Màgic Andreu, tot plegat amb la el futbolista karateka de la Penya dels Tigres de fons.

Comencem pel primer, el que Llàtzer Moix va publicar diumenge a La Vanguardia sota el títol “Món Cristiano” (em prenc la llibertat d’intercalar algunes imatges en el cos de l’article).

Cada seixanta anys, més o menys, es registra un crit estremidor i memorable. El 1893, el noruec Edvard Munch va pintar El crit, una espècie d’autoretrat en fase de màxima ansietat, sobre fons de colors cridaners. El 1956, el nord-americà Allen Ginsberg va publicar la seva obra magna, Udol, un poema èpic sobre el col•lectiu del beat generation que en la seva contestació al sistema capitalista va creuar tota mena de límits i es va cremar algunes neurones. I el passat dia 12 el futbolista Cristiano Ronaldo va agrair la seva tercera Pilota d’Or durant una gala tirant a xarona a Zuric amb un crit tel•lúric i indesxifrable que va deixar de pedra l’audiència global.La seqüència es va desenvolupar així: el francès Thierry Henry, que sobre el terreny es va distingir com un jugador d’una rara elegància,va aparèixer en escena amb el seu esmòquing impecable, va esquinçar el sobre que contenia la decisió, va extreure la targeta i, amb veu greu, pròpia d’un galant de Hollywood, va llegir: “And the winner is… Cristiano Ronaldo”.

L’astre portuguès va pujar a l’estrada, va agrair l’ajuda de la seva mare, el seu fill, els seus germans, el seu pare, el seu míster, el seu president, els seus companys, etc., i va dir que continuaria esforçant-se per aconseguir una quarta esfèrica daurada. Després va contreure els llavis, va estirar els braços, va tancar els dos punys, va obrir la boca i va emetre un udol ancestral, terrible, que aparentment sintetitzava tot el que havia de dir en una ocasió tan assenyalada.

  

«Aullido», imatge de www.anagrama-ed.es

Allen Ginsberg. Imatge de www.gutenberger.ro

El jugador blanc ja ens té acostumats a un repertori d’expressions sense paraules. Quan marca un gol sol compondre unes postures com de torero, o com d’heroi mitològic que ens diuen “renoi, que guapo que sóc”, i reclamen l’adoració de l’afició. Quan marra el tret sol fer caretes de nen incomprès. En tots dos casos, trasllueix una egolatria digna d’estudi patològic i de menció al llibre Guinness dels rècords.

“Només hi ha un cristiano que tingui més adeptes que el Papa: Cristiano Ronaldo”, feia broma recentment el gesto de marques Andy Stalman, arran d’un fet incontestable: el portuguès té 33 milions de seguidors a la xarxa social Twitter, gairebé el doble que el Sant Pare (17 milions). I com ho ha aconseguit? Doncs fent gols, fotografiant-se amb models espaterrants i llançant brams com el que ens ocupa.

 

«El crit» d’Edvard Munch (1893)
«El crit», Cristiano Ronaldo (2015)

 

Ni angoixes a la manera de Munch ni transgressions a la manera de Ginsberg, malgrat que totes dues han definit i defineixen els nostres temps. El que se’ns proposa avui des del cim de l’espectacle és una tornada als temps previs a l’articulació del llenguatge; a aquella època remota en què les bones maneres només existien en la ment d’algun visionari, i l’eloqüència era una facultat encara per inventar. Benvinguts al món cristiano. En refereixo, esclar, al món de Cristiano Ronaldo.

Després d’aquest literari recorregut en un glop per la història del crit que culmina en Cristiano Ronaldo, anem a la segon de les aportacions literàries impulsades pel portuguès. Es tracta, en aquest cas, de l’article que Màrius Serra va publicar ahir dimarts, 27 de gener, sota el títol “Folklorista Cristiano”. Un text que, sense saber-ho, està replet de referències al Futbol Club de Lectura que al final explicaré.

(Com en el cas anterior, m’he pres la llibertat d’intercalar unes imatges en l’article)

L’article és aquest:

L’expulsió de Cristiano Ronaldo al Nuevo Arcàngel va ser per joc brut. Nerviós perquè no li sortien les coses, l’últim Pilota d’Or va decidir practicar el taekwondo entre l’arcangelical defensa del Còrdova. Feia pocs minuts que ja havia detectat la concurrència amb un cop de karate poc ortodox, amb el puny tancat contra la cara del lateral Crespo, però l’àrbitre no va ser sensible a la seva primera gesta.

Tot seguit la pràctica del taekwondo, per contra, es va mostrar més efectiva perquè el portuguès es fes notar i el col•legiat Alejandro Hernàndez Hernàndez, que deu ser família dels Dupond & Dupont, el va expulsar per “donar una puntada de peu a un adversari sense que la pilota estigués a distància de ser jugada”.

La gloriosa nit cordovesa de Cristiano Ronaldo va acabar amb un gest d’una pulcritud extrema. Abandonava el camp caminant tranquil•lament i va tenir una idea higienista. Conscient del seu joc brut, va decidir sortir del terreny de joc fent apologia de la neteja. Amb la mà dreta a l’altura del pit va buscar l’escut, va pinçar la roba per mantenir-la a dos dits de la pell i amb la mà esquerra va estrafer el gest de netejar-lo de pols, com qui toca l’arpa. L’escut acaronat no és el del club, sinó el que acredita el Reial Madrid com a últim campió del Mundial de Clubs. El Mundialet.

«El futbolista karateka» de la Penya dels Tigres.
Imatge de www.futbolclubdelectura.wordpress.com

Imatge de www.chavaipa.com

El gest equival a fer la figa. De fet, n’és un precedent clar. Fa més de mig segle i havia gent que es netejava les condecoracions en públic per fer-se notar. L’ús constant d’estratègies com la paròdia o la deconstrucció en les últimes dècades té conseqüències inesperades, i una és la desaparició de molts dels gestos originals que van donar peu a les paròdies. Un exemple clar seria el de Cristiano del dissabte.

La gent ja només fa veure que es neteja una condecoració en clau de paròdia, com una broma enrotllada, que és una de les modalitats més patètiques de l’humorisme benintencionat. Com aquella gent que, quan guanya alguna cosa, encara ara imita el gest de penjar-se la medalla que va popularitzar el Màgic Andreu als vuitanta.

En la constant deriva relativista que ha transformat Europa en un continent de descreguts, laics i dissipats, hi ha tot un catàleg de gestos d’autoritat, sovint provinents de les litúrgies militars, que han quedat reclosos a la paròdia. Ja només els executem de broma. Per fer-ne mofa, befa i escarni. El comandant Cristiano (Blatter dixit), conscient d’aquesta mancança, retorna l’arrogància al centre del discurs. I el públic cordovès, demostrant la seva gran educació i bonhomia, el premia amb el mateix crit celebrador que va proferir a la gala de la Pilota d’Or. Uuuh! Tot el Nuevo Arcàngel va ser un clam: Uuuh.

Bé. Per si no us heu adonat, al text de Màrius Serra trobem referències a … un futbolista karateka!!! S’haurà inspirat en la Penya dels Tigres? Haurà llegit aquest post de fa ben poc? És igual. Sigui com sigui, també parla de “Joc Brut” (un dels llibres de la sèrie Clam Barça d’Antoni Dalmases) i també que l’estadi del Còrdova “va ser un «clam” (si hagués afegit “nou” tindríem un altre dels llibres de la mateixa sèrie).

Montaje portadas Clam Barça

I també esmenta els Dupond & Dupont (bé, aquests no han sortit mai al Futbol Club de Lectura però qui sap si algun dia ho faran). I també, amb la seva referència a les “litúrgies militars” envia la pilota cap a un altre interessant article signat per un altre il•lustre escriptor i futbolero com és Ramon Solsona, qui fa ben poc, en la secció “Per l’escaire” de La Vanguardia, escrivia un text sota el títol de “Litúrgies esportives” del qual també en parlarem.

En resum, que espero que d’ara endavant ningú torni a criticar a Cristiano Ronaldo, perquè gràcies al seu gest hem fet un magnífic recorregut per la història de l’art, la literatura beatnik, gestos del folklore ja perduts, recordatoris a personatges de còmic, hem aprés les diferències entre el taekwondo i el karate, hem gaudit amb la màgia del Màgic Andreu…

Així doncs, que ningú continuï dubtant de la relació entre futbol i literatura, i de les coses que es poden aprendre llegint el que s’escriu en relació amb el futbol.

NOTA: M’estic plantejant iniciar una campanya perquè li donin una cadira a Cristiano Ronaldo a la Real Academia de la Llengua, en agraïment a la seva aportació al foment de la vinculació entre futbol, lletres i cultura.

Imatge de www.isecsports.wordpress.com

«El futbolista karateka»: la Penya dels Tigres i el futbol

portada-i6n2029730

 

Si t’agrada la lectura, els misteris, les investigacions detectivesques i buscar proves per resoldre un cas és molt probable que tinguis el mateix esperit que els integrants de La Penya dels Tigres. Però si, a més, també t’agrada el futbol, aleshores no et pots perdre “El futbolista karateka”, un dels episodis més estranys amb que aquest grup d’amics i investigadors s’ha enfrontat.

DSC_0685

En Pau ha guanyat un entrenament especial amb un dels futbolistes més famosos del moment, el Xavi Cros. Aquest, però, sembla haver-se tornat completament boig, ja que el descobreixen entrant a botigues de porcellana i joies i destrossar-les a base de cops de peu.

Els policies van emetre una ordre de recerca contra el karateka a tots els cotxes patrulla i van tranquil·litzar la dona, que estava molt trasbalsada per l’atac.

– Tots aquests danys… qui em pagarà les coses trencades? – es va lamentar.

– No està assegurada? – va preguntar un dels policies.

La venedora va somriure amb tristesa i va dir:

– Sí, però no sé si estic assegurada contra un futbolista karateka.

DSC_0686

La situació resulta d’allò més estranya per al Pau, la Virgi i el Lluc, els tres Tigres que no pararan fins a investigar i resoldre què és el que en realitat està passant.

Al televisor va sonar la sintonia d’un programa de notícies local. La primera informació era dedicada a l’incident del futbolista karateka. La policia no tenia cap pista concreta encara, però el cas havia aixecat molta expectació.

DSC_0688

El futbolista karateka” és un altre dels casos d’aquest grup d’amics apassionats de les investigacions i que trobareu en un volum que inclou una altra aventura: “Els aiguamolls dels Esperits



DSC_0687

L’AUTOR

Thomas Brezina és el creador de l’exitosa sèrie «La Penya dels Tigres«, publicada per l’Editorial Cruïlla. Ell mateix explica que l’agrada molt escriure les històries interessants i divertides que l’hauria agradat llegir de petit.

Autor de més de quatre-cents llibres, és també ambaixador de l’UNICEF per Àustria i ha escrit guions per programes de televisió.

Ramon Besa i el «Foot-ball» de Cesc Gelabert

 

 

Fa uns dies dedicaven aquest article a «Foot-ball«, l’espectacle de Cesc Gelabert que uneix futbol i dansa i es converteix en tot un homenatge a l’estètica del joc del Barça dels últims anys.

La ressenya on es parla de l’èxit de l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya es pot llegir en aquest article publicat divendres al diari El País, i on sota el títol «Cesc Gelabert marca gol» es parla d’un impactant i àgil espectacle que no va decebre el públic assistent.

La notícia anava acompanyada d’un petit text de Ramon Besa parlant de l’espectacle, una peça que com totes les de l’autor val la pena gaudir en tant que exemple de les relacions entre futbol i literatura.

El joc amb pilota i sense

Mig futbolista, mig ballarí, Gelabert decodifica jugades cèlebres del Barça

Encara que el futbol del millor Barça sempre va despertar una gran sensibilitat artística, no se sabia la seva relació amb la dansa fins que Cesc Gelabert va idear un espectacle que porta per nom Foot-ball.Calia ser un seguidor molt culer, tenir un passat reconegut com a futbolista i estar considerat un coreògraf de fama mundial per descodificar algunes de les jugades més cèlebres de l’equip que van entrenar Rijkaard, Guardiola i Tito. I Gelabert és soci barcelonista (té el carnet 6.242), va resoldre un dels partits més històrics del CP Sarrià i balla com si fos Cruyff.
El diàleg de la dansa amb el futbol funciona magníficament, la imatge es barreja molt bé amb l’escenari i els moviments dels ballarins no s’hi superposen, sinó que són complementaris amb els dels jugadors del Barça. Futbolistes i ballarins participen, de fet, d’una disciplina semblant, necessiten dominar la tècnica i controlar l’espai, ser ràpids i elegants en els seus moviments, per després arribar als espectadors a partir de la seva creativitat, com es va poder apreciar ahir al Teatre Nacional.

Les fintes de Messi, la ferocitat de Puyol, la pelopina de Xavi, lescroquetes d’Iniesta apareixen en pantalla i en escena, igual que lapunyalada de Lo Pelat al Camp Nou. No hi juguen onze, sinó set, i el partit no dura una hora i mitja, sinó 60 minuts. Tant se val perquè hi ha prou temps per gaudir de les diferents fases del joc, assaborir la victòria, patir per la derrota i cantar sobretot el gol maradonià de Messi al Getafe. Una jugada que posa el punt i final a una obra in crescendo després d’una arrencada preocupant per l’aparició d’Arbeloa.

El gol de Messi s’assaboreix ràpidament i a càmera lenta mentre es dramatitza de manera colpidora sobre el llançament de penal. La força alterna amb l’emoció en una funció per gaudir, mèrit de Cesc Gelabert, mig futbolista, mig ballarí, admirable com a innovador i creador de Foot-ball. Ningú ha explicat millor com es juga a futbol amb pilota i sense.

RAMON BESA  
(Publicat al Diari El Pais el 23 de gener de 2015)

I a continuació, un fragment de l’espectacle.

 

Jordi Puntí: «Jugar bé i guanyar»

 

Imatge de www.ara.cat

Ahir a la nit es va emetre al «Sense ficció» de TV3 el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya”. Entre d’altres intervencions vam poder veure i escoltar les lloances de Guardiola o Xavi, que consideren que cal situar l’origen en els canvis experimentats en el club blaugrana durant les últimes dues dècades en l’arribada de l’holandès.

La defensa a ultrança d’una filosofia insubornable, unes idees futbolístiques revolucionàries, en tant que la seva principal aposta passava pel bon joc, i una trajectòria històrica amb successors que han continuat amb la línia marcada per Cruyff han estat les peces que han transformat en guanyador un club que fins aleshores no ho era.

Per això, val la pena recuperar un article de Jordi Puntí, un dels autors que ha fet servir el futbol com a matèria primera per algun dels seus textos i que és un gran representant de la dignificació de la relació entre futbol i literatura.

Imatge de www.elperiodico.com

I un exemple d’aquesta relació és la d’aquest text, publicat en el número 403 de L’Avenç, corresponent als mesos de juliol i agost de 2014, i en el que fa una magnífica relació entre les idees futbolístiques de Cruyff i la seva estètica i la narrativa actual.

Res més apropiat per formar part d’aquest Futbol Club de Lectura. A més, el text inclou una magnífica descripció de la creació literària fent servir descripcions pròpies del futbol.

(NOTA: no us perdeu els escrits de Jordi Puntí relacionats amb el futbol. Trobareu aportacions seves, juntament amb les de molts altres escriptors, en les obres següents:

– “Amb blau sofert i amb grana intens”, publicat per Proa el 1999, inclou una conversa entre Jordi Puntí i Vicenç Villatoro on sota el títol “Barça i literatura” parlen sobre aquest tema;

– “Cuando nunca perdíamos”, publicat a Alfaguara el 2011, un altre recull d’escriptors i periodistes on trobem el text “Cuando era un neeskens”, signat per Jordi Puntí).

A continuació, l’article sobre Cruyff, l’estètica, l’estil i la narrativa actual, en el qual m’he pres la llibertat d’intercalar algunes imatges per il·lustrar-lo.

JUGAR BÉ I GUANYAR

Jordi Puntí

No és cap disbarat considerar que les idees de Johann Cruyff sobre el futbol ens poden ajudar a entendre alguna cosa de la narrativa actual. Cruyff sempre ha defensat un futbol basat en una estètica molt clara, segons la qual jugar bé, amb un bon control de la pilota, amb vistositat i diversitat de recursos, és molt millor que anar a buscar només la victòria per satisfer la intriga dels aficionats.

Un altre entrenador, Xabier Clemente, apel·lava al sentit pràctic i deia que abans preferia guanyar que no jugar bé, perquè el públic paga per veure la victòria, però Cruyff li responia amb el seu proverbial sentit comú:

Si vols jugar bé i ho aconsegueixes, a la llarga acabes guanyant. Si només et preocupa guanyar sigui com sigui, quan perds et queda cara de ruc”.

D’alguna manera, Cruyff reivindica que cada equip tingui una veu pròpia que el representi, on l’èxit surti de la combinació de forma (jugar bé, passar-se la pilota amb criteri) i contingut (marcar gols o, si més no, crear perill).

Com deia, aquest mateix plantejament pot funcionar quan pensem en la narrativa actual, on la tendència que s’imposa per part d’editors i agents literaris és la de guanyar (diners, vendes, potser lectors) per sobre de la qualitat. Així, per necessitats de mercat, hi ha molts narradors que sempre van de cara a barraca i només es fixen en el contingut.

Imatge de www.mispeloterosfavoritos.blospot.com

L’estil més aviat els fa nosa: no tenen cap interès per trobar una veu pròpia i acaben escrivint en una prosa funcional, de defensa matusser que llança pilotades llargues, d’equip que només busca l’emoció del gol des de les formes més tòpiques i previsibles. Són novel·les que, un cop acabades, s’obliden igual que l’empat a zero més insubstancial. Sovint també aquests autors defensen la quantitat per sobre de la qualitat, i insisteixen a centrar sempre pel mateix cantó, a repetir un cop i un altre la mateixa jugada, la mateixa fórmula de best-seller que ja els ha funcionat abans.

A l’altre extrem hi ha els narradors que s’obliden de guanyar i defensen la forma per sobre de tot, la forma com a contingut, i en aquest cas el perill és ben bé el contrari: que l’autor s’oblidi que hi ha un partit en joc i s’acabi recreant en el dríbling gratuït, la bicicleta exagerada, l’experimentació com a finalitat, que només condueixen al narcisisme estilístic o a l’absurd. Com si el llibre no fos un partit de futbol, sinó un entrenament perpetu.

La filosofia de Cruyff se situa en algun punt intermedi i no perd de vista que un partit dura 90 minuts i al final s’ha d’haver marcat algun gol, tot i que amb el temps el lector recordarà sobretot les jugades, la impressió general d’haver freqüentat una obra d’art.

Fa anys que el best-seller d’escassa qualitat literària, que reprodueix tòpics, troba milions de lectors a tot el món, en totes les llengües. Als Estats Units, potser perquè és un país on els espots dominants es refien més de la força física –el futbol americà, el beisbol, fins i tot el bàsquet- que no de l’estratègia col·lectiva, fa dècades que la novel·la de consum és el gènere amb més seguidors. Alhora, però hi ha una llarga tradició d’autors que escriuen combinant una trama complexa amb un esforç estilístic notable, de John Irving a Annie Proulx, André Dubus III, Michael Chabon o Jeffrey Eugenides.

Aquest territori pot ajudar a entendre el fenomen de The Goldfinch (La cadernera), la novel·la de Donna Tartt que aquest any ha guanyat el premi Pulitzer i és a les llistes de llibres més venuts de mig món. Tartt és una autora lenta (publica una novel·la per dècada), molt lloada per una prosa elaborada i l’habilitat per crear trames complexes.

 En el cas de The Goldfinch, es tracta d’una novel·la dickensiana, de més de mil pàgines, que en el conjunt s’ha de veure com una obra fallida i alhora exitosa. A estones l’exercici estilístic és notable, sobretot a peu de gespa, frase a frase, però massa sovint el lector té la sensació que l’autora carrega en excés la història, la vesteix amb detalls i descripcions innecessaris només per disfressar una trama que té molts replecs, com si li fes por caure en l’esquematisme.

La majora de novel·les best-seller no tenen qualitat literària per defecte d’estil; en aquest cas únic, el problema és per excés.

JORDI PUNTÍ